MediAmbient




Els Jardins de Laribal

És una de les perles del Parc de Montjuïc i passejar-s'hi és una autèntica delícia. La vegetació riquíssima, juntament amb l'aigua que baixa per cascades i llisca delicadament pel mig d'amples baranes, els bancs de rajola i les placetes, creen un conjunt de bellesa excepcional. Aquest és un lloc per estar-s'hi, per contemplar-lo i per anar descobrint els mil detalls que el configuren, amb una harmonia difícil de superar.

Els Jardins de Laribal, de gran valor històric, estan configurats per terrasses, camins, placetes, bassinyols i una vegetació esponerosa i consolidada. Una sèrie de terrasses superposades estan unides entre elles per camins i dreceres de fort pendent, amb trams d'escales intercalats amb un disseny sempre diferent. Pèrgoles de maó vist, pedra i pilars blancs, ombregen les àrees més planeres. La vegetació, és majoritàriament exòtica, rica i variada en espècies.

Jardins mediterranis

Aquests jardins, inclosos dins del recinte de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, van obtenir una gran anomenada. Els seus autors, Jean Claude Nicolas Forestier i Nicolau M. Rubió Tudurí, van crear un nou estil paisatgístic d'arrel mediterrània.

La vegetació preexistent -des de plantes autòctones fins als arbres fruiters del passat agrícola de la muntanya-, es va integrar en els jardins amb un concepte de jardineria renovador i original, que segueix lliurement la inspiració dels antics jardins àrabs i dels "cármenes" de Granada, amb una gran presència de rajoles ceràmiques, aigües ornamentals i el conreu de plantes de flor en testos situats en baranes i ampits.

Les escales del Generalife

L'aigua és l'essència del jardí, amb estanys i estanyols. Per connectar la part superior del parc amb els Jardins Amargós -actualment Jardins del Teatre Grec-, Forestier va fer una escala inspirada en la dels jardins del Generalife, amb cascades als passamans, estanyols amb brolladors als replans i bancs d'obra per reposar i gaudir de la fresca i el so de l'aigua.

Els jardins de la font del Gat

Unes pèrgoles mirador porten d'uns jardins als altres, units per eixos de rampes, escales i cascades que desemboquen a la font del Gat, des de la qual es poden contemplar unes magnífiques vistes de Barcelona.

Ocupen el pendent que va des de la part més alta dels Jardins Laribal fins al passeig de Santa Madrona, i integren la popular font del Gat i un edifici del segle dinou. Es tracta d'un conjunt de camins, terrasses i racons que s'adapten al relleu del terreny amb escales, rampes i una cascada monumental amb quatre seccions separades per camins i canals, que van connectant els diferents trams.

Tot està cobert d'una espessa fronda mediterrània i d'arbres fruiters, com ara nesprers i figueres, i palmeres d'enormes capçades. Si ens ho mirem des de baix, a tocar del pg. de Santa Madrona, uns xiprers altíssims situats a l'inici de la cascada accentuen la verticalitat del conjunt.

El roserar de la Colla de l'Arròs

Una glorieta de xiprers, amb una petita font al centre, marca l'inici d'un recorregut que, sota una pèrgola amb pilars de terracota, porta a un pati ovalat i reclòs, també envoltat de xiprers: és el roserar de la Colla de l'Arròs.

El jardí es configura en diversos plans, amb aire de pati, que estan vorejats per vorades, també de xiprer, i rengleres de troanes. En diversos parterres rectangulars hi ha plantades varietats antigues de rosers. Al centre destaca un bassinyol quadrangular amb rajols esmaltats, presidit a la part de dalt per Estival, un nu femení de marbre que contempla el roserar i, més enllà, Barcelona.

La plaça del Claustre

És a tocar del passeig de Santa Madrona i, de fet, es tracta del Jardí de Sant Miquel, on destaquen tres grans plàtans ja existents abans que Forestier dissenyés els jardins. Al fons, els murs del que fou una antiga pedrera confereixen a aquesta part dels jardins Laribal un aire reclòs i claustral. D'aquí el seu nom. A la dreta, un passadís comunica amb els Jardins del Teatre Grec. Una connexió que es resol amb un passadís que surt de la plaça del claustre, un espai reclòs que com el teatre grec aprofita els murs d'una antiga pedrera i on podrem veure tres exemplars de plàtan (Platanus X Hispanica) que ja hi eren en el moment de la construcció dels jardins.

Vegetació

La vegetació madura i mediterrània dóna sentit als jardins. Així, hi ha, entre d'altres espècies, pins blancs (Pinus halepensis), pins pinyers (Pinus pinea), llorers (Laurus nobilis), tarongers amargs (Citrus aurantium) i xiprers (Cupressus sempervirens) com a exponents de la vegetacio autóctona pero tambe hi trobarem pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa) i cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara).

Les escales del Generalife estan envoltades per grans acàcies (Robinia pseudoacacia) i arbustos com la troana (Ligustrum lucidum) i el pitòspor (Pittosporum tobira), una espècie arbustiva molt abundant als jardins, juntament amb el baladre (Nerium oleander) i l'evònim del Japó (Evonymus japonicus).

En testos de terracota, llueixen les elegants fulles de saló (Aspidistra elatior) i els geranis (Pelargonium sp.), i cobrint les pèrgoles, anglesines (Wisteria sinensis) i Rosa banksiae. En diferents llocs dels jardins hi ha plantes aromàtiques, com l'espígol (Lavandula angustifolia) i el romaní (Rosmarinus officinalis), i espècies entapissants com l'heura (Hedera helix)

Els Jardins de Laribal també hi ha pins australians (Casuarina cunninghamiana), eucaliptus (Eucalyptus globulus), xiprers de Lambert (Cupressus macrocarpa), cedres de l'Himàlaia (Cedrus deodara) i, a la plaça del Claustre, tres grans exemplars de plàtan (Platanus X hispanica).

Art i arquitectura

L'escultura és notable en aquests jardins, tant per la seva qualitat com per la seva bellesa. Presidint el roserar hi ha Estival, de Jaume Otero (1929), una figura femenina asseguda d'estil art déco feta de marbre.

La Noia de la trena, de Josep Viladomat (1928), és un altre nu femení, en aquest cas de bronze, i representa una noia jove recollint-se els cabells en una trena. És en una placeta ombrívola, molt a prop de les escales que comuniquen amb altres nivells dels jardins.

La tercera escultura també és d'una dona i de Josep Viladomat, que la va fer partint d'un original de Manolo Hugué. Es tracta de Repòs (1925), un nu femení de pedra de mida natural situat en una placeta circular molt a prop de l'entrada que hi ha al costat de la Fundació Joan Miró.

A prop del roserar hi ha una font de ceràmica esmaltada amb motius marins, coronada amb un brollador, obra del ceramista Llorenç Artigas.

La font del Gat

L'aigua que raja de la font del Gat ho fa des del cap d'un felí, esculpit per Joan Antoni Homs el 1918, que és quan van quedar enllestits els Jardins Laribal. Aquesta font era una de les moltes que aleshores rajava a Barcelona, i el lloc on està situada, molt popular a la ciutat a finals del segle XIX.

Tan popular era la font, que el periodista i autor teatral Joan Amich va escriure una cançó: "La Marieta de l'ull viu", que avui encara es canta i que inclou l'estrofa: "Baixant de la font del Gat, / una noia, una noia, / baixant de la font del Gat / una noia amb un soldat...".

Història

Al començament del segle passat, la zona que avui ocupen els jardins Laribal era lloc de trobades populars, sobretot a la font del Gat, o de reunions selectes, com ara les que feia la Colla de l'Arròs, un grup entre gastronòmic i polític que va tenir una certa influència a la Barcelona de la darreria del segle XIX i principi del XX, i que es reunia en un petit edifici situat on ara hi ha el Museu Etnològic.

La part alta dels actuals jardins pertanyia a la finca de Josep Laribal, un prestigiós advocat el nom del qual s'ha perpetuat als jardins. S'hi va fer construir un xalet neoàrab, envoltat d'uns jardins eclèctics, amb grans arbres.

Mort Laribal, el 1908 la finca va ser adquirida per l'Ajuntament, que hi va fundar l'Escola del Bosc, encara existent. Simultàniament, es van iniciar els estudis per urbanitzar i enjardinar la muntanya, amb un projecte global que va ser encarregat inicialment a Josep Amargós.

L'Exposició de 1929

Els Jardins de Laribal, enllestits el 1922, estan vinculats a un esdeveniment posterior: l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest esdeveniment va representar la culminació d'un projecte iniciat l'any 1905 per organitzar a Montjuïc una exposició sobre les indústries elèctriques, l'energia emergent d'aquell temps.

Un dels comissaris de l'Exposició Internacional de Barcelona va ser Francesc Cambó, que va encarregar els treballs d'enjardinament a l'enginyer i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier. Va ser ajudant seu el jove arquitecte Nicolau M. Rubió i Tudurí, que el 1917 es convertiria en el director de la Direcció de Parcs Públics i Arbrat, antecedent del Servei de Parcs i Jardins de Barcelona, del qual va ser primer responsable i una de les persones determinants en el futur desenvolupament dels espais verds públics de la ciutat.

Característiques

Districte
Sants-Montjuïc
Adreça
pg. de Santa Madrona, 2
Accessos
passeig de Santa Madrona, avinguda Miramar, jardins del Teatre Grec i Fundació Joan Miró.
Superfície
3,16 hectàrees
Horari
de les 10.00 h fins al capvespre.
Com anar-hi
Com anar-hi
Serveis
  • Bars
  • Lavabos
  • Conservador/a del parc
  • Restaurant
  • Recorregut accessible
  • No hi poden entrar gossos
  • No s'hi pot jugar a futbol
  • No s'hi pot circular en bicicleta
  • No s'hi pot fer pícnic
Equipaments
  • Museu Etnològic
  • Ascensor al restaurant
  • Fundació Joan Miró
  • Ascensor (obert durant el Festival Grec)
Elements d'interès
Escultures
Fonts

Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència de creative commons si no s'hi indica el contrari