Nancy Cartwright: "Tots els dominis de la ciència són necessaris per abordar el món real"

12/01/2023 - 08:20 h - Ciència Ajuntament de Barcelona

És professora de la Universitat de Durham (Regne Unit), de la Universitat de Califòrnia a San Diego (Estats Units) i membre de prestigioses societats científiques com la British Academy o l’American Academy of Arts and Sciences, entre d’altres. El febrer de 2022, l’Acadèmia Europaea – Barcelona Knowledge Hub (AE-BKH) va anunciar que Nancy Cartwright havia guanyat el Premi Europeu de Ciència Hipàtia per les seves destacades contribucions a la recerca filosòfica. La cerimònia de lliurament del premi fou organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb l’AE-BKH. Reproduïm l’entrevista que l’Academia Europaea – Cardiff Knowledge Hub va mantenir amb la guardonada.

Moltes felicitats per haver guanyat el Premi Europeu de la Ciència Hipàtia. El teu treball més recent se centra en les proves i el seu ús per fonamentar les decisions polítiques. Què us va atraure d’aquest camp de treball? Podries donar-nos una visió general de l’evolució dels teus interessos de recerca?

Em vaig especialitzar en matemàtiques i física quan estudiava als Estats Units. La carrera també va tenir una gran part de filosofia, ja que vaig estar a la Universitat de Pittsburgh, que tenia un departament de filosofia meravellós i un Centre de Filosofia de la Ciència on s’animava l’alumnat a participar-hi. Allà vaig conèixer els meus professors de física i filosofia de la ciència fora de les aules, així que vaig començar a pensar en les dues assignatures com si estiguessin entrellaçades. Em vaig especialitzar en filosofia de la física, però també em vaig interessar per la causalitat i els models.

A diferència de gairebé tots els meus col·legues de filosofia de la física, no m’interessava gaire donar sentit als secrets de la teoria de l’alta física, sinó molt més com aquesta teoria es troba amb el món mateix. Així que vaig dedicar molts esforços a intentar comprendre el paper d’esquemes conceptuals com la teoria quàntica en casos de la vida real en què se suposava que era la força motriu, com als làsers i els superconductors. Veure com es feia servir la teoria i com havia de dialogar amb tants altres coneixements —inevitablement, pel que veig, fins i tot en principi— em va convèncer que tots els dominis de la ciència són necessaris per abordar el món real. Fins i tot en principi no tot és física.

Al llarg de la meva carrera anterior també vaig tenir un interès viu per les ciències socials, que són la germana (molt) pobra de la filosofia de la física dins l’estudi de la filosofia. Així doncs, en aquell moment no era una bona especialització professional per a una jove filòsofa. Però quan em van oferir la càtedra Popper a la London School of Economics, em vaig sentir capaç de llançar-me a la filosofia de les ciències socials i econòmiques: era poc probable que m’acomiadessin si no aconseguia aportar grans idees!

Els filòsofs han estudiat sempre la naturalesa de l’evidència, així que era un interès natural per a mi dins la filosofia de les ciències naturals i socials. Em vaig interessar seriosament pel tema quan em van demanar que formés part d’un comitè del Consell Nacional de Recerca dels Estats Units que estudiava l’Evidència per a les ciències socials i la política social, en un moment en què la demanda d’assajos controlats aleatoris s’estenia per totes les ciències socials i econòmiques.

Quan feia part d’aquest comitè, em vaig adonar que les normes i els tipus de proves i, sobretot, els tipus de supòsits bàsics que converteixen les dades, els fets, les observacions i els resultats experimentals en proves per a les hipòtesis solen ser molt diferents si les hipòtesis són del tipus que esperem trobar a les ciències socials “pures” i no del tipus d’afirmacions que necessitem per a la predicció i l’avaluació de polítiques. Vaig argumentar això amb tanta vehemència a les reunions que al primer comitè li va seguir un segon comitè del Consell Nacional de Recerca sobre “L’ús del coneixement científic”. A partir de llavors em vaig bolcar en aquest tema, ja que crec fermament en la possibilitat del coneixement científic tant a les ciències naturals com a les socials, però em preocupa igualment que aprenguem a obtenir els tipus de coneixement que necessitem per canviar el món i a utilitzar millor aquest coneixement amb bons fins.

El teu treball actual per al projecte Knowledge of Use (coneixement per fer servir) investiga com unir la recerca científica i el coneixement comú per construir societats més dignes. Què ha permès descobrir el projecte? Quin n’ha estat l’impacte?

És un projecte de cinc anys finançat per la Unió Europea i amb un gran equip. Va aconseguir una sèrie de resultats (que esperem que siguin) útils sobre diversos subtemes i en sis àrees d’estudi de casos diferents. Des de la política internacional en matèria de VIH/SIDA fins a la política de protecció de la infància al Regne Unit i Irlanda, passant per l’estudi d’un programa conjunt al Gran Manchester per ajudar les persones a sortir de la depressió i aconseguir i mantenir una feina.

Sobre temes generals, observem que l’objectivitat a l’hora d’establir i utilitzar les demandes de coneixement és molt més exigent quan la recerca s’utilitza directament per intervenir al món. Desenvolupem i defensem el concepte d’objectivity to be found (objectivitat que cal trobar), encunyat per Eleonora Montuschi, membre del nostre projecte a Venècia. Aquest concepte s’anomena així per subratllar que quan la investigació s’utilitza per influir en el món, no n’hi ha prou amb adoptar mètodes preestablerts per satisfer objectius preestablerts. Per contra, es tracta de trobar els mètodes adequats per assolir les finalitats adequades de la manera adequada, en el context d’ús. Això és especialment exigent.

En primer lloc, des del punt de vista dels mètodes, perquè cal triar els que millor s’adaptin als problemes i a les eines i els coneixements disponibles per resoldre’ls. En segon lloc, des del punt de vista dels objectius, ja que mai no es pot determinar de manera explícita quins són els objectius correctes i la forma adequada de satisfer-los, per la qual cosa es requereix judici per esbrinar-los. Aquest és un tema tractat a la meva conferència sobre Hipàtia.

També realitzem un important estudi sobre els usos i abusos dels assaigs controlats aleatoris, que s’anuncien àmpliament als fòrums de política basada en l’evidència com el “patró d’or” per demostrar les afirmacions causals. En concret, vam oferir assessorament sobre el controvertit concepte de “validesa externa”: quina informació addicional, i de quin tipus, es necessita per utilitzar el coneixement sobre els resultats mitjans en una població d’assaig que es pot estimar de manera fiable en un assaig controlat aleatori ben realitzat, per ajudar a informar-nos sobre el que podria passar en altres poblacions o en individus concrets?

Així mateix, duem a terme un important estudi sobre l’ús de “mètodes mixts” per demostrar afirmacions causals, amb un enfocament diferent de l’habitual. La tàctica habitual consisteix a utilitzar una combinació de diferents mètodes per triangular la mateixa afirmació causal “general”, per exemple d’aquesta manera: “la política W aplicada mitjançant procediments X produirà efectes Y en el context Z”.

Partim de l’observació que la causa W i l’efecte Y solen estar molt allunyats en el temps i potser en l’espai. Si W condueix a Y, serà a través d’una sèrie de passos intermedis, i només cal esperar Y si cadascun d’aquests passos es produeix en el moment oportú. Per tant, es necessiten proves que cadascun d’aquests passos pot produir-se, cosa que alhora requereix proves sobre com la causa de cada pas actuarà per produir el següent pas, quins factors de suport són necessaris perquè ho faci, què podria passar per desbaratar-lo, etc.

D’aquí es desprèn immediatament la necessitat de disposar d’un enorme conjunt de mètodes per obtenir proves sobre aquests aspectes tan diversos, cosa que ens va portar a desenvolupar una nova plantilla molt detallada sobre com ha de ser una “teoria del canvi” perquè una política aconsegueixi els seus efectes, i això fa evident el paper que tenen les diferents proves i facilita molt l’avaluació del que indiquen les proves en conjunt.

Què pot aportar la filosofia per fer front als reptes actuals?

La filosofia té molt a oferir. Són mil·lennis de pensament sobre qüestions importants com la justícia, l’evidència, l’objectivitat… però sobretot mil·lennis de treball d’acord amb altres disciplines i fonts de coneixement i pràctica. D’això se’n diu “filosofia aplicada”, però crec que el terme és enganyós, ja que suggereix que en filosofia elaborem les nostres teories a partir d’una reflexió i una anàlisi curosa i de la nostra inserció en els mons quotidià i científic, per després portar aquestes teories a deduir allò que diuen sobre casos concrets: què diu la nostra teoria favorita de la justícia sobre una distribució justa del risc de Covid a Espanya, entre diferents generacions i persones amb capacitats diferents? O bé, què diu la nostra teoria preferida de l’evidència sobre l’afirmació que els assaigs controlats aleatoris són el patró d’or per a les afirmacions causals?

No crec que pugui funcionar així. És com la meva afirmació sobre la física i els làsers. Ni tan sols Déu podria deduir com funciona un làser a partir de les millors teories de la física. Crec que Déu, com nosaltres, hauria de fer servir fets de la física juntament amb grans quantitats de fets que es troben fora del domini de la física per construir una comprensió del làser. De la mateixa manera, crec que hem d’utilitzar les idees i habilitats que aprenem en filosofia en un esforç conjunt amb les idees, habilitats i pràctiques de molts altres dominis, incloent-hi el sentit comú i un sentiment de compassió si volem que la filosofia contribueixi als reptes actuals.

Quines són les prioritats i ambicions de la teva recerca?

M’agradaria que la meva recerca inspirés una cohort de joves filòsofes i filòsofs brillants, amb el compromís de treballar seriosament amb altres bases de coneixement per intentar millorar els problemes del món real. I m’agradaria que el que faig fos prou sòlid perquè altres persones pensin que val la pena treballar amb professionals de la filosofia.

Ciència i Universitats