L’Iraq que podria haver estat

La Virreina Centre de la Imatge acull fins al 10 de juliol l’exposició de fotografies Bagdad, «un lloc modern» (1958-1978), de Latif Al-Ani. No va ser el primer fotògraf iraquià, ja que els sultans otomans que dominaven el país fins a la Primera Guerra Mundial eren aficionats a l’art de la fotografia, però segurament va ser el més important.

Les seves imatges remeten a un país i una societat sacsejada pels canvis: la caiguda de la monarquia, el 1958; l’acostament i el posterior allunyament de l’òrbita soviètica; el conflicte amb l’Iran; les dues guerres dels Golf amb els Estats Units, la guerra civil subsegüent i el terrorisme actual.

Es tractava de fotografies d’una ciutat, Bagdad, i d’una cultura que potser només van existir en l’ull del fotògraf. Latif Al-Ani va treballar per al Ministeri d’Informació i l’agència de notícies iraquiana, i per a una publicació il·lustrada de la Companyia Iraquiana de Petroli documentant la industrialització del país amb l’objectiu de projectar els somnis i les aspiracions d’una societat que accedia a la independència després de segles de dominació estrangera.

Latif Al-Ani va retratar un país que s’urbanitzava i que abraçava les formes de progrés occidental, incloent-hi els primers turistes estrangers acabalats, que posaven davant les ruïnes del passat, convertides en un decorat o en un trofeu de caça.

Amb l’arribada de Saddam Hussein al poder, després d’una sèrie de cops d’estat i assassinats, es va prohibir a Latif Al-Ani fer fotografies a l’espai públic. El seu nom i la seva obra van desaparèixer, i els arxius estatals que conservaven les publicacions il·lustrades amb imatges seves van ser saquejats o destruïts durant el bombardeig de Bagdad el 2003. De tota la seva producció amb prou feines se’n conserven dues mil còpies gràcies a la donació a l’Arab Image Foundation de Beirut que va fer la seva admiradora i col·lega marroquina Yto Barrada.

Latif Al-Ani va morir el 2021, sis anys després que la seva figura tornés a ser valorada arran de l’exposició antològica que la Biennal de Venècia va elaborar a partir d’aquell fons i que revelava una imatge oblidada del país en els mateixos termes que la mostra comissariada per Pedro Azara a La Virreina Centre de la Imatge.