Ciència i Universitats

Amb més de 400 capítols a les seves espatlles, en Jaume Vilalta ha dirigit des del 2006 el Quèquicom, el programa de divulgació científica de referència de Televisió de Catalunya, guanyador de nombrosos premis i reconeixements. El passat mes d’abril va pronunciar una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adreçada a la comunitat científica sobre la seva experiència al capdavant del programa i sobre l’art de divulgar la ciència. Mantenim una conversa arran d’aquella xerrada sobre algunes de les claus del Quèquicom i d’una divulgació exitosa.

D’on surt el teu interès per la ciència?

No tinc cap formació científica, però si una gran curiositat, que és el que em va dur a fer de periodista. Els estius de 2005 i 2006 vaig fer amb el biòleg Cristian Ruiz i Altaba una sèrie de quaranta capítols de cinc minuts que es deia Aprendre a mirar, dins l’espai De vacances de TV3. En aquell moment jo ja tenia el convenciment que calia explicar les coses de la manera més humana possible i amb elements quotidians. Construint un castell de sorra a la Punta de la Banya, en Cristian explicava la formació del delta de l’Ebre, i així, sempre. Allà estava la llavor del Quèquicom.

I per què esculls aquest títol?

El nom va ser idea de l’enginyer Xavier Kirchner. Em va fer notar que en divulgació les preguntes què, qui i com són fonamentals. El perquè pot despistar. Els fenòmens naturals passen sense una intencionalitat interpretable des de la lògica humana. La meva aportació va ser fusionar els tres mots en una sola paraula, sense interrogants.

Com estava la programació de ciència en català en aquell moment? Hi havia un buit d’aquest tipus de continguts?

Feia temps que TV3 no emetia absolutament res de ciència, llevat del breu espai El Medi Ambient, de Xavier Duran, que més endavant van eliminar de la pantalla tot i que funcionava molt bé. L’interès de la Corporació en potenciar la ciència tendia al zero. Es tractava, en definitiva, d’omplir l’expedient davant de la Generalitat, de fer tretze capítols i deixar-ho estar. Crec que durant molts anys, els directius de les teles no van comprendre el gran potencial comunicatiu que té la ciència, creuen que és avorrida, però no ho és gens. La majoria dels científics té el repte d’ajudar algú que té algun problema. Aquí ja tenim la base per poder construir un relat.

Què fa del Quèquicom un programa diferent?

Crec que la gran diferència entre el Quèquicom i la majoria dels programes de ciència que es feien al món va ser que nosaltres anàvem de la vida a la ciència i no del temari a la ciència. No ens preguntàvem “què vull explicar?”, sinó “què m’està demanant la realitat que expliqui?” Segueix una bona aventura humana que la ciència es presentarà sola, només cal estar-hi atent. D’això n’estava segur perquè al llarg de la meva carrera he fet o dirigit uns mil reportatges o documentals i centenars de notícies. Només cal una mirada intel·ligent per veure que els atzucacs, els dilemes, poden examinar-se des de l’òptica del coneixement. En la majoria dels casos no sabíem exactament quina ciència anàvem a explicar. Visionant el reportatge decidíem quins coneixements calia ampliar per entendre bé el que estava passant o quines perspectives s’obrien.

Com plantejàveu els seus capítols?

El Quèquicom té dos elements estructurals bàsics: els reportatges, en els quals s’expliquen històries amb ajuda de la ciència i que són tractades amb un estil periodístic; i l’aproximació més pausada al plató, on amb models, esquemes i experiments el presentador explica ciència amb l’ajuda d’històries. El lema de Quèquicom era “l’experiència limita la ciència”. No pretenem explicar-ho tot, només el que està vinculat a l’experiència que compartim amb l’audiència. Podria ser la de la reportera o la d’un pacient o la d’un científic, però en tots els casos havia d’haver-hi un relat amb plantejament, nus i, com a mínim l’esperança d’un desenllaç d’aquella experiència compartida.

Com ho fèieu per explicar coses complexes de manera senzilla?

Un encert del programa, si ho puc dir així, va ser trobar el llenguatge adient. La gent no coneix el llenguatge de la ciència, oi? Doncs tu has de conèixer el seu. I és el de Barri Sèsam: a dins, a fora; equilibri, desequilibri; empaitar, fugir; etc. Conceptes que compartim totes les cultures i que són a la base de la narrativa universal. Si mires uns quants Quèquicom, notaràs que l’ús apropiat de les comparacions, els models i de les metàfores es basa a crear una imatge clara que sigui fàcil de recordar i que tingui una relació amb aquell fenomen complex que has d’explicar. Potser no recordaràs els detalls, però la imatge que associava el sistema hormonal amb un mòbil, d’aquells penjats en què si mous una peça les altres peces pugen o baixen, et dona una idea per sempre més. Ampliar coneixements dependrà de la teva curiositat. I he de dir que nosaltres no ens consideràvem responsables de culturitzar el país, només volíem despertar la curiositat de la ciutadania.

En la xerrada que vas fer a l’IEC comparaves una comunicació exitosa amb el fet de lligar.

Efectivament. En termes generals, la clau de la comunicació rau en aquesta pregunta: “com t’ho fas per lligar?”. La resposta es pot resumir en tres fases: captar l’atenció, mantenir l’interès i resoldre les expectatives. Si entrem en detall, a la primera fase has de desplegar el plomatge perquè et mirin i t’escoltin. Es tracta d’una fase molt breu i és més emocional que racional, ja que la primera impressió serà determinant. Per mantenir l’interès cal haver-se preparat, ja que vas modulant el missatge segons l’acollida del receptor, encara que, en el cas concret d’un missatge adreçat al gran públic, vas bastant a cegues, ja que no tens cap altre patró de mesura que les teves sensacions, que el teu propi instint; les anàlisis d’audiències són a posteriori. A l’última fase és on has de deixar el pavelló ben alt. Hauràs triomfat si ambdues parts tenen ganes d’una segona cita i despertes noves expectatives per a una pròxima trobada. Les tres fases són importants, sense una no hi hauria la següent, però la darrera és extraordinàriament important. Cal cuidar molt bé els finals.

Una cosa ha de ser noticiable per captar l’atenció?

D’entre els elements necessaris perquè un tema entri al Quèquicom i qualsevol altre programa, n’hi ha un parell que faciliten la seva selecció: tenir notícia o tenir personatge, o encara millor, totes dues coses. Una notícia és una alteració de l’ordre de les coses que interessa a una comunitat determinada. Com més imprevist sigui el canvi més atractiu tindrà i es dona per fet que, com a més gent afecti, millor.

I quant al personatge?

Hi ha coses que passen per ser notícia només pel fet que el seu protagonista és conegut, és famós. Aquí, ni la ciència ni l’acadèmia té encara un star system; a Catalunya hi ha quatre noms més o menys coneguts, la majoria metges. Encara que la ciència i la tecnologia es faci en equip, cal que facin créixer personatges. Potser que qui sigui famós no sigui el millor en el seu camp, però el que és important és poder comptar amb algú amb notorietat que es faci escoltar.

Al Quèquicom no sempre teníeu temes noticiables ni comptàveu amb celebritats. Què fèieu en aquests casos?

Tenir una notícia no és l’única via per aconseguir un espai en els mitjans de comunicació. En realitat, del que vivim és d’explicar històries. Quins són els elements d’una història? Els de l’Odissea: un protagonista persegueix un objectiu (normalment resoldre o causar un problema) i després de certes penalitats, causades per antagonistes, assoleix, o no, el que es proposava. Plantejament, nus i desenllaç. En tot conflicte —entès conflicte en el sentit dialèctic del terme— hi ha la llavor d’una bona història que, per petita que sigui, pot ser universal. El conflicte és el motor de la història.

Quins altres recursos ajuden a divulgar la ciència?

Un és l’emoció. Moltes vegades cal entrar pel cor per arribar al cervell. L’emoció fixa l’atenció i dona pas a la raó. Així, els personatges han de transmetre passió i, la història, emoció. Això és l’ideal i sempre s’ha de buscar la manera d’aconseguir-ho.

Què més?

En el cas dels mitjans audiovisuals, a més del component emocional, ens falta encara un altre factor bàsic: l’acció. Tu dona’m verbs (acció), fes que passin coses davant la càmera, i estaràs posant les vies del tren, la base sobre la qual circula la narració audiovisual. No n’hi ha prou amb una entrevista, que en si mateixa és un gènere; estic parlant ara sobretot de reportatges i documentals. Necessitem situacions diferents amb persones diferents i en temps diferents. Ens resulta molt més fàcil seguir gent que fa coses que aquella que es passen la vida davant d’un ordinador. Els temes televisius “porten l’escenari incorporat”.

I qualsevol tema funciona?

Triar bé el tema és la clau. Un bon tema té acció i emoció, i és realment bo quan influeix en les idees i el comportament de les persones. No cal anar gaire lluny per trobar coses interessants. El temari acadèmic és una font d’idees previsibles, però hi ha una gran font d’inspiració, la vida: mirar al voltant. Quines notícies o rumors estan en la boca del jovent i podrien merèixer una explicació científica? Wifi; transgènics; dietes, esports, sexualitat, tatuatges… són portes obertes a la curiositat, que és el primer pas cap al coneixement. La funció del reportatge és despertar la curiositat i generar preguntes, dubtes, que l’audiència desitjarà aclarir. Si no hi ha curiositat i dubte, no hi ha progrés.

Les vivències ajuden?

Sí i, més en particular, les anècdotes. Una demostració pot ser impecable, però no se sedueix pas gaire des de la freda racionalitat. Recordem que cal entrar pel cor per arribar al cervell. El millor camí és explicar històries de persones. La física de la fona entra millor si la dispara David sobre Goliat. A més, les anècdotes són fàcils de retenir. Per exemple, el fòsfor es va descobrir destil·lant pipí en un intent de trobar or, no per alquímia sinó utilitzant ja la metodologia química. En els reportatges contem històries amb ajut de la ciència, i en les escenes de plató expliquem ciència amb l’ajut d’històries.

Què passa quan un tema és abstracte, poc tangible o difícil de relacionar amb el dia a dia?

Quan comparteixes casos concrets el públic veu que la ciència (i el coneixement en general) serveix per viure millor, i immediatament hi para atenció. Ara bé, no és tan fàcil intuir que un matemàtic està resolent els teus problemes. T’ho han d’explicar i, si t’ho expliquen bé, és possible que diguis la frase que més il·lusió ens ha fet sentir en tots aquests anys de Quèquicom: “No sabia que m’interessava aquest tema!” Quan això passa, és sensacional!