Reconèixer i integrar la diversitat familiar

Il·lustració ©Mariona Cabassa

Les anomenades noves famílies no ho són: han existit sempre. Els acords familiars flexibles i les dinàmiques de convivència que donen forma a famílies diverses han acompanyat la història de la humanitat, però sovint de manera tangencial o estigmatitzada. Ara són visibles, acceptades i reconegudes, fet que dona drets als seus integrants.

Molts articles de premsa parlen amb freqüència de noves famílies. Però, què és una nova família? Existeix realment una organització social que puguem anomenar així? Són veritablement noves, aquestes formes familiars?

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) continua afirmant que la família és la unitat bàsica de la societat. Tot i això, el concepte s’ha transformat en les últimes dècades d’acord amb les tendències mundials i els canvis demogràfics. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la família com un conjunt de persones que conviuen sota el mateix sostre, organitzades en rols fixos (pare, mare, germans…). Altres definicions la caracteritzen com un grup de persones que es vinculen per alguna mena de parentiu, que cooperen econòmicament i que es reprodueixen. Cada cultura i cada societat tenen un concepte propi de família. Els qui són família en algun lloc no ho són en algun altre, i a l’inrevés.

El 1947, el diccionari de Cambridge va encunyar per primera vegada el terme família nuclear, i el va definir com el conjunt integrat per una mare, un pare, fills i filles, però no per oncles, cosins o avis. Aquesta organització familiar, considerada —i valorada— com un model que promovia la independència i la maduresa, econòmica i emocional, de les noves generacions, va substituir progressivament la família extensa basada en la convivència i les solidaritats —també les tensions— intrageneracionals i intergeneracionals.

Des de mitjans del segle XX, la família ideal es va projectar i representar amb la imatge de la família nuclear, integrada per un pare, una mare i els seus descendents, una organització familiar àmpliament exportada, adoptada per societats i cultures no occidentals i predominant al món occidental.

La família nuclear com a projecte

A la segona meitat del segle XX, el model de família nuclear es va convertir en un projecte al qual s’havien de destinar els esforços econòmics i emocionals. S’estenia cada cop més la idea que els fills i les filles necessiten una atenció parental individualitzada i intensiva; una criança ideal difícil de proporcionar a una descendència nombrosa. Per aquest motiu, la família es va anar reduint en molts contextos i va ser imaginada idealment amb dos descendents de gènere diferent: la “parelleta”, sovint desitjada per i per a moltes parelles que iniciaven un projecte en comú.

Aquest model familiar va anar acompanyat, entre altres canvis socials, de la difusió de la píndola anticonceptiva, producte de la sintetització, als anys trenta, de progesterona a partir de les arrels d’una planta silvestre, que va permetre produir de manera econòmica una substància química capaç d’incidir en l’ovulació i la fecundació. La incorporació creixent de les dones al mercat laboral als anys quaranta, en substitució dels homes absents per les diverses guerres de la primera meitat del segle XX, va anar acompanyada d’una tolerància més alta envers l’anticoncepció. La pastilla anticonceptiva va ser aprovada el 1957 per la Food and Drug Administration (FDA) com a fàrmac regulador de la menstruació i, el 1960, es va començar a utilitzar com a anticonceptiu oral. És la primera vegada que persones —dones— sanes prendran un medicament al llarg de la major part de la seva vida fèrtil[1].

La pastilla va permetre regular la reproducció de manera eficaç i menys perjudicial per a la salut física i psicològica de les dones, i va facilitar la seva incorporació al mercat laboral, requerida per la crisi econòmica de les primeres dècades del segle XX també va impulsar un canvi substancial en la vida afectiva, reproductiva i familiar. Va inaugurar un llarg camí de separació de la sexualitat i la reproducció. Paral·lelament, l’accés a noves llibertats i drets, així com també a noves precarietats, va donar lloc a diverses organitzacions i arranjaments familiars no basats exclusivament en el parentiu biogenètic o adoptiu, que havia caracteritzat les famílies dels segles precedents.

Les noves formes familiars no són noves

La majoria de les anomenades habitualment noves formes familiars o convivencials no ho són. S’han tornat més visibles —i acceptades— perquè han accedit o estan accedint al dret a ser considerades famílies.

Les famílies producte de relacions entre persones divorciades o vídues amb fills i filles no són noves a la història de la humanitat. Sí que són noves quant a drets des que, en el cas d’Espanya, es va despenalitzar el divorci, el 1981, tres anys després d’haver-se despenalitzat l’anticoncepció, el 1978. Aquests canvis legislatius simultanis van reconèixer, d’una banda, que les dones podien decidir quan i amb quina freqüència reproduir-se, i també que podien decidir de no fer-ho[2]. De persones sense descendència sempre n’hi ha hagut, com posen de manifest diverses figures històriques i diferents formes convivencials child-free. Però eren diversitats bandejades o estigmatitzades.

Il·lustració ©Mariona Cabassa Il·lustració ©Mariona Cabassa

D’altra banda, amb aquests canvis legislatius simultanis es va reconèixer la possibilitat que les famílies “per a tota la vida” —vida cada cop més llarga, d’altra banda— no ho fossin, i que els seus integrants poguessin “(re)constituir” una família a través de l’acceptació d’altres vincles, a part dels biogenètics o de sang. Aquests vincles sempre havien existit, com mostra la presència en la literatura infantil de la figura de la madrastra, però es percebien com de segon ordre, en termes familiars, i, per tant, s’ocultaven.

El reconeixement de la diversitat de vincles amb capacitat de constituir famílies es va incrementar a partir dels anys noranta a Espanya, país que, des de llavors, ha estat sovint al capdavant d’Europa i del món en l’índex més baix de natalitat i en el més alt quant a l’edat de la primera maternitat, passant del baby-boom a la infertilitat estructural[3]. És a dir, que des dels anys noranta es tenen menys fills i filles, més tard i a través de diverses maneres.

Les famílies adoptives, així mateix, també han existit sempre a Espanya, i van ser legalment equiparades amb les famílies unides per vincles biogenètics fa molts anys. Tot i això, ha estat en les darreres dècades quan la constitució o ampliació de la família per la via de l’adopció ha deixat de ser un tabú i un secret personal, familiar i social, un succés al qual ha contribuït l’auge de l’adopció internacional[4].

Altres formes de reproducció

Un camí similar de visibilitat i inclusió és el que recorren les famílies constituïdes o ampliades per reproducció mèdicament assistida[5], un mètode a través del qual neix actualment un de cada deu nens o nenes a Espanya. El 1984 va néixer la primera nena per fecundació in vitro a Barcelona, sis anys després de la primera al món (el 1978, a Londres). El 1988 es va promulgar la primera llei de reproducció assistida a Espanya, accessible per a qualsevol persona major d’edat. Actualment, qualsevol persona amb una edat de vora 40 anys i sense descendència, independentment de l’estat civil o l’opció sexual, pot recórrer a la sanitat pública per tenir un fill o filla i, més enllà dels 40 anys, si s’ho pot permetre, a la sanitat privada.

Els qui recorren a la reproducció assistida poden fer servir material genètic propi o proveït de manera anònima per una tercera persona. Això comença a visibilitzar-se lentament per la decisió de moltes famílies de comunicar-ho a la seva descendència[6] i per la demanda creixent de visibilitat per part d’aquesta descendència. Tot i que la gestació per substitució no està regulada a Espanya, parelles heterosexuals amb impossibilitat de procrear i homes homosexuals han tingut descendència a llocs on aquest procediment és legal.

La reproducció amb intervenció de terceres persones tampoc no és nova. García Lorca ja la va suggerir a Yerma. També l’han mostrat les trajectòries familiars de molts fills i filles amb pares que no van formar part de la vida quotidiana i van mantenir l’anonimat. La constitució de famílies amb la participació de terceres persones ha existit sempre, però algunes formes s’han visibilitzat tot just recentment.

Altres formes de convivència

També en termes d’arranjaments convivencials, moltes de les “noves” famílies tenen un llarg recorregut. Per exemple, dones que tenien fills o filles amb homes que mantenien altres relacions familiars formalitzades i que no hi convivien. Sovint, els qui per diverses circumstàncies no tenien descendència recorrien a viure amb el pare i la mare o amb altres familiars o amistats. Actualment, de vegades qui decideix no tenir fills o tenir-ne en solitari, en parella o amb qui no comparteix vincle amorós, sinó només projecte parental, també recorre a formes convivencials diverses, com la vida en comunitat, les trielles, el living apart together o el coparenting. I les famílies en què els integrants adults no conviuen quotidianament per raons diverses tampoc són noves formes familiars. Sí que és nova la visibilitat que tenen i l’acceptació que la no convivencialitat pugui sorgir de decisions laborals, professionals o personals, també de les dones.

D’altra banda, les anomenades actualment famílies multiespècie, és a dir, que incorporen espècies no humanes com gossos, gats, ocells o altres animals a la vida familiar, tampoc són noves. Sí que és nova, probablement, la denominació, així com la difusió que tenen. Aquestes famílies ja no només són habituals en àmbits rurals o poblacions amb espais d'habitatge amplis; també ho són a ciutats denses amb habitatges petits i en edificis o veïnats que requereixen acords i legislacions que assegurin el benestar de les espècies convivents.

Els acords familiars flexibles i les dinàmiques de convivència que donen forma a famílies diverses han acompanyat la història de la humanitat, però ara aquestes famílies són visibles, acceptades i reconegudes, cosa que dona drets als seus integrants. La separació entre sexualitat i reproducció ha donat més capacitat de decisió sobre si tenir fills o filles, quan i quants/es. La tolerància és essencial per acollir aquesta diversitat i per fomentar una societat inclusiva, respectuosa i integradora de totes les opcions familiars. Tot i això, reconèixer i abordar la convivència intolerable també és crucial per garantir el benestar i la seguretat dels qui integren una família. El compromís amb la tolerància, la comprensió i la coexistència responsable és essencial en la construcció i la preservació de famílies i comunitats cohesionades i harmonioses.

 

Referències

[1] Marre, D. “El retraso de la maternidad”. A Devesa, M., Rodríguez Melcón, A. i Veiga, A. (ed.), Ser madre a los 40 (y más allá). Lo que has de saber (8-31). Grijalbo / Penguin Random House, 2018.

[2] Clarke, A. E. i Haraway, D. (ed.). Making kin not population. Prickly Paradigm Press, 2018.

[3] Alvarez, B. i Marre, D. “Motherhood in Spain: From the ‘Baby Boom’ to ‘Structural Infertility’”. Medical Anthropology, 41(6-7), 718-731. 2022.

[4] Marre, D. “Los silencios de la adopción en España”. Revista de Antropología Social, 19, 97-126. 2009.

[5] Marre, D., San Román, B. i Guerra, D. “On reproductive work in Spain. Transnational adoption, egg donation, surrogacy”. Medical Anthropology, 37(2), 158-173. 2018.

[6] Bertran Lafuente, J. Estimada desconeguda. Desig, òvuls, diners, dilemes. La Campana, 2023.

Publicacions

  • Infancia y adopciónInfancia y adopción: una perspectiva sociocultural María José Rodríguez Jaume, Beatriz San Román Sobrino i Diana Marre. Editorial Síntesis, 2022
  • La adopción y el acogimientoLa adopción y el acogimiento. Presente y perspectivasDiana Marre i Joan Bestard (ed.) Universitat de Barcelona, 2004
  • MaternidadesMaternidades, procreación y crianza en transformación Carmen López, Diana Marre i Joan Bestard (ed.) Bellaterra Edicions, 2000

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis