El món afectiu i perdurable de l’escultura

L’obra escultòrica de Susana Solano gaudeix d’una gran projecció i reconeixement internacional. Al llarg de la seva carrera ha participat a certàmens com Documenta de Kassel VIII i IX (1987 i 1992) i la Biennal de Venècia (1988 i 1993), i ha estat guardonada amb l’Special Prize del museu The Utsukushi-Ga-Hara de Tòquio (1985), el Premi Nacional de les Arts Plàstiques (1988) o el Premi GAC per la seva trajectòria artística (2015), entre d’altres.

Nascuda a Barcelona el 1946, Solano va estudiar a la Facultat de Belles Arts, on després va impartir classe. Aquí té els records familiars i d’infantesa, però la seva vida ha seguit camins que l’han allunyada de la ciutat on va créixer. Segons les seves paraules, els camins més memorables els va recórrer a l’Àfrica, però també al Iemen i Síria. Viatjar li ha servit per valorar el retorn i donar sentit a la tornada a casa.

L’exposició Coses petites i grans. Lleugeresa i fortalesa en l’obra de Susana Solano, que es pot visitar fins al 28 d’octubre a la galeria Artur Ramon Art, mostra alguns dels vincles entre la seva obra i aquests territoris. En ocasions, aquest lligam s’insinua de forma implícita a través dels materials o les formes de les peces, i d’altres vegades s’expressa de forma explícita a través de fotografies en blanc i negre fetes per ella mateixa.

Com explica la comissària de l’exposició, l’arquitecta Marta Llorente, “són territoris de llunyania que s’uneixen als del temps passat, al país de la infantesa, a milers de records”. D’aquesta manera, furgant i bastint ponts amb als seu univers personal i familiar, Susana Solano apropa les seves creacions artístiques al món afectiu de l’espectador. Les obres que ha pensat i fabricat es veuen properes, com en una casa. I tot i que són molt diverses –pels seus materials, formes i mides– creen un diàleg entre elles: cada peça suggereix un espai propi dins l’espai compartit. Així, les obres de gran format expliquen la raó de ser de les petites, joies i miniatures escultòriques, i totes elles estan enllaçades pels records i les vivències de la seva autora. És per això que formen part d’un mateix món, el seu món, “un món de coses”, tal com l’hauria definit el poeta Rainer Maria Rilke, plenament conscient que, des de Gustave Rodin, l’escultura ha perdut el seu pedestal i el seu lloc en les commemoracions per esdevenir un objecte emocional amb vocació de perdurabilitat. I aquí rau la seva fortalesa.