Tres dies de bombes sobre Barcelona

7 març, 2018 | Barcelonins, Insòlit

Passaven vuit minuts de les deu de la nit del dia 16 de març de 1938 quan va sonar l’alarma de bombardeig a la ciutat. Acabava de començar un malson que va allargar-se durant més de 41 hores. En aquest lapse de temps Barcelona va patir fins a 14 incursions aèries de l’Aviació Legionària italiana, que tenia la base a Mallorca. El caos i el terror es van fer amos de la ciutat. En acabar l’episodi, havien mort més de 500 persones, i 1.500 més havien resultat ferides de diversa consideració. A més, 76 edificis van quedar totalment derruïts, 97 van patir danys greus i 273 més van tenir afectacions de diversa magnitud.

Les bombes que van caure sobre Barcelona aquells tres dies de març del 1938 no eren les primeres, però sí que van constituir l’episodi més intens i prolongat de bombardeigs, fins al punt que el mateix Franco va manar Mussolini que n’afluixés la intensitat. Perquè era aquest darrer qui els havia ordenat. Amb tot, el fet que una bomba encertés de ple un camió militar carregat d’explosius que circulava per la Gran Via va multiplicar els efectes de l’explosió, fins al punt que els mateixos pilots italians que llançaven les bombes es van sorprendre dels estralls provocats per l’atac.

Fotografies fetes des dels mateixos avions que bombardejaven Barcelona mostren els impactes per tota la ciutat i una gran fumera que surt de la cruïlla de la Gran Via amb el carrer de Balmes. De fet, la vorera del cantó muntanya de la Gran Via, entre el Teatre Coliseum i el carrer de Balmes, va quedar totalment destruïda. En aquest mateix lloc, l’any 2003 s’hi va instal·lar el monument Encaix, obra de Margarita Andreu, que recorda les víctimes dels bombardeigs sobre Barcelona.

És sabut que la Guerra Civil Espanyola va ser utilitzada com a banc de proves, sobretot per part dels exèrcits italià i alemany, i Mussolini, aliat de Franco, no va tenir cap inconvenient a ordenar l’atac indiscriminat sobre Barcelona, en una acció bèl·lica que no s’havia vist mai fins aleshores. L’objectiu ja no era al front, es va traslladar a la rereguarda, amb el propòsit d’aterrir la població civil i crear el desànim.

Després dels enfrontaments del mes de juliol del 1936 i un cop aturada la revolta dels militars, Barcelona va tornar a una certa normalitat. Així s’explica a la guia d’història urbana Rereguarda/BCN, editada pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA): “Tanmateix, la ciutat va continuar vivint, protagonitzant aquell combat per una normalitat possible que fes que els ciutadans poguessin treballar, abastir-se, curar-se, desplaçar-se i fins i tot esbargir-se.” Tot i que la gent sabia que hi havia una guerra, el front i el camp de batalla eren lluny, i els barcelonins miraven de viure amb la màxima normalitat.

Va ser la nit del 13 de febrer de 1937 que Barcelona va veure que la guerra arribava als seus carrers i les seves places. Cap a les deu de la nit d’aquell dissabte, mentre gran part de la ciutadania era al cinema, al teatre o als bars, sentint la gramola, o a casa, preparant-se per anar a dormir, el creuer italià Eugenio di Savoia es va situar en paral·lel a la costa barcelonina i va disparar, de manera indiscriminada, fins a 24 obusos sobre la ciutat. Si bé és cert que Barcelona ja havia patit algun atac, fins aleshores els objectius havien estat instal·lacions estratègiques o militars del port. Aquella nit l’objectiu va ser, per primer cop, la població civil.

Aquell primer atac va fer evident la necessitat de construir refugis perquè la població pogués resguardar-se de les bombes. Es van habilitar com a refugis els túnels del metro (aleshores hi havia només el Gran Metro i el Metro Transversal), del Ferrocarril de Sarrià i del tren que s’estava construint a l’avinguda Meridiana. Segons s’explica a la guia d’història urbana Defensa/BCN, 1936-1939, editada pel MUHBA: “Polítics, militars i ciutadans de diversos sectors s’implicaren per evitar les agressions i les seves conseqüències. Un dels més actius fou el conseller regidor d’Urbanització i Obres, el cenetista Manuel Muñoz Díez, responsable del primer Servei de Defensa Passiva Antiaèria. Aquest organisme va oferir assessorament i va regular la construcció de refugis veïnals en forma de galeria de mina sense revestiment. Va iniciar l’excavació dels 24 primers i es va encarregar de la construcció d’una desena de refugis més grans.”

A partir de l’atac del 13 de febrer de 1937, el so de les alarmes de bombardeig se sentia amb una certa freqüència. No sempre que sonaven les alarmes, però, queien bombes a Barcelona. Això no vol dir que no hi hagués algun bombardeig en una banda o una altra. L’aviació italiana tenia la base a Mallorca, i des d’allà atacava tot el litoral peninsular, des d’Andalusia fins a Portbou. Cal tenir en compte que el radar encara s’estava experimentant, i en aquell moment l’única forma de detectar els avions era pel so o per observació visual directa. Per això es podia saber, més o menys, que s’acostaven avions, però no es podia determinar amb exactitud si acabarien llançant les bombes a Barcelona, a Castelldefels o a Mataró.

Durant els primers mesos del 1938 Barcelona va patir alguns dels bombardeigs més mortífers. El 30 de gener d’aquell any, cinc minuts abans de les nou del matí, 6 avions Savoia S-79 de l’Aviació Legionària italiana van bombardejar el centre de la ciutat. Un dels punts més afectats va ser la plaça de Sant Felip Neri. Dues hores i mitja més tard, quan els equips de salvament treballaven per rescatar les víctimes, hi va haver un segon atac. De les 216 víctimes mortals que hi va haver aquell dia, 42 van morir a Sant Felip Neri, i d’aquestes, 30 eren criatures que estaven refugiades en un soterrani de l’església, a la façana de la qual encara són visibles els impactes de la metralla. L’any 2007 s’hi va posar una placa que recorda les víctimes d’aquell dia.

El segon gran atac va ser el dels dies 16, 17 i 18 de març. Les alarmes se succeïen, i les del final d’un bombardeig s’encavalcaven amb les d’un nou atac. Aquells dies hi va haver persones que van quedar-se a fer vida als refugis antiaeris i a les estacions de metro; algunes fins i tot van emportar-s’hi matalassos per dormir i fogonets per cuinar el menjar que s’hi havien pogut endur. Després, i fins a l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal, el 26 de gener de 1939, les bombes van seguir caient sobre la ciutat, però ja no hi va haver cap altre episodi amb la mateixa intensitat i virulència que els d’aquells primers mesos del 1938.

Al llarg de la història hi ha hagut moltes guerres, moltes poblacions han viscut atacs, però mai abans no s’havia bombardejat la població civil a la rereguarda. Barcelona va ser la primera ciutat a la història que no es trobava al front de guerra i que va ser bombardejada de forma indiscriminada i sistemàtica.

El MUHBA té editades, a la col·lecció “Guies d’Història Urbana”, dues guies que permeten resseguir la història d’aquells anys a la ciutat: Rereguarda/BCN, que explica com es vivia durant els anys de conflicte bèl·lic a la ciutat, i Defensa/BCN, 1936-1939, que explica com la ciutadania va fer front als atacs aeris.

Peus de foto: Aspecte de la Gran Via, entre el carrer de Balmes i la rambla de Catalunya, el dia 29 de març de 1938, dues setmanes després del bombardeig. Autor: Pérez de Rozas – AFB. | Guàrdies retirant objectes personals de l’interior d’un edifici afectat per una bomba al Poble-sec, mentre membres dels serveis sanitaris s’ho miren. Autor: Pérez de Rozas – AFB. | Evacuació de persones ferides, atrapades en un habitatge afectat per un bombardeig, el maig del 1937. Autor: Pérez de Rozas – AFB. | Cua a l’entrada d’un cinema a principis d’agost del 1936. Autor desconegut – AFB. | Façana de l’església de Sant Felip Neri avui, encara amb les marques de la metralla dels bombardeigs del gener del 1938. Autor: JAF. | Tasques de desenrunament d’un edifici afectat per una bomba durant el mes de maig del 1937. Autor: Pérez de Rozas – AFB. | Tasques de salvament després d’un bombardeig. Autor: Pérez de Rozas – AFB. | Dos guàrdies vigilant una pila de llibres i objectes diversos després dels bombardeigs, el 17 de març de 1938. Autor: Juan Lapuente – AFB. Escultura Encaix, en record de les víctimes dels bombardeigs de Barcelona, a la Gran Via, a tocar del Teatre Coliseum. Autor: JAF.