Eulàlia Grau, rebel i convençuda

Fins al 12 de gener, Mayoral presenta una exposició monogràfica d’Eulàlia Grau, o, simplement, d’Eulàlia, com és coneguda artísticament. Es titula La rebel·lió de la mirada i consta d’una selecció de set peces de la sèrie Etnografies, en què l’artista denunciava la submissió, la injustícia i la repressió a què estava sotmesa la societat durant els darrers anys del règim franquista.

Caracteritzada per una mirada lliure, alternativa i rebel, l’ús que va fer en aquells moments de materials extrets de la premsa escrita per criticar el capitalisme, el consumisme de masses, el masclisme i la dictadura la van convertir en una artista capdavantera.  

L’artista se servia del seu propi arxiu d’imatges retallades dels mitjans de comunicació per fer fotomuntatges, unes composicions que feia ampliar i emulsionar sobre tela a Suïssa i que després col·locava en bastidors, on retocava la imatge amb anilines, acrílics, o bé amb un tipus de pintura més opaca.

Nascuda a Terrassa el 1946, Eulàlia Grau sempre ha estat convençuda del que feia. “I encara n’estic”, assegura. La crítica i l’autenticitat que traspua la seva obra respon a unes conviccions profundes i a la necessitat de parlar del món des de la indignació.

Ja aleshores, Eulàlia tractava temes que segueixen perfectament vigents, com les relacions de poder de les ideologies feixistes i religioses, a La conquesta de l’espai; la hipocresia dels negocis occidentals amb països que vulneren els drets humans, a Cafès Brasil; la ideologia sexista i classista en la publicitat i l’esport, a Caps, calces i mitjons o Menú; la domesticació de les masses i l’anul·lació del pensament crític, a Multitud; la concepció viril de la lluita que s’infiltra en la nostra educació des de la més tendra infància, a Soldadets, o l’amenaça constant de la guerra i la violència sobre la vida humana i planetària a Avions de bombardeig.

L’exposició compta amb la col·laboració d’Assumpta Bassas, que n’ha escrit l’assaig. Per ella, l’obra d’Eulàlia obliga l’espectador a mirar més enllà: “Els límits retallats de les imatges i les el·lipsis narratives i disruptives de les escenes ens obliguen a repensar allò que estem mirant per tal de lligar-ho, ja que en moltes composicions detectem idees visuals pròpies del món de la gràfica de la informació, però també del còmic i del cinema”.