El 1971, Picasso va complir el seu norantè aniversari. Aquest fet va donar-li una visibilitat inter-nacional extraordinària a la vegada que evidencià la fragilitat de la seva recepció a Espanya. Ofi-cialment es tolerava l’artista, però de cap manera s’acceptava l’home. No obstant això, Picasso era aleshores un símbol de llibertat per a un ampli sector de la societat. L’artista va ser l’objectiu d’una sèrie d’atemptats de grups d’ultradreta perpetrats en llibreries i galeries d’art que volien celebrar l’ani-versari. L’exposició recupera la memòria d’aquests atemptats i els proposa com a accions específiques i planificades que van conformar una autèntica campanya contra Picasso.

Davant l’absència de cap resposta oficial, l’atac a Picasso va encoratjar iniciatives privades i sovint clandestines per desagreujar l’artista. És el cas de la proposta 1ère Rencontre Internationale Hommage à Pablo Picasso, el projecte expositiu impulsat per Santiago Palet, director artístic de la galeria Taller de Picasso, després de l’atemptat que va destruir aquest establiment. El jove galerista va sol·licitar a més de dos-cents artistes i personalitats del món de la cultura una dedicatòria que havia de fer-se damunt d’una peça de cotó orlat per a l’exposició d’homenatge que va organitzar a Vallaurís, el 1972. L’esde-veniment va ser una formidable resposta col·lectiva a un fet polític, formulada en termes artístics.

Aquesta col·lecció, recentment adquirida per la Fundació Vila Casas, és un testimoni de les dinàmi-ques artístiques en la Barcelona dels anys setanta i demostra que Picasso va ser un model d’actitud que va afavorir l’aparició de conductes intel·lectuals i artístiques crítiques enfront del franquisme.

Comissariat: Nadia Hernández.