Ciència i Innovació

Has treballat durant anys en l’àmbit dels estudis de ciència i tecnologia (STS). Què et va portar a aquest camp?

Em vaig formar i vaig realitzar el meu doctorat en filosofia de la ciència, a finals dels anys 80 i principis dels 90, a la UB. Just llavors en aquells temps un nombrós grup d’investigadors de molts països, d’Europa i Estats Units bàsicament, van arribar a la conclusió que per entendre el complicat paper social de la ciència i la tecnologia, calia una aproximació interdisciplinària i més empírica (que es basés en els estudis de les pràctiques científiques i tecnològiques de casos reals). Tot això va ser l’origen dels Science & Technology Studies (STS) que, en poc temps, van construir una visió de l’estudi d’aquests dos camps molt allunyada dels mites tradicionals. En acabar el doctorat vaig tenir l’oportunitat de marxar als Països Baixos, a seguir una beca postdoctoral a la Universitat de Maastricht, amb un dels fundadors de l’STS, el professor Wiebe E. Bijker, amb qui vaig col·laborar estretament durant 3 anys.

L’Associació Catalana d’Estudis de Ciència i Tecnologia (STS-CAT) neix per impulsar la investigació en aquests camps a Catalunya. Quin paper pot tenir en el debat públic sobre innovació i societat, i en les polítiques científiques i tecnològiques?

STS-CAT neix amb dos objectius bàsics: d’una banda, fomentar l’estudi interdisciplinari de la ciència i la tecnologia, i de l’altre, millorar la comunicació i l’intercanvi en aquest àmbit, augmentar la seva visibilitat per al públic en general i promoure’n la rellevància de cara a l’elaboració de polítiques públiques.

Els estudis STS, com de fet ja succeeix a altres països, poden ser una important eina per al disseny de plans polítics de ciència i tecnologia més precisos i informats. Són molt útils per tal d’identificar i analitzar les conseqüències socials i ètiques de la recerca científica i tecnològica -quelcom urgent en l’àmbit de la Intel·ligència Artificial-, per avaluar el paper del coneixement en la política -sovint motiu de controvèrsies, com va passar el 2020 en el marc del coronavirus-, per promoure la participació ciutadana en aquestes decisions -no sols del públic general, sinó també d’agents diversos de la societat civil- i per tornar a considerar el finançament públic de la recerca científica tenint en compte tot el seu retorn social.

Barcelona s’ha consolidat com un hub de ciència i innovació, i destaca en àrees com la biomedicina o la supercomputació. Quins punts forts i quins reptes té la ciutat en aquest àmbit des de la teva perspectiva? 

En efecte, Barcelona (i per extensió el seu entorn) ha esdevingut un nucli força rellevant d’alguns àmbits de la recerca, com la biomedicina, i allotja infraestructures i instal·lacions singulars com ho són el Sincrotró Alba o el Barcelona Supercomputing Centre. Això, però, no ens hauria de fer oblidar que tant Catalunya com Espanya, viuen una situació d’infradotació pública i privada per a recerca, comparada amb altres estats europeus.

D’altra banda, la recerca biomèdica està concentrada en l’àmbit hospitalari: amb el focus dirigit a assajos clínics, sovint mediats per empreses farmacèutiques, i a certes malalties crítiques. Potser caldria equilibrar aquesta aproximació biologicista, i abocar molts més recursos en recerca d’altres aspectes de la salut (psicosocials, comunitaris, ambientals, de prevenció) que també poden tenir un impacte molt gran.

Igualment en l’àmbit de la computació, i malgrat la inversió realitzada en infraestructures singulars, els diversos grups de recerca en Intel·ligència Artificial, se senten un xic oblidats. Tots aquests equipaments són importants però en recerca, les persones que s’hi dediquen potser ho són encara més.

I per últim afegir que el model de finançament de la recerca a Catalunya està també molt concentrat en uns pocs centres (com els del programa CERCA, per exemple) mentre que els investigadors de les universitats públiques, de manera majoritària, mostren un alt rendiment però reben molt poques ajudes. De fet ara a Catalunya no existeix, estrictament, cap programa de finançament a projectes de R&D, més enllà de  convocatòries estatals. Això és una anomalia, sobretot considerant els països del nostre entorn.

En el context actual d’avenços tecnològics accelerats, veus a la societat prou preparada per poder avaluar críticament els efectes de tota aquesta innovació? Què es pot fer per millorar la comprensió en aquest aspecte?

La idea que el públic, en general, no està preparat per enfrontar-se a aquests reptes, ha estat força qüestionada, precisament des dels Science & Technology Studies (STS). S’anomena, en concret, el model de dèficit: que és la idea que la gent no compta amb prou coneixements per implicar-se en les decisions sobre ciència i tecnologia; que els cal més informació o formació. El cert, però, és que molts estudis suggereixen que el concepte de públic en general, és una mica enganyós. Més aviat existeixen públics en plural, i sovint quan certs col·lectius se senten molt interpel·lats (com a afectats, o interessats; pensem, per exemple, en associacions de malalts), desenvolupen alts nivells de coneixement. Altres treballs també mostren que encara més rellevant que tota aquesta informació és l’existència de veritables models participatius en la presa de decisions de l’àmbit de ciència i tecnologia, iniciatives que aquí no són molt presents.   Els estudis STS han analitzat mecanismes d’aquest tipus (conferències ciutadanes o conferències de consens) on els ciutadans, i en especial, actors de la societat civil, interactuen, en igualtat de condicions, amb els polítics i els experts.

A part d’això, la visió dominant o estesa de la ciència i la tecnologia està encara molt marcada per estereotips antics. Un d’ells és el determinisme tecnològic: que és la idea que aquest desenvolupament impacta en la societat però que aquesta pot fer molt poc per influir-hi. Al final és una visió fatalista d’aquesta tecnologia, que a més és molt present parlant per exemple d’Intel·ligència Artificial. O un altre que ciència i tecnologia són neutrals, en el sentit que tot depèn de com s’utilitzin. Els estudis STS proporcionen antídots molt valuosos contra aquests diversos mites i serveixen per dotar de contingència aquest aspecte o per posar de manifest tots els valors que condicionen la recerca (en la biomedicina, per exemple, ha imperat una visió molt patriarcal de la biologia humana).

Com creus que les plataformes digitals estan canviant la forma com la societat entén i accedeix a la ciència?

Fa dues dècades va estendre’s molt la idea que internet facilitaria, en poc temps, que els ciutadans (i els científics) accedissin de manera gratuïta i molt àgil a tota la informació. En base al que he anomenat el model de dèficit, es creia que tot això faria que el públic general adoptés una posició més favorable a la ciència i a la tecnologia. Si més no, la situació que hi ha actualment, no és ben bé aquesta, ni molt menys. Les xarxes han promogut el creixement dels negacionismes i la desinformació. Se sap, a més, que algunes d’aquestes campanyes, han estat planificades de manera estructural i finançades per alguns lobbies industrials (és el fenòmen que des dels STS, anomenem agnotologia: la creació sistemàtica de la ignorància).  

Això ha estat, en part, causat perquè només la informació, per si mateixa, no fa prou: l’actitud envers la ciència i la tecnologia està mediada en realitat per altres factors (com les creences religioses, les polítiques, les emocions, o les experiències socials). I també els STS han demostrat de moltes formes, que al final la tecnologia no és neutral. Les plataformes digitals – com qualsevol tecnologia – estan sempre dissenyades en base a valors i interessos que no sempre coincideixen amb els dels seus usuaris. Per posar-ne dos exemples, la Viquipèdia o el Facebook responen a uns valors i uns objectius molt diferents que al final s’acaben traduint en el disseny de les seves funcionalitats.

Les tecnologies disruptives, com la Intel·ligència Artificial o la biotecnologia, tenen un fort impacte social. Com creus que hauríem d’abordar-ne els riscos i les oportunitats des d’una perspectiva social?

Des dels STS la noció de ‘tecnologia disruptiva’ es tracta amb certa suspicàcia. Es tendeix a pensar sempre que aquelles tecnologies més importants són les darreres d’arribar (quelcom que hem anomenat innovocentrisme). I que, a més, sempre és alta tecnologia (sofisticada i complexa). L’historiador tecnològic David Edgerton, en canvi, es pregunta què ha tingut més rellevància social al segle XX, si el preservatiu o l’avió? En reculls habituals de tecnologies disruptives hi apareixen els avions a reacció, però mai no el preservatiu. I no obstant és possible d’argumentar que el seu impacte per a la vida afectiva i social de molts milions de persones, per a la demografia i també per a la salut ha estat major que el de la indústria aeronàutica.

Dit això, sovint quan es parla d’aquells riscos associats a algunes tecnologies o del seu encaix social, es tendeix a minimitzar aquesta qüestió a certs usos ètics. Si es pensa en  Intel·ligència Artificial, moltes discussions actuals giren entorn d’aquells contextos on seria lícit o ètic emprar-la. Això obvia alguns aspectes importants. D’una banda que els biaixos de la IA estan més relacionats amb la manera en què es dissenyen els sistemes i amb les dades que s’utilitzen per entrenar-los, que amb el seu context d’ús. I de l’altra, es tendeix a pensar sempre que aquestes tecnologies, per la seva qualitat d’immaterials, resulten molt més sostenibles. Però el cert és que la IA no és en un núvol eteri, sinó en naus industrials que requereixen grans recursos energètics, hidrològics, minerals i també humans. Una autora del camp dels STS, Kate Crawford, ha inclòs tot aquest tema en el seu llibre Atlas de IA (Ned ediciones, 2023). Es tracta d’un bon exemple de com avaluar de manera integral els riscos i oportunitats que hi ha al voltant d’una tecnologia concreta.

Els coneixements de quàntica creixents desafien les lleis de la física newtoniana i amplien el marc mental. La robòtica i la IA plantegen substancials dubtes sobre què vol dir ser humans. Tornen a tocar-se la ciència i la filosofia en el segle XXI?

La ciència no ha estat mai una activitat aïllada tant de la filosofia com d’altres preocupacions, polítiques i socials. Si pensem en grans científics de la història (Isaac Newton, Marie Curie o Albert Einstein) la seva activitat va estar també molt vinculada a altres qüestions religioses, filosòfiques o polítiques, i ells hi insistien sovint. D’altra banda els grans filòsofs han estat sempre molt propers a la ciència del seu temps.

La modernitat, per altra part, com ha mostrat Bruno Latour, uns dels fundadors dels STS, ha instituït la creença que la ciència (que parla de la natura) és una cosa separada  (i cal aïllar-la) de les qüestions filosòfiques o polítiques (que parlen de la societat), malgrat la interacció constant entre ambdós àmbits ha estat sempre molt profunda. És de fet nou a la història que hi hagi a l’ensenyament una clara separació entre ciències i enginyeria, d’una banda, i humanitats i ciències socials per l’altra. Es tracta d’una situació amb molt poc sentit que resulta molt negativa per a ambdues bandes. Si més no s’observa un interès creixent per part d’escoles d’enginyeria, especialment, per accedir a certes matèries humanístiques. Al revés passa molt menys, i fins i tot, es veu des de les humanitats, com es promou certa ignorància sobre ciència i tecnologia.

Ara ens sembla que amb la robòtica, la IA o l’enginyeria genètica ens hem de tornar a plantejar què som els humans o què considerem humà, però a la història la ciència i la tecnologia, com a productes socials, han promogut contínuament aquesta mena de debats. Més que repensar l’humà potser el que cal són uns nous marcs de pensament.

La col·laboració entre disciplines és vital per comprendre els efectes de la tecnologia. Com poden treballar junts filòsofs, sociòlegs, científics i enginyers per construir una innovació més responsable?

Un dels objectius originals dels STS va ser el d’afavorir aquestes col·laboracions entre diverses disciplines que han tingut tradicionalment com a objectiu de la recerca a la ciència (i també a la tecnologia). Durant molt temps han treballat d’esquena unes amb les altres i han marcat fronteres sòlides entre elles. I en això, els STS, sí que han estat exitosos: han mostrat que aquesta col·laboració pot ser factible i molt fructífera. Per exemple el professor Bijker, és un enginyer físic, que va fer un doctorat en filosofia, i va acabar construint tot un model d’anàlisi del desenvolupament tecnològic amb un caire sociològic! Aquest tipus de perfils i itineraris acadèmics, que són poc convencionals, són característics dels STS.

Uns sistemes, aquests Science & Technology Studies, que també van ser cabdals per establir a escala europea els programes RRI (Responsible Research and Innovation) que han marcat durant força anys el que és la política científica a la Unió. Per construir una innovació en tecnologia responsable (o més robusta socialment) calen espais, molts més dels que existeixen ara, que permetin processos d’aprenentatge entre aquests àmbits tan diversos.

Quin impacte t’agradaria que tingués STS-CAT per a la societat catalana? Com imagines que podria contribuir a convertir a Catalunya en un referent per l’anàlisi en ciència i tecnologia?

En primer lloc, volem crear-nos un espai dins el context de l’acadèmia catalana. I això no serà gens fàcil, perquè a Espanya l’organització universitària té un caràcter hiperburocràtic, que afavoreix poc les aproximacions interdisciplinàries. Però volem intervenir, activament, a més a més, en els debats sobre ciència i tecnologia, i contribuir a ampliar el seu focus i qüestionar-ne, si cal, els pressupòsits.

D’altra banda Catalunya ja és un referent estatal en l’àmbit dels STS – és la nostra la primera associació que s’ha creat i alguns col·legues d’altres llocs peninsulars s’hi han mostrat molt interessats i hi han donat el seu suport. Però a escala internacional encara ens queda molt per fer, perquè molts investigadors marxen a fora, i perquè ja portem molt temps endarrerits a nivell institucional.