‘Plátanos, cacahuetes y lo que el viento se llevó’

No és estrany que un èxit teatral acabi convertint-se en una pel·lícula; en canvi, el camí invers (del cinema al teatre) no està molt sovintejat. I, malgrat això, el Grup Focus s’ha animat a pujar a l’escenari del Teatre Goya un episodi real i poc conegut, relacionat amb la producció i rodatge d’un dels films més cèlebres de Hollywood, mereixedor de vuit premis Oscar el 1940; Allò que el vent s’endugué.

Els cinèfils i cinèfiles saben molt bé que les circumstàncies que van envoltar la gènesi d’aquesta superproducció van ser complexes: a la intensiva (i llarga) recerca d’una actriu que pogués donar la rèplica a Clark Gable en el paper de Scarlett O’Hara es va sumar el constant ball de guionistes i realitzadors, en desacord amb el productor David O. Selznick. És aquesta, precisament, la història que recrea Plátanos, cacahuetes y lo que el viento se llevó, un text del dramaturg irlandès Ron Hutchinson, traduït al castellà per Daniel Anglès i adaptat pel director de l’espectacle, José Troncoso: una història en la qual conviuen personatges ficticis i altres molt reals (el guionista Ben Hetch, el realitzador Victor Fleming o el mateix O’Selznick), per dibuixar, en definitiva, un retrat del Hollywood dels anys 30, quan el cinema i la societat nord-americans intentaven refer-se del crack del 29 amb propostes que omplissin les sales d’exhibició d’un públic necessitat d’evasió. La translació a la pantalla gran d’una novel·la ambientada en la guerra civil americana, quan només havien passat seixanta anys des de la seva fi i les ferides entre nord i sud encara estaven obertes, era tot un repte que molts professionals del setè art van desaconsellar dur a terme. El temps, però, acabaria desautoritzant la seva opinió.

Gonzalo de Castro i Pedro Mari Sánchez encapçalen el repartiment de Plátanos, cacahuetes y lo que el viento se llevó, un espectacle que no només convoca gent de teatre, sinó també cinèfila, al pati de butaques.