Barcelona Metropolis

La regió metropolitana de Barcelona es troba en fase de contraurbanització. Les migracions urbà-rural són un fenomen minoritari, però creixent, esperonades per la pandèmia de la covid-19. La crisi de l’habitatge, sobretot a les grans ciutats, està afavorint aquests canvis residencials, que es preveu que continuïn amb una intensitat elevada. Si bé constitueixen una oportunitat de reactivació de les àrees rurals, també comporten riscos i paradoxes.

La pandèmia de la covid-19 va tenir un fort impacte en les societats contemporànies a molts nivells, també en les pautes de mobilitat residencial de les grans aglomeracions urbanes. Les estratègies per evitar els contagis i les restriccions derivades dels confinaments van incrementar l’atractiu residencial d’àrees menys denses i amb més contacte amb la natura. En poc temps, nombrosos demògrafs d’arreu del món van poder constatar que, durant la pandèmia i en diferents contextos internacionals, es va produir un augment de les emigracions de les grans ciutats cap a àrees rurals.

Es va tractar, en tot cas, d’un fenomen d’una magnitud modesta. No va significar una gran alteració dels patrons de mobilitat residencial dominants, i encara menys una transformació rellevant de l’estructura demogràfica dels àmbits urbans. Però, en canvi, a les àrees rurals, menys poblades i més sensibles als canvis demogràfics sobtats, sí que es va fer notar l’arribada de població urbana.

Semblava que seria un fet merament conjuntural, però, en canvi, les primeres anàlisis fetes ja sobre dades postpandèmiques han tornat a reflectir que les arribades a àrees rurals persisteixen.[1] La regió metropolitana de Barcelona no és cap excepció. A la “ciutat dels cinc milions”, el procés de contraurbanització ha sobreviscut també a la pandèmia, i encara és una incògnita si s’arribarà a consolidar o no durant els anys vinents.

Factors que expliquen la migració urbana-rural
Els processos de metropolitanització i d’expansió urbana estan marcats habitualment per fases de centralització o concentració (creixement dels nuclis més poblats), dispersió-suburbanització (estancament dels nuclis més poblats i creixement dels àmbits menys densos) i declivi (reducció de la població en els nuclis més poblats). Aquests processos no s’han de produir necessàriament de manera successiva i lineal, sinó que es poden anar alternant o poden coexistir diverses tendències poblacionals alhora en una mateixa realitat urbana.

La contraurbanització és un d’aquests processos més complexos,[2] que implica una desconcentració de la població metropolitana marcada per una inversió en la relació entre la grandària poblacional dels territoris i el seu saldo migratori. És a dir, es produeix quan els saldos migratoris de les localitats menys poblades d’una regió metropolitana superen els de les més poblades, sempre tenint en compte només les migracions internes. Aquesta és, precisament, la situació que s’ha accentuat en els darrers anys a la regió metropolitana de Barcelona (gràfic 1), un fenomen que, per cert, ja s’havia observat també a altres metròpolis europees just abans de la pandèmia.[3]

Hi ha diverses raons que expliquen aquest repunt de les migracions urbà-rural més enllà del que hagi pogut contribuir-hi la pandèmia. Per a algunes persones, en línia amb el corrent neoruralista, el motiu principal per marxar de la ciutat al camp és l’interès per desenvolupar formes de vida alternatives i autosuficients, buscant el trencament amb l’hegemònic model de vida urbà. Aquest moviment, sorgit als anys setanta del segle xx, ha anat evolucionant cap a posicions menys radicals i més properes a l’ecologisme, on el contacte directe amb la natura i la seva protecció tenen un paper central. Segons alguns autors, aquest perfil de població està guanyant pes en el context actual de crisi sistèmica que viuen les societats contemporànies.[4]

Altres persones tenen posicions més pragmàtiques, relacionades amb la possibilitat d’accedir a un habitatge de millors condicions a un preu més assequible. Els avenços en els mitjans de transport i en les tecnologies de la informació i de la comunicació, així com l’expansió del teletreball, han facilitat encara més aquesta opció. Actualment, hi ha la possibilitat d’instal·lar-se en àrees rurals conservant moltes de les comoditats de la ciutat i mantenint-hi el vincle (laboral i/o social). Aquests canvis residencials urbà-rural acostumen a ser protagonitzats majoritàriament per adults joves, amb descendència o sense, motivats, en gran part, per guanyar qualitat de vida en termes d’habitatge i d’entorn residencial. Un altre dels perfils socials predominants és el de la població jubilada que torna al poble d’origen o s’assenta on ja disposa d’una segona residència.

Cal afegir-hi encara les persones que es veuen forçades a abandonar la ciutat per les dificultats d’accedir a un habitatge. La crisi de l’habitatge que pateixen les grans ciutats ha portat alguns autors a parlar de suburbanització de la pobresa.[5] Aquest fenomen implica un desplaçament de la població amb rendes baixes cap a les perifèries metropolitanes, que podria incloure també àrees rurals, on l’habitatge pot ser més accessible.

El fenomen a Barcelona: minoritari, però creixent
A la regió metropolitana de Barcelona, com també al conjunt de Catalunya, les migracions urbà-rural, tot i ser minoritàries en l’estructura dels fluxos residencials, han seguit una tendència creixent durant els darrers anys.[6] Amb la pandèmia de la covid-19, l’any 2020 es va assolir el pic, amb 2.791 moviments, però el canvi de tendència ja s’havia produït abans. L’any 2021, tot i que els valors se situaven per sota dels del 2020, es mantenia una tendència creixent respecte del 2019, amb 2.659 moviments (gràfic 2).

La població que fa aquests canvis és majoritàriament autòctona (88,5%) i la mitjana d’edat se situa en els 36 anys. Gairebé la meitat de la població que abandona la ciutat per anar a viure a àrees semidenses i rurals ho fa principalment per millorar l’habitatge i/o l’entorn residencial, un 47,3% (gràfic 3).

Viure fora de la ciutat
La satisfacció amb l’habitatge i amb l’entorn residencial entre la població que resideix en àrees semidenses i rurals de la regió metropolitana de Barcelona és més elevada que a les ciutats grans. Però, d’altra banda, viure en municipis rurals va lligat a menys proximitat als serveis i equipaments (gràfic 4). Així i tot, la valoració que fan les persones usuàries dels serveis i equipaments és en general positiva, amb independència del grau d’urbanització. Entre la població que viu en àrees semidenses i rurals, el transport públic és l’únic servei que es valora negativament i que marca més diferències respecte a les àrees urbanes, sobretot amb el municipi de Barcelona.

Paradoxalment, el dèficit de l’oferta de transport públic en àrees rurals contrasta amb la gran necessitat de mobilitat quotidiana que mostra la població resident en aquestes àrees. En termes generals, les activitats es fan de manera més deslocalitzada que a les ciutats grans, la majoria, fora del municipi de residència. La més rellevant, per la seva quotidianitat, és la feina. Entre la població ocupada de les àrees semidenses i rurals, dues de cada tres persones treballen a un altre municipi de la regió metropolitana de Barcelona, i només el 24,3% treballen al municipi on resideixen (gràfic 5). Aquest patró és significativament diferent del de la ciutat central, on la majoria de la població ocupada (gairebé vuit de cada deu persones) treballa al mateix municipi de residència.

Oportunitats i riscos de la contraurbanitació
La tendència a l’alça de les migracions urbà-rural constitueix una oportunitat per revitalitzar una part de les àrees rurals, especialment les que es troben més properes als nuclis urbans, que són segurament també les millor connectades per la xarxa ferroviària o les vies ràpides. Ara bé, de moment no són, ni de bon tros, una solució al despoblament rural. Encara més, aquestes migracions urbà-rural comporten també una sèrie de riscos que cal assenyalar.

En primer lloc, es fa necessari conèixer millor l’impacte que tenen o poden tenir aquestes arribades de població urbana al medi rural, tant des del punt de vista dels preus de l’habitatge com en relació amb possibles conflictes de convivència o d’interessos que puguin aparèixer entre la població nouvinguda i la local. En segon lloc, les dades alerten sobre la possible configuració d’aquestes àrees rurals com a municipis dormitori, fet que contribuiria a un model de mobilitat quotidiana poc sostenible. En aquest sentit, la descentralització de l’activitat econòmica i cultural, la millora de l’oferta de transport públic i col·lectiu en àrees rurals i l’ampliació del teletreball —sempre que sigui possible— són aspectes clau per acompanyar aquest flux residencial urbà-rural, especialment si guanya intensitat en els pròxims anys.