L’exposició que presenta Jesús Martín es contempla com una simfonia polifònica, que ens submergeix en un camp sensorial i oníric, on les peces esdevenen peces musicals. En ella les imatges, les formes, i les qualitats plàstiques són concebudes com a línies musicals, que es busquen, es troben i s’allunyen, en la recerca de l’harmonia. I és aquí on trobem el contrapunt com a part essencial de la composició; díptics, tríptics i peces soltes, que com a composicions musicals, s’estructuren com a preludis, sonates, simfonies… A l’obra que ens mostra Jesús Martín, la tècnica passa a convertir-se en una eina més, sense més importància. D’aquesta manera compon des del que és oníric, des del que és prosaic, o des del que és poètic, sense perdre’s en la demagògia i centrantse en l’obra que realment vol plasmar amb agudesa i passió. Després de l’observació de la seva trajectòria al llarg d’aquests anys, hi ha una idea que podem extreure: no poder reduir la seva producció a un quadre, sinó que és tot el conjunt d’obra la que es transmet com si fos una composició musical. És així com fins i tot les peces més petites cobren un sentit important… Com els silencis, com sostenir la respiració davant d’una imatge complexa o aventurarnos davant la nuesa del més dens buit existencial. Així, ens trobem davant del pintor, el músic, el poeta i, perquè no, davant de qui ens mostra aquest mirall opac en què es reflecteixen capturats, moments eterns. 

”La bellesa és misteriosa com també terrible, Déu i el diable estan lluitant aquí (en la bellesa) i el camp de batalla és el cor de l’home” Els germans Karamàzov del llibre de Fedor Dostoyevski