Ciència i Universitats

Centra el seu interès en el pensament crític, la cultura i tot el que té a veure amb el món contemporani. Va escollir les Ciències Polítiques com a carrera que obre més portes de les que tanca i després de realitzar un postgrau a París i treballar a la UNESCO durant una temporada, va tornar a Barcelona on inicià la seva aventura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), del qual és directora des del 2018.

Parlem amb la Judit Carrera sobre el rol de la ciència i la tecnologia com a elements clau de la cultura d’avui i dels seus vincles amb la societat.

Com has viscut aquests anys de directora?

Han estat molt apassionants, intensos i alhora complexos; no estava previst que hi hagués una pandèmia global pel mig. Han estat uns anys de molt aprenentatge, de molta activitat i vocació de servei públic i també de lideratge d’un gran equip, el del CCCB. És un honor i un orgull representar-lo.

Quins objectius et vas fixar quan vas assumir el càrrec?

Per mi la del CCCB és la història d’èxit d’una institució molt singular. El CCCB és un centre de debat crític sobre el món contemporani a través de diferents llenguatges culturals, que es basa en la interdisciplinarietat i aspira a ser una cruïlla de mons. Quan vaig començar com a directora vaig assumir de ple aquest llegat amb la voluntat alhora actualitzar-lo amb alguns dels temes que marquen la societat contemporània, que potser no eren tan presents en l’origen del centre, l’any 1994.

Per exemple?

El posthumanisme tal com el defineix la filòsofa Rosi Braidotti consisteix a assumir el llegat de la Il·lustració europea per incorporar-hi, entre d’altres, la reflexió al voltant dels grans reptes dels progressos científics i tecnològics, com per exemple els lligats a la robòtica, la intel·ligència artificial o la nanotecnologia. Aquests avenços estan transformant radicalment la mateixa noció de condició humana, cosa que les humanitats clàssiques no s’havien plantejat mai. Avui no pots entendre la naturalesa humana sense deslligar-la de tots aquests camps que estan provocant un salt qualitatiu molt important en el que significa ser humà.

Penso que és rellevant fer-ho des de la mirada crítica de les humanitats i posar-ho a l’àgora per analitzar les seves potencialitats, però també les dificultats i desafiaments que plantegen en aquest moment.

Durant tots aquests anys, com ha impactat el CCCB en l’entorn local?

Barcelona i el Raval és el nostre lloc, l’entorn que ens ha fet néixer. Som molt conscients del barri i la ciutat on ens inserim i dels múltiples ecosistemes dels quals formem part. El CCCB neix d’aquesta realitat i la nostra funció és ser un mirall i alhora un motor de la ciutat que ens acull. Tenim un doble vessant: reflectir les pulsions i els grans eixos de debat de la nostra societat, i al mateix temps proposar-ne de nous i participar en els debats mundials sobre els grans reptes contemporanis. Per a nosaltres, estar profundament arrelats a l’entorn local és compatible amb ser un centre obert internacionalment. Crec que la trajectòria del CCCB així ho demostra.

El CCCB fa una clara aposta per la ciència.

Nosaltres som un centre d’humanitats i no volem renunciar a ser-ho, però amb les transformacions científiques i tecnològiques d’avui no es pot mantenir més la separació entre la cultura humanística i la científica. Hi ha d’haver espais que vinculin les dues tradicions en aquesta revolució de gran envergadura que estem vivint.

En quin moment sorgeix aquest interès?

La tecnologia ha causat la transformació més profunda i radical de la cultura dels últims vint anys. Ha canviat radicalment la manera de crear, compartir, distribuir i accedir a la cultura. Al CCCB des de fa molts anys hem impulsat una reflexió sobre Internet i el seu impacte. Després vam incorporar els avenços lligats a la ciència que estan causant un canvi radical en la noció de condició humana. A això, cal afegir-li la crisi climàtica. Per tant, l’interès sorgeix de la combinació de dos factors: aquesta nova revolució industrial vinculada a la ciència i la tecnologia, i la idea de l’Antropocè, segons la qual, la nostra empremta ecològica ha traspassat el seu límit.

Aquesta doble confluència ha fet que, sense abandonar la mirada tradicional de les humanitats, incorporem la necessitat de treure el coneixement científic del laboratori per debatre’l críticament, divulgar-lo i apropar-lo a la ciutadania. Així, mirem de cobrir aquesta necessitat i donar eines per tal d’afrontar els reptes científics i tecnològics que tenim davant.

En aquesta línia heu fet exposicions com Big Bang Data, +Humans, Mart. El mirall vermell o Ciència fricció. Com creus que persones de camps com l’art i la ciència han conviscut en projectes així?

Ha estat un diàleg molt fructífer que ha anat a més. Potser al principi hi havia algunes reticències en barrejar disciplines, però hi ha un interès creixent tant de persones de l’àmbit artístic com del científic en obrir noves portes. La pandèmia ha demostrat que no es pot compartimentar el coneixement, sinó que cal una mirada molt àmplia. La pandèmia no és només el virus; és fruit d’una confluència de factors ecològics, socials, econòmics i geopolítics en un món plenament interdependent. És imprescindible tenir espais interdisciplinars. El món ens està donant la raó.

Quina ha estat la resposta del públic davant d’exposicions com ara Quàntica, que inclou conceptes difícils de comprendre?

Quàntica va ser probablement el projecte més difícil de la història del CCCB i alhora va ser una gratíssima sorpresa. Va atraure més de 90.000 persones i tota l’activitat que vam fer al voltant de la mostra sobre un tema tan complex i antiintuïtiu com és la física quàntica també van tenir molt bona resposta.

L’acollida ha confirmat que tots aquests reptes científics i tecnològics desperten fascinació i curiositat. Per tant, es demostra la necessitat social de trobar espais on debatre aquestes qüestions i parlar críticament, sense cap apriorisme, sense cap frontera de coneixement prèvia.

Per què encara ens costa percebre la ciència com a part de la nostra cultura?

És una separació ancestral entre el que és natura i el que és cultura. També és cert que hi ha hagut grans renaixentistes que han vinculat els dos coneixements, però en l’imaginari col·lectiu encara hi segueix havent una separació estricta.

Malgrat tot, crec que això està canviant i que l’interès pels temes científics que comentava abans per a un públic general o més humanístic ha anat creixent.

Què ha empès aquest canvi?

La importància dels avenços científics i tecnològics actuals hi han jugat un paper important. També crec que Catalunya s’ha posicionat molt estratègicament en matèria científica i que en els darrers vint anys s’han fet esforços per tenir-hi alguns dels centres de recerca més pioners d’Europa en diferents àmbits i això ha fet que es vagi impregnant el conjunt de la societat d’aquesta llavor que està començant a trencar barreres. Això s’està traduint, per exemple, en molts graus universitaris que comencen a barrejar les dues tradicions.

La pandèmia ha contribuït a apropar la ciència a la societat?

La pandèmia ha confirmat una tendència que ja vèiem. Per exemple, amb la mostra Ciència fricció vam poder donar veu a una enorme quantitat d’artistes i creadors que fa molts anys estan treballant inspirats per Lynn Margulis o Donna Haraway. Així, la ciència i la tecnologia interpel·len de manera molt directa els creadors i ha donat un sentit renovat a la ciència-ficció. La pandèmia ens ha posat davant d’un escenari difícil de creure. Semblava impossible que el món s’arribés a aturar, que deixéssim de volar, que ens tanquéssim a casa… Això, que va ser un xoc brutal des de punts de vista psicològic, econòmic i social, la ciència-ficció en certa manera ja ho havia anticipat.

Per tant, la pandèmia ha consolidat l’interès creixent per la ciència, però alhora la ciència s’ha adonat que potser necessita els instruments de la imaginació, la literatura o la ciència-ficció, propis de l’àmbit cultural.

Com creus que han evolucionat les polítiques de promoció de la cultura científica adoptades per les administracions en els darrers anys?

S’ha confirmat la preeminència de la recerca científica en la cultura, tant a escala local com catalana, amb la implantació de centres de recerca que han generat tot un coneixement al seu voltant, que han atret talent de tot el món. És una evidència que la ciència ha impregnat l’agenda pública del nostre país i la nostra ciutat.

I de la cultura en general?

Encara ens falta molt camí per recórrer per comprendre que la cultura no és accessòria sinó un instrument prioritari. Estem molt lluny que la cultura sigui percebuda com una prioritat en les polítiques públiques i en els pressupostos corresponents. Penso que aquí, la ciència ha fet un pas més gran que la mateixa cultura, la qual continua estant entre les últimes prioritats polítiques. Tenim molt camí al davant i ara estem en un moment de molta incertesa al qual se suma la pèrdua de capital cultural. Per exemple, els equipaments i institucions culturals no ens hem recuperat encara de la crisi financera del 2008.

En quin lloc es troba Barcelona en l’escenari cultural internacional?

Barcelona té un potencial enorme de convertir-se en la capital d’Europa en el terreny cultural i científic. Crec que ens hauríem de plantejar la cultura i la ciència com les banderes principals de recuperació de Barcelona i de transformació del model turístic de la ciutat.

La tardor passada, Barcelona i Madrid foren reconegudes com a capitals culturals i científiques de l’estat. Què representa aquest reconeixement per a Barcelona?

És un reconeixement important d’una realitat, la capitalitat cultural i científica de Barcelona. Aspirem a que es converteixi en un suport estable i estructural per poder tirar endavant projectes ambiciosos per a la ciutat.

La ciència i la tecnologia evolucionen tan ràpid que ens costa adaptar-nos al seu progrés. Centres com el CCCB contribueixen a aquesta adaptació?

La pandèmia ens ha demostrat la necessitat de trencar els compartiments estancs entre disciplines. El món està profundament interrelacionat i no hi ha una única disciplina que ens ajudi a entendre la complexitat del món. Necessitem espais que vinculin coneixements, disciplines, llenguatges i experiències i que fomentin la trobada entre mons i públics diversos. Les respostes als problemes del món ja no vindran d’una única veu, d’una única disciplina; seran solucions corals. Les solucions vindran de la suma de perspectives artístiques, literàries, cinematogràfiques, científiques, filosòfiques, antropològiques…

En el futur, ens caldran més CCCBs?

En un món que es tanca cada vegada més, on es posen noves fronteres i les tecnologies ens tanquen dins la nostra bombolla, fan falta espais que obrin mons, generin vincles, contribueixin a imaginar altres mons possibles i reforcin els principis democràtics de la llibertat d’expressió i el pluralisme. Aquests espais són més necessaris que mai.