Ciència i Universitats

La recerca ha identificat tot un seguit de pràctiques quotidianes que contribueixen a mantenir les desigualtats que pateixen les investigadores. Ara bé, el grau de reconeixement i l’identificació d’aquestes pràctiques és força desigual entre els diferents membres de la comunitat científica, tant entre homes, com entre dones. Per aquest motiu, compartir i posar en comú quins factors contribueixen, quotidianament, a mantenir aquestes desigualtats pot ajudar a fer-los visibles, a donar a conèixer-ne les causes i les formes en què es concreten i, conseqüentment, a revertir-los. Per això, cal emprendre mesures per conscienciar el teixit científic sobre les pràctiques quotidianes i els estereotips que estan contribuint a mantenir les desigualtats que pateixen les investigadores

El context científic està regit per una cultura acadèmica masculinitzada, que es materialitza en un estil comunicatiu, en certa manera, agressiu i taxatiu. Aquest estil pot expressar-se en forma de cancel·lació del discurs, ocupació de l’espai discursiu o manca de reconeixement de les aportacions, entre d’altres. Per això, seria recomanable proporcionar eines de gestió i regulació dels estils comunicatius amb recomanacions adaptades als diferents contextos propis de la recerca (seminaris, congressos, reunions, etc.)

Les dades qualitatives mostren que, mentre algunes investigadores tenen certa inseguretat interioritzada, que les fa dubtar sobre la consistència de les seves aportacions, alguns investigadors sobreestimen les seves competències, la qual cosa els pot portar a expressar-se amb certa supèrbia i immodèstia. Per això, calen accions d’empoderament que contribueixin a revertir la inseguretat apresa i proporcionin major confiança i seguretat en les seves capacitats. En contrapartida, aquestes accions han de vetllar, també, per promoure models d’interacció i debat que es basin en la prudència, la ponderació i la modèstia.

Malgrat que ja hi ha mesures de visibilització, encara ara hi ha una manca de referents d’investigadores. Per això, cal seguir promovent la participació paritària en espais de difusió i mediàtics, així com en esdeveniments científics de rellevància. Cal advertir que en camps de recerca molt masculinitzats, la paritat pot ser complicada d’assolir per la manca de dones i la sobrecàrrega de les poques dones que hi treballen. En aquests casos, es pot reduir l’objectiu a vetllar perquè hi hagi presència de dones en totes les ponències.

Les mesures existents de visibilització de les dones científiques se centren fonamentalment en mostrar dones científiques que ocupen alts càrrecs en l’àmbit de la recerca. Encara que aquesta mesura és imprescindible, s’ha observat la necessitat d’anar més enllà i abordar, també, els models de lideratge i la diversitat de científiques existent. En aquest sentit, cal reforçar les actuacions de visibilització de les dones científiques, incorporant-hi una reflexió sobre els models 8 8 comunicatius, de lideratge i de gestió dels grups de recerca. Així, cal promoure estils més assertius, cooperatius i competents que s’allunyin del model masculinitzat més agressiu i competitiu. De la mateixa manera, també és important donar a conèixer investigadores que es trobin en diferents moments de la seva trajectòria acadèmica, ja que poden esdevenir referents per a les joves que s’inicien en el camp de la recerca.

Hi ha certs camps de coneixement (cura i atenció a les persones, ciències socials, etc.), així com tipus i usos del coneixement (coneixement aplicat, transferència de coneixements, etc.) que gaudeixen de menys reconeixement i reputació; i que, precisament, són camps altament feminitzats. Aquests àmbits de coneixement tendeixen a rebre un menor reconeixement tant públic, com de la pròpia comunitat científica; incidint, entre d’altres, en el grau de visibilitat de les investigadores i l’accés a finançament. Per això, cal apostar per mesures de visibilització que atorguin reconeixement i prestigi a aquests àmbits de coneixement més feminitzats

Les característiques de la carrera investigadora, entrecreuades amb els mandats de gènere, dificulten que les investigadores que decideixen ser mares progressin en igualtat de condicions. La conseqüència d’haver d’assumir més tasques de cura al finalitzar l’horari laboral, entre d’altres, pot ser un entrebanc per una carrera investigadora amb una lògica ininterrompuda, que reclama una total dedicació dins i fora l’horari laboral. Per això, cal emprendre mesures que facilitin la conciliació familiar i que redueixin la bretxa de producció científica que es produeix a causa de la distribució desigual de les tasques de cura.

Les investigadores tendeixen a estar menys presents en els espais informals per diferents motius (conciliació amb les tasques de cura, incomoditat amb l’espai, etc.). Aquestes espais són cabdals en la trajectòria científica perquè esdevenen nuclis de presa de decisions i faciliten la creació de sinergies entre recercaires i la cerca d’oportunitats, entre d’altres. En conseqüència, cal emprendre mesures que contribueixin a garantir la participació efectiva de les investigadores en els espais informals i de presa de decisions.

Les investigadores tendeixen a assumir tasques per les quals, d’acord amb els estereotips de gènere, socialment s’assumeix que estan millor capacitades, com per exemple l’organització de reunions, recopilació i registre de la informació, sol·licitud de subvencions, tasques rutinàries de laboratori o de treball de camp o disseny de la part visual d’informes. Encarregar-se d’aquest tipus de tasques va en detriment de la realització d’aquelles altres més valorades en l’àmbit acadèmic. Per fer-hi front, s’haurien d’impulsar accions que vetllin per la repartició paritària de les tasques i les funcions de cadascuna de les activitats pròpies de la recerca.

La recerca ha mostrat que les actuacions existents adreçades a abordar l’assetjament sexual tenen un gran marge de millora. Tot i que la recerca no s’ha adreçat específicament a identificar casos d’assetjament, han emergit casos patits en primera o tercera persona i s’ha evidenciat que els protocols encara no són prou efectius. La manca de formació per part de les persones responsables d’aplicar-los o la manca de referents a qui adreçar-se en cas de patir assetjament en són algunes de les causes. Per això, cal una aposta decidida no tan sols a l’hora de dissenyar i aprovar protocols contra l’assetjament sexual, sinó a l’hora de garantir un desplegament efectiu i d’implementar avaluacions per retre comptes.