Barcelona: la Història cansada

simon

Simón és una novel·la realista, sobre Barcelona, amb un component de novel·la d’aventures i uns elements de crítica moderada. Simón comença com Pimpinela Escarlata i acaba com Fouché, en una bassa d’antiheroisme. En aquesta història cansada vivim. I Miqui Otero l’ha explicat de meravella.

La primera cosa que vull dir, com a escriptor català, és que Simón fa una mica d’envegeta. És una novel·la realista, sobre Barcelona, amb un component de novel·la d’aventures i uns elements de crítica moderada. És una novel·la que lliga, d’una banda, amb La ciudad de los prodigios de Mendoza, perquè no té manies a tractar els grans moments de la ciutat (els Jocs Olímpics, els atemptats de la Rambla o el referèndum de l’1-O) i, de l’altra, amb les novel·les de Casavella. Miqui Otero cita, en els agraïments finals, Un enano español se suicida en Las Vegas. Però Simón té un aire indiscutible del Watusi i, fins i tot, d’El triunfo, novel·les de desapareguts mítics.

On vull anar a parar és que la novel·la realista en castellà a Barcelona té una base sòlida que jo, per desconeixement o per ingenuïtat, relaciono amb Baroja, que és un dels referents de Mendoza i que apareix en l’epígraf inicial de Simón: Zalacaín el aventurero. De manera que una mateixa font, cada tants anys, va generant novel·les noves, amb barreges diferents però amb un mateix esperit. I que, a més, són novel·les ambicioses que troben els lectors. Simón ha tingut èxit i ha estirat, merescudament, les altres novel·les de Miqui Otero. Ja m’agradaria que a nosaltres ens passés una cosa semblant, posem per cas, amb Narcís Oller.

Aquesta part panoràmica sobre Barcelona no em sembla la més interessant. És fotut parlar dels Jocs Olímpics en una novel·la. Se’n va sortir Núria Cadenes a Secundaris, amb l’estratègia encertadíssima de no parlar-ne gens. Com que la protagonista era a la presó, no ho va viure. Una altra reeixida és Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol, que reflecteix l’ambient de la ciutat quan el narrador arriba immediatament després dels Jocs. Otero fa servir les dues estratègies: la del que no en sap res i la del que sent una remor de fons que no li interessa. Però com que la novel·la també té alguns caramelets còmics, Simón es mig inventa que una de les noies, Estela, participa a la coreografia i s’ensopega.

Si la novel·la no hagués parlat dels Jocs, dels atemptats de la Rambla o del referèndum de l’1-O, potser no hauria passat res. Perquè l’encert de Simón són els ambients i els personatges. Sobretot, l’ambient del bar gallec, amb els taxistes i la clienta que treballa a El Molino, i el noi que va vestit amb samarretes i anoracs de propaganda. T’hi trobes dins. I no se’t fa gens estrany que el personatge de Rico, després d’una nit destructiva, es posi a pelar patates amb un perol i que les patates que sobren pelades es facin negres, com la seva desesperació. Està molt bé la idea dels personatges que tenen la psicologia de figures de jocs de rol. La novel·la fa unes translacions interessants entre el món d’aventura dels llibres que llegeix el protagonista i el món contemporani. Simón és un Barry Lyndon que, en lloc d’enrolar-se a l’exèrcit, entra a treballar en un restaurant d’estrella Michelin. No era gens fàcil que sortís bé i té molta gràcia, amb Sid, l’excantant punk que ara controla el restaurant. Altre cop els rols! Innocent, reservat, massa viu, resignat, amb la sensació que ha de cuidar de tot i de tothom, Simón és un gran personatge.

La novel·la té un anticlímax violent, quan l’ascensió del noi queda tallada. I una part, per a mi, sobrera: quan els personatges s’envien correus electrònics. Ja entenc que, en el joc de referències a les novel·les del mercat de Sant Antoni que llegeix Simón, aquesta part actualitza la novel·la epistolar d’altres èpoques. Però encara no he trobat cap llibre en el qual els correus electrònics tinguin ritme i interès literari. Potser n’hi ha algun i no el conec. De l’anticlímax se’n surt bé, però la novel·la s’empantana una mica i perd lluentor. Arriba un moment en què l’autor, el lector i els personatges es coneixen tots massa. Simón comença com Pimpinela Escarlata i acaba com Fouché, en una bassa d’antiheroisme. Sempre hi ha idees brillants: quan Estela diu que la crisi és un líquid de contrast que fa visible els mals del sistema. “Cuando era adolescente, Simón siempre se había extrañado de por qué en sus libros la Historia con mayúscula conspiraba una y otra vez para ponerse a los pies de determinados personajes y convertirlos en héroes, si en la suya, en su propia historia, la Historia parecía cansada.” En aquesta Història cansada vivim. I Miqui Otero l’ha explicat de meravella.

Simón

Miqui Otero

Blackie Books, 448 pàgines

Barcelona, 2020

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis