Passeig entre cactus i amb vistes al mar

Si us apropeu a la falda de la muntanya de Montjuïc des dels jardins de Miramar us trobareu amb un espai verd insòlit. Entre els penya-segats de la muntanya i la ronda litoral s’erigeix una col·lecció de plantes tant exòtiques com increïbles, la majoria d’elles de consistència carnosa, cobertes de punxes i adaptades a viure amb molt poca aigua. Són els Jardins de Mossèn Costa i Llobera, uns dels espais especialitzats en cactus i plantes suculentes més importants d’Europa, amb unes espectaculars vistes al port de Barcelona i la façana litoral. Un d’aquells racons de la ciutat que val molt la pena visitar.

Les plantes crasses o suculentes són éssers increïbles. Moltes d’elles són el resultat de milions d’anys d’adaptació als ambients àrids durant els quals han après a emmagatzemar aigua al seu interior. Són freqüents en deserts i zones amb sequeres persistents de tot el món i la seva estratègia és absorbir aigua en els curts i torrencials episodis de pluja d’aquestes zones i evitar al màxim la seva evaporació. En general, les plantes transpiren a través d’uns porus que tenen a les seves fulles. Això fa que puguin bombar aigua fins a la seva capçada i fer la fotosíntesi. Però les plantes que viuen als deserts han evolucionat per sobreviure a la sequera i això implica perdre menys aigua. En conseqüència, han reduït les seves fulles i suprimit els porus per on s’evapora l’aigua. De fet, les espines dels cactus són les fulles extremadament transformades al llarg de l’evolució i la part verda, on es produeix la fotosíntesi, correspon a la tija. Les plantes suculentes han desenvolupat altres adaptacions per captar l’aigua allà on no n’hi ha, com ara desenvolupar una gran superfície d’arrels o formar una coberta de pèls que fan que la humitat de l’aire condensi i formi la rosada que les plantes aprofiten per sobreviure.

El resultat de totes aquestes adaptacions és una enorme diversitat de plantes, amb formes, recobriments i mides fascinants, presents als Jardins de Mossèn Costa i Llobera. El parc fou iniciativa d’en Joan Pañella, mestre de l’escola de jardineria especialitzat en plantes crasses, i l’arquitecte Joaquim Maria Casamor. El jardiner feia anys que posant en pràctica l’adaptació d’exemplars originaris de les illes Canàries, Andalusia i altres racons de la Mediterrània i el 1970 es va inaugurar una primera versió dels jardins. Avui, els jardins congreguen una basta col·lecció composta per crasses de molts racons del món on l’aigua és un bé escàs, també per les plantes.

Més informació en aquest enllaç.