Recorregut pels vestigis de la història de Barcelona

15 febrer, 2018 | Barcelonins, Insòlit

Què és el graó barceloní? Hi ha algun megàlit a Barcelona? Un dolmen o un menhir? Queden restes del rec Comtal més enllà de la seva presència al nomenclàtor dels carrers? Hi ha encara algun pont medieval? D’on venen alguns noms de carrers com la Creu Coberta? Com eren les barraques del Paral·lel? Què s’hi feia? Per què les rondes de Sant Pau, de Sant Antoni, de la Universitat i de Sant Pere tenen la forma que tenen i envolten Ciutat Vella? On eren les termes de la Barcino romana? Aquestes i moltes altres preguntes troben resposta en el llibre Barcelona, ciutat de vestigis, de l’autor Enric H. March, editat per l’Ajuntament de Barcelona.

Passejar pels carrers de la ciutat amb una certa atenció permet al caminant curiós descobrir racons, detalls, restes, vestigis… que ajuden a saber com havia estat Barcelona en temps pretèrits i per què avui és com és, o d’on ve el nom d’un carrer, d’un barri, d’un espai o d’un edifici. Al llibre Barcelona, ciutat de vestigis. Passejades per les petjades de la història, Enric H. March mostra fins a 177 punts de la ciutat on, d’una manera o d’una altra, afloren aquests detalls que permeten descobrir històries de la història de Barcelona.

En la presentació del llibre, l’autor explica quina és la seva intenció i com ho vol aconseguir: “A través de vells camins, alguns anteriors a la Barcelona romana, viatjarem en tartana a Horta, seguirem les passes de les legions per la via Augusta i ens perdrem pels carrerons del Call, assistirem al naixement del Paral·lel i a la desaparició d’Icària…” I assegura: “Finalment, veurem també quina funció han tingut la ciència, l’espectacle i l’entreteniment en la construcció de la ciutat i quins vestigis hi han deixat. I, en un camí que haurem començat a Montjuïc, que és on neix Barcelona, acabarem al Cel.”

El llibre està organitzat a partir de nou itineraris que permeten recórrer la ciutat a la descoberta d’un o altre vestigi. El primer dels itineraris comença allà on s’han trobat les restes de la primera ocupació humana a la ciutat, la muntanya de Montjuïc. És aquí on s’ha documentat la presència d’ibers, i és d’aquí d’on durant anys i panys va sortir la pedra per construir edificis a la ciutat. I és a la pedra que està dedicat el primer capítol, que parla dels megàlits que s’han documentat a Barcelona, com un dolmen a Montjuïc i un altre al Camp de l’Arpa, que hauria donat nom al barri, o la punta d’un possible menhir que sobresurt del terra al monestir de Pedralbes. També parla del taller de jaspi, a l’entorn de les coves del Morrot, al peu del castell de Montjuïc.

La segona passejada que proposa l’autor ressegueix la Barcino romana: les restes de l’aqüeducte de la plaça del Vuit de Març, o les arcades reconstruïdes de la plaça Nova, que entren per la façana posterior de la Casa de l’Ardiaca, a l’interior de la qual sí que hi ha les seccions d’un parell de trams, ara sí, autèntics, de l’aqüeducte. Però aquests no són els únics vestigis de l’aqüeducte barceloní, també n’hi ha al carrer de Fernando Pessoa, a Sant Andreu de Palomar. Altres restes de l’època romana són ben conegudes, com les columnes del Temple d’August, al carrer del Paradís o el subsòl de la plaça del Rei.

Barcelona és molt més que la ciutat antiga, i tot i que sigui aquí on es concentra un bon nombre de vestigis del passat, també n’hi ha molts altres repartits pel territori. Recórrer els camins que duien als antics pobles del pla permet descobrir com la ciutat ha crescut tot adaptant-se a la orografia. Aquest és el cas que Enric H. March explica en el tercer capítol del llibre: “El camí d’Horta és més antic que Horta. A més, no hi ha un sol camí que porti a Horta, sinó una combinació de senders, carreteres i rieres que es troben i es tornen a allunyar. Durant uns quants segles, diferents trams de diferents camins van quedar units i van ser coneguts com el camí d’Horta. A partir del segle XIX, però, molts dels senders van tornar a divergir, ara ja convertits en carrers urbans.” A l’entorn del camí d’Horta es poden trobar antigues masies, com Can Miralletes, Can Garcini o la Torre Llobeta, algunes casetes modernistes, torres d’aigua o el conjunt arquitectònic de Vilapicina.

El rec Comtal és una infraestructura hidràulica mil·lenària sense la qual no es pot entendre el desenvolupament urbà de la zona nord-est de la ciutat. A Vallbona encara en queda un tram a cel obert i al seu pas per barris com Sant Andreu de Palomar, el Clot, el Fort Pienc i la Ribera hi ha anat deixant rastres físics i al nomenclàtor dels carrers. Al jaciment del Born es pot veure un tram de l’antiga llera.

Un altre camí antic que passava pels actuals carrers de la ciutat és la via Augusta, que, explica l’autor: “Desviava el seu traçat interior per poder entrar dins de Barcino. Des del nord, la via passava pels actuals carrers del Portal Nou, dels Carders, dels Corders i de la Bòria, la plaça de l’Àngel, el carrer de la Llibreteria, la plaça de Sant Jaume, els carrers del Call, de la Boqueria, la plaça del Pedró i el carrer de Sant Antoni Abad, al final del qual s’obria el portal.” En aquest recorregut es poden veure edificis com la Casa de la Generalitat, aixecada el segle XVI en estil gòtic, que es troba al carrer de Sant Antoni Abad, o l’antic Hospital de la Santa Creu.

Al llarg de la història, fins a tres muralles van envoltar la ciutat i la van constrènyer fins que van ser enderrocades el 1854. Tot i això, encara sobreviuen en el traçat de carrers i places, com les rondes de Sant Antoni, de Sant Pau, de la Universitat o de Sant Pere; i també es poden veure encara alguns llenços de la muralla romana, en carrers com el de la Tapineria o del Sotstinent Navarro; i de la muralla medieval, a les Drassanes, al punt on comença l’avinguda del Paral·lel, que és un altre dels itineraris que proposa l’autor, que fa un recorregut pel tipus d’oci, molt popular a principi del segle XX, però poc conegut avui, en què destacaven, al costat de les barraques dels primers cinematògrafs i els espectacles més canalles, altres que explotaven la morbositat de la gent, com el Cabaret de la Muerte o els museus anatòmics, que atreien el públic pel fet de mostrar figures nues.

Els dos darrers capítols proposen acostar-se al litoral i a la Ciutadella. L’un fa un recorregut pel Somorrostro, on hi va haver un important grup de barraques, l’Hospital d’Infecciosos —germen de l’actual Hospital del Mar—, o els vestigis de les fàbriques que hi va haver a l’avinguda d’Icària, que a principi del segle XX encara era un passeig arbrat que duia cap al cementiri del Poblenou, amb les vies del tren a una banda i indústries i habitatges per a obrers a l’altra banda. El darrer recorregut és pel parc de la Ciutadella, que va ser el primer parc públic de la ciutat i que va ser concebut com a lloc de trobada de la ciència, el coneixement i la tecnologia, tal com s’entenia a les darreres dècades del segle XIX. I tot parlant de ciència, el llibre acaba amb una mirada al cel que recorda la figura de Josep Comas i Solà, impulsor de l’astronomia a Catalunya i descobridor de diversos asteroides, a un dels quals li va posar el nom de Barcelona.

Peus de foto: Vista de Barcelona pintada per Antonio Castelucho l’any 1882. El parc de la Ciutadella domina la part inferior de la il”lustració al costat de la plaça de toros de la Barceloneta i el port, mentre Barcelona s’estén cap a Collserola i Montjuïc. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. | La Pedra de l’Àngel, situada al bell mig de la porta del monestir de Pedralbes. La forma arrodonida que sobresurt de terra fa pensar en la punta d’un menhir enterrat. Autor: Jordi Balanyà. | Passatge de León, des de l’entrada pel carrer de Cartagena, construït sobre el traçat de l’antic camí d’Horta. Autor: Jordi Balanyà. | Conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Vilapicina, situat al passeig de Fabra i Puig, a tocar de la plaça del Virrei Amat. Autor: Jordi Balanyà. | Vista actual del pont medieval de Vallbona, després d’haver estat remodelat. Autor: Francesc Ayats. | Campament sanitari de la Constitució, gravat del 1821 de Louis Vuillaume, en el qual es pot veure la Creu Coberta a la part inferior. El campament sanitari és el nucli de barraques que es veu a la muntanya de Montjuïc, construït per acollir la gent que fugia de la ciutat durant la pesta groga del 1821. AHCB. | Gravat del Portal de l’Àngel o dels Orbs, a principis del segle XIX, amb el pont que permetia salvar el fossat defensiu de la muralla medieval. AHCB. | Portal del Mar al pla de Palau c. 1857. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Franck. | L’avinguda d’Icària, a principis del segle XIX, quan encara era un passeig arbrat que conduïa cap al cementiri del Poblenou, on van anar a parar els ossos traslladats dels cementiris parroquials de la Barcelona emmurallada. Autor desconegut. AFB.