Aquesta exposició se centra en el període comprès entre finals de la dècada de 1950 i finals de la de 1980, i mostra el pas i la convivència entre les pintures matèriques, els objectes i els vernissos. Tot i que l’opacitat dels murs i la precarietat dels objectes semblen contraposar-se a la lluminositat dels vernissos, aquestes obres segueixen una mateixa lògica: la revalorització de les coses primeres, naturals i ordinàries, aquelles que la societat rebutja o amaga vergonyosament, però que per Tàpies no només estan dotades d’espiritualitat sinó que sobretot són on es troba l’origen i la força de la vida, l’adob que fecunda la terra.