Enamorar-se d’algú gràcies a una ciutat, o enamorar-se d’una ciutat gràcies a algú? A Barcelona ambdues opcions són força probables. La capital té un nivell d’encant tan alt que magnifica tots els moments, relacions i sentiments. Hi ha molts autors i autores que han parlat precisament d’aquesta màgia en alguna de les seves cançons. Descobriu-ne a continuació unes quantes i empreneu un viatge pels carrers barcelonins a través d’un llenguatge universal.

Barcelona, de George Ezra

L’home de dos grans amors. Després de l’estrena de Budapest costava imaginar l’autor parlant amb el mateix sentiment d’un altre indret. Contra tot pronòstic, poc temps després va estrenar Barcelona, una cançó que, en escoltar-la, no saps si s’ha enamorat d’algú o de la capital, ja que Ezra acarona la ciutat amb cada vers.

Gitana hechicera, de Peret

Una cerimònia de clausura requereix, com a mínim, una banda sonora a l’altura de l’esdeveniment. Això ho sabia molt bé Peret, que va compondre per al tancament dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 una rumba empoderadora. De títol Gitana hechicera, la cançó ret homenatge a la ciutat i la gent que hi habita, i en menciona els punts neuràlgics. La cançó va tenir tant èxit que ha estat versionada en diverses ocasions, fins i tot pel mateix autor.

Barcelona i jo, de Serrat

Si us proposeu conèixer Barcelona a fons, escoltar Serrat és un bon començament. El cantautor s’agafa fort a allò que diuen que, quan estimes algú, coneixes tots els trets que el defineixen, i recorre la seva ciutat de punta a punta sense deixar-se’n cap detall o, com ell mateix canta, cap de les seves mil cares: història i present, cançons i paraules, passejades, animalades, perfums, colors i vestits.

Gràcia, de The New Raemon i McEnroe

Ricardo Lezón (cantant de McEnroe), en unes declaracions per a El Periódico, va compartir el record d’una nit per un dels barris més especials de la ciutat. En aquest record apareixien ell i una amiga seva del Maresme, amb qui només havia parlat per internet. Ella va aprofitar l’estada del cantant a la capital per convidar-lo a una passejada pels seus carrers. Ell va voler preservar dins seu aquell moment per sempre, i va escriure una cançó en què en deixava constància. Amb The New Raemon, McEnroe posa música a una primera cita inoblidable a través de Gràcia.

La petita rambla del Poble-sec, de Cesk Freixas

Cesk Freixas atura la mirada al barri del Poble-sec i, en concret, en el carrer de Blai (també conegut com “la petita Rambla”) per presentar una poesia feta cançó. El conjunt de lletra i ritmes transmet un missatge d’esperança i força que no passa desapercebut. No és casualitat, doncs, que fos una de les bandes sonores dels barcelonins durant el confinament, en un moment en què el paladar cercava a la desesperada qualsevol tast de llibertat.

Cadillac solitario, de Loquillo y Los Trogloditas

El que va ser un dels grups espanyols del moment durant la dècada dels vuitanta va parlar en diverses ocasions de Barcelona, fet comprensible si es té en compte que el seu compositor i guitarrista, Sabino Méndez, n’és originari, com també el seu cantant. A més de Barcelona ciudad i Luna sobre Montjuïc, l’autor va escriure un himne als antics amors que recordem amb nostàlgia. A Cadillac solitario el seu protagonista es dirigeix a algú del passat, des del seu Cadillac aparcat al Merbeyé, una cocteleria al costat del Tibidabo que Loquillo freqüentava en aquell temps.

Kilòmetre 3, de Ginestà

Ja fa temps que els germans Serrasolsas van fent-se seu el cor de moltes persones amb lletres senzilles, dues veus en harmonia i pocs instruments. El resultat són cançons com Kilòmetre 3, en què ens conviden a una història d’amor dolça i transparent. Els protagonistes s’esperen en una parada de metro i, quan es troben, protagonitzen un diàleg de confessions que combinen sentiments i  passejades per Barcelona. Ni més ni menys: “la vida és això”, ens canten.

Winds of Barcelona, d’Herb Alpert’s & The Tijuana Brass

No cal dir res per dir-ho tot: els guanyadors de sis Grammys van aturar la mirada a la Barcelona dels anys seixanta per deixar constància, irònicament, de tot el que no percebem a simple vista. En una peça instrumental, el grup va projectar el que la ciutat els transmetia, amb el protagonisme d’una trompeta que descriu a la perfecció els vents (“winds”) que bufen pels carrers.