El fotògraf pacient

Finalment, el 22 de febrer es va inaugurar, amb el protagonista perfectament reestablert, l’exposició 45 anys en la vida d’un fotògraf, d’Enric de Santos. La mostra es pot visitar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC) fins al 24 de març.

Amb aquesta exposició, Enric de Santos celebra i comparteix un doble aniversari: els seus 75 anys i els 45 dedicats a aquest ofici com a professor, autor, divulgador –ha escrit més de 30 llibres–i activista cultural. Després de cursar estudis d’arquitectura i física nuclear, Enric de Santos va abandonar la feina el 1975 i es va lliurar de ple a l’art de la fotografia. Va impulsar la Primavera Fotogràfica, les Jornades Fotogràficas de Catalunya, Foto FAD, el Grup Tallers Dotze Gats i l’Asociación Nacional de Fotografía Analógica. Com a docent, va crear i dirigir l’escola Tecnifoto i posteriorment ha impartit classes a l’IEFC i l’escola IDEP, a més de seguir organitzant tallers personals i col·laborant amb diverses revistes especialitzades.  

Després d’exhibir la seva obra en més de 150 centres a nivell internacional –al Marroc, Rússia, Europa, el Japó i els Estats Units–, l’autor torna a l’IEFC, on el 2018 va presentar l’exposició Pensat i fet. En aquesta ocasió, Enric de Santos mostra una col·lecció de 40 imatges en blanc i negre de gèneres, temàtiques i tècniques diverses que mostra l’atemporalitat expressiva que caracteritza bona part de la seva obra. Es tracta de fraccions de nombrosos projectes fotogràfics fets al llarg d’aquests 45 anys, en què combina i intercanvia la tecnologia tradicional amb les últimes tècniques digitals en el seu incansable objectiu de demostrar que la fotografia està per damunt de la tècnica. De fet, aquesta exposició repta els assistents a esbrinar el sistema emprat en cadascuna de les imatges.

De tornada del seu darrer viatge al Marroc, el desembre passat, Enric de Santos explicava que tenia “ganes d’arribar a casa i revelar tot allò que he fet aquests dies, amb la sana impaciència que et permet retenir en la memòria els instants més importants i reflexionar sobre les decisions preses en cada moment”. I declarava que era quelcom “molt diferent a la malaltissa impaciència generada per la immediatesa de les noves tecnologies”.

Ell mateix admet que l’aparició de la tecnologia digital li va originar "un dels majors esforços”, ja que aquests avenços “poden, en ocasions, modificar substancialment la forma com s’expressa un artista”. Per això, diu, “la meva guerra sempre ha estat mantenir el meu estil per damunt de la tecnologia que faig servir per fer la meva feina”.