Tot a punt per començar el XXXVè Festival Internacional de Poesia de Barcelona, la gran nit de la poesia al Palau de la Música Catalana, l’acte amb què es clou aquesta edició de Barcelona Poesia 2019. Els cronistes som a lloc i contemplem com el públic va agafant seient. Tenim als poetes participants a la llotja de davant. Els veiem concentrats en els seus llibres, fent les darreres converses abans que comenci l’espectacle. Les directores, Mireia Calafell i Àngels Gregori, saluden abracen, dediquen les darreres atencions abans de pujar a escena. Entre el públic assistent, molts poetes, gent del món cultural, programadors i amants de la poesia. Aquella remor especial es deixa sentir abans de començar el gran acte. Tenim els llibres a punt, les llanternes i, en el nostre cas, els ordinadors i papers. Els músics comencen a tocar una peça. S’alenteix el soroll. Comença la poesia.

A l’escenari apareix un home esprimatxat i vestit de negre, fa com si volgués parlar i la timidesa li parés la veu. No hi ha so. O sí. Aconsegueix emetre un so: Burhan Sönmez.  

Surt a escena el poeta turc, s’apaguen els llums. De cop ha aparegut una mar de llumetes que il·luminen els llibres al llarg del Palau. Veiem perfilades les siluetes del públic del primer i segon pis, contra les vidrieres encara acolorides pel sol d’horabaixa. Ens recita mirant-nos als ulls, gairebé de memòria, es pren el seu temps, il·luminat per un llum zenital. El segon poema els músics de Lassus Quartet el comencen a acompanyar amb unes notes fins els darrers versos: «L’atonyinaren les glaçades l’atonyinaren les glaçades». Després arriba el tercer, i segueixen incrementant la melodia a cada poema com també la contundència dels versos: «També la mort està enamorada així de la vida». La sèrie de poemes que ens ha ofert han estat breus però amb un recital àgil i versos que demà haurem de tornar a llegir per tornar a l’instant d’ara.

És el torn de Baró d’Evel. Ara ja sabem que a l’home esprimatxat d’abans l’acompanya una dona també vestida de negre que a diferència d’ell, sembla que desbordi el cant, la veu, com si no la pogués contenir entre les cordes vocals. Baró d’Evel, Camille Decourtye i Blaï Mateu, són una companyia de dansa i circ que qui ja els ha vist abans sap que son capaços de traslladar el públic en universos insòlits i sorprenents. Com ara: ella canta, ho intenta, mentre ell la condueix en una sort de postures acrobàtiques. Cant, circ, humor, interpretació i poesia en cada gest. Ell la convida a sortir, ella segueix cantant, cada cop amb més intensitat. Pugen les escales, fan la volta a l’escenari, tornen al centre, s’intensifica el cant operístic. Es desfermen els riures entre el públic cada cop que interactuen. Es simula una baralla, comencen els cops, cada cop amb més intensitat, s’atura el cant, arrenquen els músics. La baralla es transforma en seducció i dansa, cada vegada més intensa fins a fer-se acrobàtica i acabar-se amb un salt, davant del micròfon, al lloc on tot havia començat.

Arriba Lebogang Mashile. El primer poema que recita és Menarquia, un manifest delicat i contundent sobre la difícil relació de la dona amb la menstruació per passar a parlar de la maternitat i la filiació. Ho fa interpretant de forma estremidora, ens involucra, ens ho explica, ens fa partícips. “Com deu ser una vida mesurada en ventres?” o “La meva àvia va donar a altres l’oportunitat de no ser ella”. Ve d’Àfrica, però també de la tradició estadounidenca de l’spoken word. El següent poema és “Cos” i “els nostres cossos són l’alta costura de Déu”, “cap emoció eludeix el cos”. Baró d’Evel estan un a cada costat dels músics. Ell comença a fer mamballetes acompanyant el ritme del poema, també els músics. El cos, del poema, de la poeta, de l’espectacle, es converteix en un de sol i ara tot “exhala tacte, inhala protecció, exhala amor”. Ella acaba amb un cant que esdevé crit a l’uníson i el públic del Palau esclata en aplaudiments com poques vegades s’ha vist. 

Baró d’Evel reapareixen i, després de moltes còmiques interrupcions, anuncien al poeta granadí Luis García Montero. Comença recitant “La inmortalidad”, acompanyat del quartet de corda i ens diu que “entonces comprendí que la inmortalidad puede cobrarse por adelantado.” També “Primer día de vacaciones”, “el cuerpo del ahogado no era el míó”, ens diu.  Acaba amb el poema “Madre” on evoca totes les ciutats, tots els territoris materns o no, materials o no i que ell voldria per dur-hi la seva mare. Els músics han desaparegut, tota la intensitat de l’escena està centrada en la paraula de Montero. “El amor se hereda como un abrigo sin botones”. Cauce sin agua, ríos de Granada, nostàlgia ... de no ser bueno...”.

Els músics de Lassus Quartet entren per l’esquerra de l’escenari, els segueixen Baró d’Evel, que s’obren pas ballant claqué, cada vegada més espaiat, més àgil, amb passes més obertes, fins a tornar-se a tancar en arribar a la sortida de la dreta. Per allà s’han tots, però torna Ell, mirant-nos, jugant amb el ball. I torna Ella, venint del darrera, l’interromp per donar pas a Rita Dove.

L'estadounidenca comença amb el poema “Salmòdia”, amb versos com “quan era jove” ja “era més vella del que és ara”. També domina l’escena i moldeja la paraula. Ve el cel·lista, s’asseu al seu costat i comença a tocar a meitat del poema “Julivert”. Crea una recitació hipnòtica on és impossible no caure-hi. I arriba el poema “Bolero”. Ja sola a l’escenari, recita “Canary”. “La realitat és que l’invent de les dones sota setge ha estat esmolar l’amor al servei del mite”. “Si no pots ser lliure, sigues un misteri”. Per últim, “L’adoració de Demèter a Hades”.

Tornen a sortir Baró d’Evel. Ell ens diu que ha sentit “algu com molt fort” i li demana a Ella si també ho ha sentit, la resposta es converteix en una conversa en “ah” i en “eh” i en un llarg gemec que esdevé un orgasme ràpid i intens. Ell ho diu: és com una festa. I s’hi acaba unint, en concert de gemecs de ritme deliciós. Ell acaba, però ella continua i esclaten les rialles. I encara segueix. Ell acaba en un “oh, yeah” i el públic esclata en aplaudiments. Ell dona pas a Antònia Vicens.

La Dama de les lletres catalanes, a qui se li ha concedit el Premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana aquest mateix matí, ens recita dEmbriaguesa, de Sota el paraigua el crit.  Sempre recita de memòria, de cor, però mai, que aquests cronistes recordem, de forma tan intensa i polida, fins a fer-nos entrar la celístia al nostre dormitori. “Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre”. A continuació és el torn del poemes de Fred als ulls, acompanyada d’un violí que baixa per l’escala. “Si poues suren cadàvers”, ens etziba, clavant-nos l’ham a les genives. Recita Tots els cavalls i ens els fa baixar a l’escenari del Palau. Ell saltironeja, amb els cavalls. Ara és el torn de “trets em fereixen el front”, poema del vídeo d’aquesta edició de Barcelona Poesia. Es fa enrere, s’allunya del micro. Acaba recitant “La meva primera llibreria”, de Lovely. Rodola Ella des d’un costat de l’escenari, mentre Vicens rememora la compra de la llibreria i les primeres obres que van formar part del santuari. Esclats de mamballetes del públic.

Baró d’Evel i Lassus Quartet de nou, Ella no li deixa dir a Ell que l’espectacle s’ha acabat, s’hi enfila a sobre, els músics els envolten. I es fan enrere, tots junts, com un tot, i a un costat i a l’altre i giren al voltant de la torre que són Ell, la base, i Ella, el cim i estiren els braços i són un dervix fabulós de 4 braços: són la vertical dins el palau i enmig de poesia. Fins que Ella baixa i els dos van a buscar els poetes. Ells saluden i tots aplaudim com si ens hi anés la vida i s’apaguen els llums i seguim aplaudint i es retiren i seguim aplaudint. Tornen a sortir, ara amb les directore,. Àngels Gregori i Mireia Calafell. I el públic es posa en peu i ara són els poetes que ens aplaudeixen a nosaltres.

I amb aquesta darrera publicació, s'acomiaden els cronistes: Raquel Santanera, Guillem Gavaldà i M. Antònia Massanet. Un plaer haver-vos acostat la poesia aquests dies de festival.

Aquest dimecres al patí del Marès es va parlar de poesia i de política gràcies a Rita Dove i a Izaskun Arretxe dins dels darrers actes del Barcelona Poesia abans de fer cloenda al Palau de la Música.

Na Rita Dove és una de les veus poètiques amb més trajectòria i reconeixement als Estats Units i mundialment reconeguda amb premis de gran prestigi com el Premi Pulitzer de poesia (1987), poeta llorejada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU (1992), Medalla Nacional de les Arts, Medalla Nacional d’humanitats, entre altres títols. D’altra banda, na Izaskun Arretxe, una de les grans ambaixadores i promotores de la poesia arreu del món, és la Directora de l’àrea de pensament a l’Institut Ramón Llull.

Van mantenir un diàleg sota el títol ‘Qui té por de la Rita Dove?’ al jardí de tarongers ple de públic i el primer tema que van tractar va ser la por a la poesia (una por enorme a la vulnerabilitat humana) que na Rita s’hi aboca perquè el temor per la lectura mai el va descobrir. De petita ja llegia llibres a la secció d’adults i li va créixer el sentiment de solucionar allò que no entenia dins les obres literàries, allò que considerava poètic.

Explica que va començar el seu viatge dins del món de l’escriptura a partir d’històries de ciència ficció, i llavors va continuar amb la poesia. Recorda, de manera juganera, el seu primer poema dedicat al conill de Pasqua, el quan simbolitzava l’ésser inadaptat. No va ser, però, fins quan va arribar a la universitat, segons explica, que va adonar-se que hi havia autors a qui els interessaven els problemes que a ella també vivia, com Sylvia Plath. I llavors, amb sornegueria, explica que va jurar-se que fins que no passés fam es decidiria a escriure i aprendre poesia fins a ésser la millor escriptora possible.

La poesia de Rita Dove la descriu com una fusió entre allò comú i allò familiar. L’àmbit familiar, passa a un to poètic i, després, pren un caràcter polític. Així doncs, qüestions com el racisme i feminisme han tingut un pes cabdal dins la seva obra poètica, de la mateixa manera que la reivindicació dels seus orígens i la vida dels seus avantpassats. Defensa la necessitat de tenir una responsabilitat històrica dins d’un panorama polític força inestable.

L’èmfasi que va tenir per transmetre la seva poesia, un cop va ser la primera persona afroamericana i més jove llorejada per la Biblioteca del Congrés dels EEUU, va consolidar-se amb l’aproximació, dedicació i promoció de la literatura a espais que tradicionalment no tenien una forta pràctica per la lectura. De la mateixa manera, ha estat focus mediàtic, segons comenta, per la seva antologia ‘The Penguin Anthology of 20th-Century American Poetry’ (2011) on defensava una proposta plural i inclusiva.

Finalment, per acabar el diàleg, va acceptar estar molt commoguda per les traduccions que es fan arreu del món per transmetre la literatura i va acceptar sentir-se molt afortunada d’escriure en una llengua tan globalitzada com l’anglès. Abans, però, de marxar, ens va regalar una lectura del seu poema ‘Lady llibertat entre nosaltres’.

Aquest esdeveniment va succeir el dimecres 15 de maig al patí del Marés a les 19:00h.

Antònia Vicens, autora mallorquina que va conrear la narrativa durant gairebé 50 anys fins que la poesia li va sorgir com una necessitat irrefrenable, amb només 4 poemaris (poeta jove, es defineix, encara) ja ha aconseguit situar la seva obra entre les més sòlides de la literatura catalana. I més enllà, podríem afegir, ja que Tots els cavalls (LaBreu Edicions, 2017),  el seu darrer poemari, va aconseguir el Premio Nacional de Poesia 2018, sent la 3ª autora en català i la 7ª dona a guanyar-lo.

Ha vingut a Barcelona amb motiu de XXXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, acte de cloenda de Barcelona Poesia, que tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana.

Allà compartirà escenari amb el poeta de l’experiència Luis García Montero, un dels més reconeguts de l’Estat Espanyol i director de l’Instituto Cervantes; el turc Burhan Sönmez, que beu de la tradició per dir l’exili i reivindicar els drets humans; la nord-americana Rita Dove, que ha rebut premis com el Pulitzer o la Medalla Nacional dels Estats Units; o Lebogang Mashile, poeta, actriu i activista sud-africana que ha rebut el premi NOMA, un dels més importants de la literatura africana. A tots ells els posarà música el quartet de corda Lassus Quartett, que mescla repertori nou i antic per a cambra. La direcció artística anirà càrrec de la premiada Baró d'Evel, la companyia francocatalana de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias que ha renovat el llenguatge del circ explorant les seves vessants més animals.

Ens hem reunit amb la poeta mallorquina per fer-li algunes preguntes aprofitant la seva participació a Barcelona Poesia.

Crec que molts ens demanam, Antònia, què ha representat per a tu guanyar un premi com el Nacional de Poesía?

No ho sé respondre, no hi pens mai. Hi va haver un jurat que jo no coneixia, del País Basc, Galícia, de l’Estat Espanyol, plural, que van triar la meva obra. Va ser una sorpresa molt agradable. Però sí que m’ha suposat un major número d’entrevistes, sobretot per part de mitjans de l’estat espanyol. He rebut crítiques favorables i d’altres molt negatives, insultants, perquè no podien suportar que guanyés una catalana. Em vaig esverar que dins el món periodístic cultural encara hi hagués tants prejudicis. Sobretot he tengut crítiques per haver dedicat el premi als presos polítics. “¿Sabe que habrá gente que no la pueda ver por esto?”, li va etzibar un. “Pues que no me miren”, va respondre ella. Sentia que s’havia de posar en guàrdia davant d’alguns periodistes només pel fet d’escriure en català, defensar la llibertat d’expressió i creure en els valors democràtics.

Com et sents pel fet de participar al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, per recitar al Palau?

Molt agraïda que na Mireia Calafell i n’Àngels Gregori, les directores, m’hagin convidat. Vaig arribar ahir i ja vaig tenir la satisfacció de conèixer Rita Dove. Aquest matí hi ha hagut la roda de premsa, amb bastants mitjans, i he pogut conèixer la resta de participants, que m’han semblat excel·lents, una meravella. Ens han demanat com van començar a escriure. Jo he contat que vaig començar a escriure abans de saber llegir, perquè era a través de les paraules que vaig veure que tenia el poder per crear. Em vaig centrar en els personatges desposseïts, marginals, però que tenen un món interior grandíssim. I que la poesia em va caure, em  va venir. M’emociona recitar al Palau de la Música Catalana. Com a poeta sóc molt jove, he fet pocs recitals. Intentaré abstreure’m, recloure’m dins mi mateixa i dir els poemes el millor que sabré. I sé que els altres reciten molt bé, hi ha qui balla, canta... però tots tenim la nostra pròpia veu.

Quins poemes no faltaran en el teu recital?

Tenc només 4 llibres de poesia publicats i recitaré un poema de cada un d’ells però acabaré amb  “La meva primera llibreria” de Lovely (Editorial Moll, 2009), el meu primer poemari. Va ser la meva primera obra poètica i no va tenir tant ressò, l’editorial es va tancar al cap de poc... Va ser a partir de Fred als ulls (Cafè Central, 2015) que la meva obra va calar més en els lectors de poesia. Però aquest setembre, en fer 10 anys de la seva publicació, es reeditarà a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central. De Tots els cavalls aquest any també hauria de sortir la seva traducció al castellà, a càrrec de Rodolfo Häsler.

En quins projectes estàs treballant ara?

Ara estic escrivint un nou llibre de poesia i acabant una novel·la curta. També s’acaba de reeditar Ànima de gos amb AdiA Edicions, que aviat també reeditarà La Santa. L’editorial Lleonard Muntaner també tornarà a treure 39º a l’ombra. Fa 2 o 3 mesos Proa va reeditar Ungles perfectes. I Pagès Editors estan preparant una antologia de la meva obra poètica.

Per acabar, m'agradaria que ens diguessis quins versos teus triaries pel moment present.

Tots els Cavalls sencer, amb els seus cavalls grocs, negres, vermells i blancs, els colors dels genets de l’apocalipsi i també de la misèria, de la guerra, de la fam, de la indiferència envers els dolors dels altres. És una obra sobre l’horror actual, dels morts que tenim al Mediterrani, tan a prop.

El Festival Internacional de Poesia de Barcelona tindrà lloc el dijous 16 a les 21h al Palau de la Música Catalana (C/ Palau de la Música, 4-6).

Era el vèrtex més celeste de la tarda corbant amb astre blanc: la lluna mitja. Era el vèrtex, era el vespre, era el punt de nit virada en òrgan blanc: la lluna mitja. I era un vèrtex i era un vespre deformant-se en l’afluència de la fosca, era nit reveixinant-se en direcció de les gavines coronant: la lluna mitja. Girant el cel de tarda a vespre. Girant el cel de vespre a fosca. I les gavines tallant el cel en direcció d’aquella lluna.

La veu oberta llescava com un ganivet. Raül Refree i el Niño de Elche llescaven com ganivet. I la lluna era ensellada de tall corbat com un trinxet d’estrella mitja llescant la nit com les gavines.

Seria el ritual —la purgativa— d’aquesta «barca vora l’aigua» portant la nit, d’aquesta «barca vora l’aigua» sortint del cos, fregant el cos per netejar el so més pur. Com una passió: Refree i el Niño de Elche purgant lentament l’origen del so abans de l’onomatopeia, del cant pur, de la veu neta, abans del so fins a l’articulació més ritual i mística de la nit. Era el vèrtex més celeste de la tarda limitant amb astre blanc.

Límit de piano i guitarra i límit de la veu per aquest Ecstasis. Peces llargues; l’esgarip i l’esbufec, l’esbufec i l’esgarip; «la campana redoblaba, redoblaba la campana»; peces llargues. Aquest silenci absolut i els ocells llescant la nit com ganivetes d’astre blanc. «Dios mío porque me has abandonado. Soy una caricatura de hombre, el desprecio del pueblo. Se burlan de mí en todos los periódicos. Me rodean los tanques blindados. Estoy apuntado por la ametralladora y cercados de alambradas, alambradas electrizadas» lamentaria el Niño de Elche en aquesta Misericòrdia pertorbadíssima i sospesa per l’ànima abocada d’en Raül Refree.

«Grito por mi camisa de fuerza. Y nadie me oye. Y nadie me oye». I alguna merla entenebria la nit a tall d’ala oberta.

Seria el ritual —la il·luminativa— aquesta abstracció tan plena buscant un Déu, buscant una ànima a través d’Ernesto Cardenal, Enrique Falcón, Thomas Merton, Angélica Liddell i San Juan de la Cruz, seria una lluna culminant en mitja esfera damunt la nit que fa silenci. «Deja que el sol caiga en tu sonrisa. Deja que el viento mantenga tu deseo». I el tall primet de la nit anava fent escletxa, obrint el crit de la guitarra com de la veu.

Seria el ritual —la unitiva— de distorsió i de puntetes buscant el psalm enmig del caos, de l’horror vacui d’aquest so que no l’acaben. Raül Refree i el Niño de Elche oficien el crepuscle. Ofici de crepuscle. Ofici de crepuscle. I era la nit mística de l’èxtasi més profund, quan tothom s’havia abstret de dintre seu. «No eres más que un hombre a la carretera de la muerte». Fugint així de l’ànima, deixant la carn viva de la vesprada. I silenci abans d’un mar d’aplaudiments.

Era el vèrtex més celeste de la nit corbant amb astre blanc: la lluna mitja. Era el vèrtex, era fosca, era el punt de nit virada en òrgan blanc: la lluna mitja. Raül Refree i el Niño de Elche varen llescar com ganivet la nit de lluna que era ensellada de tall corbat com un trinxet d’estrella mitja damunt la son de les gavines.

Aquest èxtasi va succeir el diumenge 12 de maig al Jardí interior de la Casa de la Misericòrdia per Raül Refree i el Niño de Elche.

Són les 19:00h del dilluns 13 de maig i el Saló de Cent ens dona la benvinguda amb les seves fustes nobles, domassos i arquitectura neogòtica a l’acte més solemne de Barcelona Poesia: Els Jocs Florals. Ja ens hi esperen poetes i presentadora, Àngels Bassas.

No és cap secret: David Caño és el guanyador d’aquest any. Un poeta que s’ha forjat en els recitals en espais alternatius i fent enlairar el crit de protesta i. Dins el Saló de Cent seguirà fent crítica de les injustícies i reivindicant la contracultura. Arriba juntament a les directores del festival i als membres del jurat dels Jocs Florals i a Esteve Plantada, poeta i periodista encarregat de la feina ingent de fer l’extens balanç poètic de l’any. Sona l’himne de Joan I interpretat pel Barnabrass Quintet. Una emoció recorre la pell i visualitzem la imatge d’aquest any del festival: el lent aixecar-se dels pèls que s’ericen.

Dona la benvinguda de l’acte Joan Subirats, comissionat de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que felicita a Caño per haver guanyat amb l’obra Un cos preciós per destruir, i recorda la història d’uns premis que es remunten a l’Edat Mitjana i que han sabut adaptar-se als nous temps i reivindica que la poesia ha de ser un acte de llibertat. Enguany celebrem l’any Brossa, de qui en destaca la vessant subversiva i crítica i la compara a la de Caño, i així enllaça amb la intervenció de Vicenç Altaió.

Aquest destaca el lligam de l’autor amb Barcelona i repassa vida i obra d’un poeta que es basa en la ironia per combatre la dictadura i que parteix de la idea de fragmentació, reivindicant la baixa cultura i la popular i la creació des dels marges de la cultura artística i lletraferida. Per Brossa ser poeta era un ofici. No tenia per moneda els diners sinó les paraules. Es va convertir en el poeta més experimental de la literatura catalana, sense barreres entre ficció i realitat. Que un poeta com ell sigui reivindicat a nivell institucional és un triomf de la revolta poètica. Altaió recorda el seu llegat però sobretot l’actitud de guerriller i mag i que ser poeta inclou les dues coses: lluita i transformació.

Ara toca que 4 dels triats com a millors poemes de l’any per Esteve Plantada siguin llegits pels seus autors. Blancallum Vidal enceta la ronda llegint “Transamor”, sense deixar abans de denunciar l’existència dels exiliats i perseguits per l’estat espanyol. La segueix Sylvie Rothcovic, que llegeix el poema de primer vers: “Encara que ja no ho expliqui”. Sebastià Alzamora eleva l’accent mallorquí amb el poema “La netedat”, del llibre homònim. I acaba la jove poeta Laia Maldonado dient-nos un “No m’enyores ni prou ni bé”, de memòria, mirant-nos als ulls.

La secretària del jurat, Mireia Calafell, llegeix el veredicte. S’aixeca el premiat, recull el diploma, el regidor li fa entrega de la flor natural. Ara és el torn que Lluís Calvo en faci la glosa.

Calvo es suma a la denúncia dels presos polítics i llegeix el text “Per salvar-nos de la desesperació, la poesia”. Fa un recorregut per la poesia de Caño, on la ciutat és l’escenari de les lluites per la justícia social. D’aquest llibre en destaca els espais, les referències, els versos obscurs i desesperats. El poeta creu en l’amor però s’autolesiona per ell. Black metal suïcida ultranegre al costat de rumba festera. Així l’amor, festiu, però també obscur i torturat i clam abraonat de llibertat. Tot escrit amb eficàcia escruixidora, fondejant els abismes més foscos de la pròpia existència.

El segueix Josep Lluch, que en nom de Manuel Forcano, llegeix l’opinió del jurat, amb el títol d’“Una flor natural àvida de foscor”. Aquest any s’han rebut 88 originals però hi ha hagut menys reculls de València i Balears, així com menys obres de dones (on sou, poetes?). Però a nivell de qualitat cal aplaudir. El guanyador es caracteritza per versos lluny de la lírica i pel gust per l’autodestrucció i la foscor, però, com Caravaggio, sap ressaltar el color dins de la fosca.

I arriba el moment d’escoltar a David Caño. Dona les gràcies al jurat, fa un repàs a les seves obres i recorda el que li va suposar el descobriment de poetes com Enric Casasses, David Castillo, Joan Vinuesa, Màrius Sampere… autors essencials que no li havien ensenyat. Amb ells va aprendre que la cultura catalana serà bastarda o no serà. I agraïments especials a la seva família. La setmana passada va rebre una carta de Jordi Cuixart felicitant-lo pel premi i té un darrer record per tots els exiliats i represaliats. “Tard o d’hora tornarem a guanyar”, ens diu. I acaba fent volar la paraula recitada a través dels seus poemes.

Joan Subirats tanca l’acte, constatant que Caño defensa viure poèticament. Els moments inquiets en què vivim també busquen trobar noves maneres de relacionar-se a través de la poesia, pel que valora la tasca del festival i en desitja la continuïtat. Acabem escoltant Els Segadors, tothom dempeus. L’emoció, de nou, a flor de pell. Massa gent que no és a casa.

Si escrivim Rafeef Ziadah a Google el primer que ens surt són aquests tres noms: periodista, poeta i activista pels drets humans. Els seus poemes i la seva lluita pel poble palestí són un mateix cabal que flueix indistintament sense saber on acaba un i on comença l'altra. Això precisament és el que l'ha portat a ser una de les veus contemporànies més potents i escoltades arreu. No té aturador i arrossega i ressona en ella una tradició literària que s'ha fet un lloc al món i on conté figures cabdals com el poeta Mahmud Darwish.

Aquest dimecres 15 de maig a les 21h dins el ja consagrat Festival Alchool (a la Sala Beckett) i organitzat per Barcelona Poesia podrem gaudir del recital We teach life, Sir i l'acompanyarà Dani Vega, guitarrista de grups com Mishima o Señor Canario.

Si cerqueu poemes seus a Youtube segur que els primers en aparèixer seran: We teach life, Sir i Shades of Anger. Si preneu atenció abans de recitar els poemes sempre explica les dues experiències d'on van néixer. El primer poema - que és també el que dóna títol a l'acte- és la resposta a la frase que li va dir un periodista (“No creus que tot aniria millor si deixéssiu d’ensenyar als vostres fills a odiar?”) durant el bombardeig a Gaza (desembre 2008- gener 2009) que va fer l’exercit d’Israel i ella estava de portaveu de premsa per la coalició. I el segon poema és la resposta a la frase “et mereixes ser violada abans de tenir fills terroristes” ―seguida d’una coça― que un home li va dir quan estava realitzant una acció directa a la seva facultat. Rafeef potser no coneix la famosa frase de Gabriel Celaya: 'La poesía es un arma cargada de futuro' però sense cap mena de dubte això és el que fa ella quan replica a la violència verbal i física amb versos plens de denuncia que aspiren a un millor futur per Palestina.

Actualment, el front de Gaza ha tornat a cremar i les barbaritats que està cometent l'exercit d'Israel és camuflen enmig d'un gran desplegament de ciberpropaganda d'Eurovisió. Anar aquest dimecres a veure la Rafeef Ziadah és gaudir dels seus versos, sí, però també és emocionar-te i empatitzar amb la seva causa i aprendre de com ella ens ensenyar a viure.

No us la podeu perdre! Aneu-hi, aneu-hi!!!!

Podreu gaudir del recital ‘We teach life, Sir el dimecres 15 de maig a la Sala Beckett a les 21h.

Parlem amb David Caño (1980), guanyador dels Jocs Florals d’enguany amb la seva obra Un cos preciós per destruir. El guardó es va lliurar el 13 de maig al Saló de Cent de l’Ajuntament i culmina una llarga trajectòria poètica amb llibres com Barcelona (Premi Amadeu Oller, 2007), He vist el futur en 4D (Moll, 2009) o, entre d’altres, Nictàlgia (Terrícola, 2017).

Què se sent aconseguint un premi amb el prestigi que tenen els Jocs Florals?

En primer lloc, alegria perquè jo havia publicat els meus dos primers llibres amb premi (l’Amadeu Oller i el Vila de Lloseta) i, llavors, vaig entrar en una dinàmica de no presentar-me a premis i intentar publicar amb diferents editorials i al final tenia aquest poemari i em venia de gust tornar a provar amb algun premi i, com que al llarg de tots els llibres que havia anat publicant Barcelona hi tenia una presencia bastant considerable, doncs, vaig decidir provar els Jocs Florals.

Quins són els teus autors essencials i com planteges el diàleg poètic amb ells?

Walter Benjamin i Portbou tenen molta presencia en el llibre i, llavors, altres referències que crec que també coincideixen amb el llibre anterior serien l’Angelica Liddell —que també m’interessa molt com porta el teatre cap a l’element molt més corporal (l’acció de ficar-hi el cos)—. Crec que connecta l’anterior llibre amb aquest, aquesta voluntat de dir que la poesia, més enllà de l’element líric i de l’estètica en el camp poètic, té un element de corporalitat. I, a més a més, crec que és molt actual envers la vivència i creació en un món globalitzat en que tot ens condiciona i on la màxima afectació és en el propi cos. Les relacions que tenim, les coses que pensem, allò que consumim... tot té una plasmació interna en el cos. I allò que diferencia el s. XX del s. XXI és que, si bé en les avantguardes del XX hi ha la idea de un nosaltres i un ells i, per tant, l’ésser es col·loca en una col·lectivitat, ara jo crec que ens referim un nosaltres contra nosaltres mateixos, és el cos, la revolta i el sobreviure davant d’aquest malestar i desig de viure el que ens mou. També tots els autors de la contracultura, des de Casasses i Castillo que marcaven l’element del món urbà, en Pere Marsilla, en Jordi Pope, el Xavier Sabater... el concepte de la ciutat refugi, com a petit búnquer d’existència.

Les noves avantguardes del cos, del mal habitar i de la molèstia de la carcassa corpòria, em fan pensar en una violència força estable i tensa. Com et veus dins del panorama de poètiques del cos i com projectes aquesta imatge?

Jo penso que hi ha punts de trobada en que diferents autors a partir de referencies, lectures, vivències i experiències, ens hem anat trobant sense voler —perquè tampoc no defenso l’existència de cap lobby que projecti la defensa del cos com a eix central—, bàsicament detecto que diferents edats acaben fent punts de trobada amb l’element del cos com a concepte metafòric i simbòlic. A partir d’aquí a mi em serveix per explicar un debat molt més col·lectiu i per això apareixen perifèries. I al final crec que el llibre planteja tot això i també hi ha una reflexió entre el món urbà i el rural, per exemple tot el  tòpic de que la vida urbana se centra en els perills i el descontrol, i en canvi el terreny rural és idíl·lic i tranquil. I jo crec que el llibre planteja la idea contraria, que a mi, per exemple, m’espanta molt més el món rural. Em sento molt més vulnerable en els espais rurals on hi ha natura i silenci. Les perifèries de ciutat em semblen molt més plàcides.

I aquest existencialisme tan definit, no creus que és també una reivindicació poc existencialista i massa col·lectiva?

Hi ha una evidència pel malestar del món. Per mi viure és conflictiu en si mateix, i tot allò que ens passa acaba sent conflictiu. És veritat que si ho abordes a partir d’una lectura exclusivament nihilista, entens la resposta del malestar com l’autodestrucció del propi cos o, senzillament, com la recerca de plaer, del desig i del gaudi i de l’estètica del dolor i les malformacions en el món que les xarxes socials busquen el discurs del benestar. M’agrada fer reflexió al voltant de les nostres pors i vivències però alhora de totes les batalles quotidianes.

La idea del “cos per destruir” em remet, directament, a l’estètica tísica del Romanticisme i a la bellesa de les avantguardes d’eliminar els cànons antics.

Hi ha una voluntat de reivindicar la lletjor clàssica o el futurisme imprevisible (els aeroports, les zones frontereres, les zones franques... tot això que socialment es concep com a lleig que per a mi són elements interessants). D’altra banda, també hi ha un cert romanticisme en confrontar-se a una idea dominant. El que tenia ganes de plantejar és la relació humana a partir de les perifèries urbanes envers les grans metròpolis.

Aquesta poètica de la nit, el fetitxisme per la foscor, el color negre... La destrucció del cos, no deixa de ser metàfora per desdibuixar-se enmig de la tenebra.

La nit em sembla més interessant que el dia. Totes les ciutats tenen dues vides: la de la llum (on tothom treballa) i la de les nits (quan les ciutats normalment muten). La nocturnitat i les coses que poden passar en espais foscos em semblen més interessants per l’element de la confrontació. Busco connexions entre la nit i les històries dites a la foscor. El negre també el trobo interessant pel seu element metafòric. Si bé Nictàlgia és un desbordament, Un cos preciós per destruir vindria a ser una racionalització d’aquestes idees.

Hi ha una cançó, Oh my love, de Quimi Portet, que diu: 'L' humor és l'anarquia que triomfa per uns breus instants'. Si canviem humor per poesia, la frase funciona igual. Aquesta petita tesi demà prendrà la forma d'espectacle-revelació, poètic i musical. En el marc de Barcelona Poesia, i amb el títol Pepe Rubianes poeta, es vol mostrar una faceta no tan coneguda de l'estimat actor i còmic Pepe Rubianes.
 

Parlem amb la seva germana, Carmen Rubianes, perquè ens n’expliqui una mica més: 
 

He llegit que el teu germà, Pepe Rubianes, et va deixar tres maletes plenes de llibretes escrites. Com s'ha gestionat aquesta herència? La majoria de textos eren poemes? 

L’any 2012 es va publicar el seu primer llibre, que portava per títol Poemas Africanos. Però era un llibre que ell en vida ja havia preparat per publicar, de fet ja ho tenia parlat amb Ernest Folch (Ara Llibres). Jo no en tenia ni idea i va ser una sorpresa perquè la selecció ja estava feta, i va ser Folch qui em va venir a buscar per dir-me que el publicarien. En aquest cas no vaig haver de decidir res: Pepe ja tenia decidit que volia publicar aquest llibre d’aquesta manera i amb aquests poemes. A més a més, és un llibre en què apareixen els viatges que més el van marcar i ell sabia millor que ningú quins poemes o quins textos havien de ser-hi. Després, el 2014 es va publicar Después de despedirme en què Cuba també apareix molt i torna als seus viatges i a tot el que el va marcar. És un llibre-testimoni de la seva manera de veure i viure el món.
 

Després hi ha el diari privat, que, de moment, l’he volgut evitar. Moltes vegades hi ha amics seus que em comenten que els encantaria que es publiqués. Jo els aviso que potser poden llegir coses que els sorprendrien, però la majoria combrega amb el fet que es publiqui. Encara hi dono voltes (Riu).
 

Però sobretot hi ha força poesia. I, a poc a poc, anirà sortint. Ara també s’ha publicat A mí no me callan, en què brilla el Pepe cronista, escriptor, director i guionista de les seves pròpies històries.

Et veus amb la responsabilitat de publicar tots aquests textos? És així com ho hagués volgut en Pepe?

Evidentment. Ell em va dir: “Aquí te dejo esto y tú ya sabrás que hacer con ello.” (Riu) La veritat és que estàvem molt lligats intel·lectualment. Sí, érem germans però ens enteníem moltíssim i ens teníem molta confiança. Moltes vegades em passava els monòlegs que havia acabat d’escriure i em preguntava què em semblaven. La compenetració intel·lectual hi va ser sempre i ara que tinc tot el material, tot el que va escriure... Què n’he de fer? Publicar-ho! De fet, em sento molt orgullosa de poder ocupar-me’n.
 

Poemas africanos (2012) i Después de despedirme (2014) són els dos llibres fins ara publicats. Quan llegim la seva poesia creus que canvia la imatge del Pepe Rubianes còmic i actor que tothom té al cap? Es deixa entreveure tota una altra part, potser, menys explotada públicament?
 

Crec que la seva poesia és molt humana. I m’agrada pensar que a través d’ella també es mostra l’enorme “poderío” que tenia com a escriptor i com a poeta. El poeta jo sempre he pensat que ell el portava dins. Jo sempre li havia dit: “Pepe, dedícate a escribir!”. L’escenari va ser molt important per a ell però no era un home d’una sola habilitat: era molt polifacètic. I també ajudava molt els seus amics i família. Era una bona persona i m’agradaria molt que demà, a l’acte, també això es reflectís. Hi ha molta gent que l’estimava.
 

Quins creus que són els temes principals de la seva obra poètica?
 

El gran tema és l’amor i el concepte d’amor. Però els seus textos i poemes no serien el que són sense els seus viatges. Sobretot Cuba, que hi viatjà de molt jovenet. Kènia, on aprèn sobre allò humà. I també, jo diria, el contacte amb el món animal: ell utilitzava molt les onomatopeies d’animals. Recordo, com a exemples d’això, un poema, "Pausas del demonio", en el qual parla de Kènia i d'una dona que va conèixer allà. Ella tenia un problema perquè bevia molt i això feia que li canviés la personalitat. I Pepe, al poema, hi descriu aquests canvis, un canvis que havia estudiat atentament, li interessaven i l’angoixaven. A la vegada, aquella dona li demanava que se l’endugués d’allà. I als versos finals només diu que no sap com pot fer-ho i que només pot escriure sobre això. És terroríficament preciós. Ell veia bellesa a qualsevol banda.
 

 No rius amb la seva poesia. Bé, (riu) hi ha un poema que fa una descripció d’un lleopard i rius, acabes rient molt. El poema t’explica com escapar d’un lleopard però, això sí, ha de ser d’un lleopard que abans hagi dinat i que, per tant, ja no tingui interès per tu. A la seva poesia hi veig també la influència de Machado, de la generació del 27 i de Lorca. Li encantava Lorca, el tornava boig.
 

En una entrevista a La Vanguardia que et van fer per a la inauguració del carrer Pepe Rubianes vas dir: 'M'encantaria que els seus textos participessin al festival Barcelona Poesia'. Com ho vius que demà es pugui fer un acte reivindicant el Pepe Rubianes poeta?
 

Durant un temps anava a classes de filosofia i literatura i allà vaig conèixer Sam Abrams. Li vaig passar els llibres d’en Pepe perquè ell no tenia ni idea de l’existència d’aquests textos. Quan els va tenir llegits la seva resposta va ser molt directa: “A tu hermano poeta hay que hacerlo público y llevarlo a la semana de la poesía en Barcelona”. I, és clar, és per a mi un honor i estic molt contenta que després d’uns anys lluitant, finalment, aconseguim que passi un acte com el de demà. A més a més, encara em fa més il·lusió fer-ho amb totes les persones que hi participen. He pogut parlar i estar amb alguns d’ells i tots hi posen molta ànima. Ah! Vull afegir que demà sobre l’escenari hi passaran moltes coses: recitaran poemes d’en Pepe, hi haurà música, actuacions... Però hi haurà una sorpresa final: l’últim poeta que sortirà a recitar serà Pepe Rubianes.
 

I ja per acabar, ens podries regalar algun poema d’en Pepe que t’agradi molt?
 

Sí, us regalo "Olvidar".
 

Olvidar es matar poco a poco.
 

Por ejemplo: el mar mata sus olas
 

y las deja espumeantes y rotas
 

entre la arena de la playa
 

o en el lomo arisco de las rocas.
 

 
El viento mata su aire
 

y lo transforma en hoja reseca
 

sobre el asfalto.
 

La pena mata la alegría
 

y la esconde, en lo más hondo
 

de sus ojos,
 

parapetada tras las lágrimas.
 

 El olvido de amor
 

es la más dura de las muertes:
 

no queda nada,
 

absolutamente nada. 
 

 Podreu gaudir de 'Pepe Rubianes Poeta', el dimarts 14 de maig al Club Capitol (Sala Pepe Rubianes) a les 21h.

Aquest dimarts 14 de maig a l’auditori de la Pedrera s’hi presenta un dels espectacles més màgics del Barcelona Poesia. Es tracta de Mirant Enlaire, una proposta de Pep Bou amb Mercè Sampietro i Eduard Iniesta, els quals units mesclaran la música i la poesia amb l’artesania mística i etèria de les bombolles.

Pep Bou, encantador de les bombolles de sabó, des de fa més de vint anys ja ofereix diversos espectacles on conjuga la imaginació més espontània del seu interior amb la il·lusió del públic, presentant un caràcter elegant i únic a la seva tasca artística.

Eduard Iniesta, d’altra banda, és un compositor català i concertista de guitarra i instruments de doble corda de la Mediterrània, àmpliament premiat, que a partir de la seva sensibilitat musical és capaç de despertar una empatia interna amb el públic. I, en tercer lloc,

Mercè Sampietro, oferint-nos una lectura dramatitzada dels textos de Joan Brossa, és una de les actrius més populars del panorama català, amb una llarga trajectòria, que l’han fet merèixer el seu reconeixement per part de la crítica.

Així doncs, els tres artistes fusionaran les seves diferents disciplines per crear una peça artística inèdita gravitant al voltant de la figura del poeta Joan Brossa, sota el títol Mirant enlaire. La proposta té l’objectiu de despertar l’univers brossià a partir de la música d’Iniesta, la dansa de bombolles de Bou i les paraules de Sampietro.

Commemorant el centenari del naixement de Brossa, aquest acte és una proposta nova per aproximar l’univers del poeta, extens i multidisciplinari, al públic i per tal d’afavorir-ne el coneixement i la difusió del seu corpus poètic. L’objectiu principal, doncs, a la manera de l’autor, és representar i experimentar la pràctica artística concebuda a partir de les diferents creacions per poder acollir la constel·lació d’imatges plàstiques, dramàtiques i líriques de Brossa. La fusió de l’art performatiu, de l’acció, la potència musical i el diàleg generarà una experiència única i expositiva que valori i animi a les noves generacions a la recerca, la lectura i la difusió d’aquest escriptor.

“Mirant enlaire” tindrà lloc el dimarts 14 de maig a les 19.00h a l’Auditori de la Pedrera.

Com una hèlix doble d’ADN continuava girant la maquinària cel·lular de la vesprada―que ja començava a ser més nit que vespre―; girava i es canviava en hèlix doble (a un mateix eix com gir freqüent de paral·leles): veníem de veure els girs de Vociferio i l’(H)orinal Gran Reserva, però continuava nuant-se l’hèlix doble. I tal i com explicava a l’anterior bloc en Gavaldà, a la Misericòrdia la maquinària cel·lular de la vesprada no atorgava cap pausa. Aquesta crònica en lligadura, aquesta crònica com paral·leles que aglutinen dues veus, és el bloc II però podria haver estat l’I. Al final de la nit era difícil dir on havia començat l’ADN. El gir constant. El gir centrípet s’havia situat al bell mig dels tarongers i sobre l’escenari Vociferio i (H)orinal Gran Reserva es cedien pas i es canviaven els papers.

Comencem: bloc segon.

Danillo Facelli grimpava entre les taules del públic i de fons, a l’escenari, canviaven el teclat que abans havien utilitzat els Versonautas per dos peus amb micro. Aquests canvis eren gairebé invisibles perquè Facelli s’emportava tota l’atenció: “Voleu una ronda de chupitos, xarrups? En realitat és un llibre magnífic! Comencem.” Va cridar.  “Me gusta ir a la óptica porque hablan mirándote a los ojos! (Primers riures) Facebook (pausa dramàtica) luego existo! Cuando te veo pedir solomillo me pongo verde de envidias! Parararà! El ingenio es el genio que llevas dentro. Parararà! (Més riures: el públic ha entès en què consisteixen això dels xarrups i n’hi demanen més) Los basureros con síndrome de Diógenes se llevaran el trabajo a casa? Parararà! Haber compartido piso con caníbales fue una súper súper-vivencia.”

Cop de nit. I la màquina cel·lular es canviava. Dels aforismes d’humor de Facelli passàvem a AldaoLado, la parella poética formada per les poetes gallegas: Lucía Aldao i María Lado. “Un momento anterior a…” començà dient Lucía i María es col·locà bé la cinta de la guitarra. El públic es mantenia i cada cop s’unia  més gent a l’ADN de la Misericòrdia. I després que la María digués que “los gallegos no hablamos dulce, hablamos gallego, dulce no, gallego!” i el públic es tornés a enriolar, es va fer el silenci al sentir els primers versos en gallec.

Cop de nit. I la màquina cel·lular es canviava. Gir de l’(H)orinal Gran Reserva i ara era la Núria Isanda que ens presentava a Garcènides i Vigònov, dos personatges que s’assemblaven moltíssim a Ferran García i Joan Vigó; allò que diuen de que  qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència... Els dos venien a fer El primer comunicat de l’INRI (Institut Nacional de Recerques Inútils). I consistia en parlar de la seva primera cerca. Qui era el poeta que s’amagava rere l’escriptura dels textos d’etiquetes de vi? Com i per què de tan preuada tasca? Entre mil divagacions i camins il·lustrats de reflexions variadíssimes (per no dir piradíssimes) finalitzaven de la millor manera: cremar un poema!

Cop de nit. I la màquina cel·lular es canviava. Gir de Vociferio. Danillo Facelli entrava amenaçant amb més xarrups i ens presentava al vigent campió del Poetry Slam Barcelona, campió d’Europa i tercer del món: Dani Orviz. Entre molts hits hi havia el de “Trabajo en el Día” que s’enganxava igual que una cançó estivalera. (Aka la podreu escoltar: https://www.youtube.com/watch?v=i45TXDB6_ys)

Cop de nit. I la màquina cel·lular es canviava. Gir de l’(H)orinal Gran Reserva. Ara es el torn dels Nicomedes Mendes, un col·lectiu format per Núria Martínez-Vernis, Víctor Bonet, Oriol Sauleda i Guim Vall. Tal i com els presenta Núria Isanda són un exemple d’oralitat poètica descarada, gamberra que dinamiten sense manies qualsevol intent del “poèticament correcte”. I així és com els rep el públic perquè són un torrent de creació en llibertat.  

Cop de nit. I la fuetada poètico-musical final. La màquina cel·lular es canvia i dóna lloc a Vers endins, el grup mallorquí que lidera la poeta Glòria Julià. Per uns moments canviem la ciutat per una illa i els poemes de Pau Vadell o Maria Mercè Marçal ens ressonen i ens fan moure els peus. Però, és amb l’arribada de El Pèsol Feréstec que tot l’ADN de la Misericòrdia s’aixeca de les cadires per ballar una sardana mentre Maria Cabrera recita a Blai Bonet:

Que cadascú, a partir dels divuit anys, 

es deixi créixer els cabells durant dos anys, 

es deixi créixer la barba durant cinc anys, 

es deixi créixer les ungles durant set anys, 

abans de dir salvatge a un home 

i abans de dir salvatge a un salvatge.

Tot això va ser el dissabte 11 de maig al Jardí interior de la Casa de la Misericòrdia al centre de Barcelona de les 18:00h fins les 23:30h. Aquest bloc segon narra la festiva programació de les 20:00h fins les 00:00h.

El dia 13 de maig a les 19:30h, just després de l’acte d’entrega dels Jocs Florals, el verger del museu Frederic Marès es torna a vestir de poesia, aquesta vegada per acollir “L’amor a Barcelona, de Marta Pessarrodona”. Per això em reuneixo amb ella un diumenge a l’hora del vermut a una terrassa de Valldoreix banyada de sol. La conversa s’allarga i tot son fils d’on estirar d’una biografia de pes.

La Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 està sorpresa de la rebuda que està tenint el guardó, cada dia té alguna entrevista, però la distinció té un regust agredolç: se li va comunicar en forma d’una carta manuscrita de Jordi Cuixart des de la presó. És ell també qui signa l’epíleg de l’antologia A favor nostre, a cura d’Àngels Gregori, que Godall Edicions acaba de publicar i on la seva obra s’estructura a partir de diversos eixos temàtics dels que en ressenyem especialment dos: l’amor i la ciutat, vistos a través de més de 50 anys d’obra poètica.

L’“Amor a Barcelona” és un sentiment que troba el seu bessó en un poema, però també un llibre homònim de l’any 98. L’amor, “motor de vida”, ens diu l’autora, i en concret l’amor a la ciutat de Barcelona, en ella i per ella, és el tema que estructura aquest homenatge a una autora que deia Tísner “s’havia inventat a Virgínia Woolf”. El vincle amb la capital del Principat és estret i s’inicia als 13 anys, quan hi va a estudiar el Batxillerat. Barcelona és la ciutat mítica, on s’hi fan les coses importants, però també és per ella una capital cultural, on estudia, entra en contacte amb grans autors i comença a treballar en editorials. Em confessa que prefereix la Barcelona actual a la preolímpica, que vivia d’esquena al mar, i accepta que la massificació turística és el preu a pagar pel que fet que la ciutat estigui de moda, tot i que hi enyora la seguretat d’altres ciutats, com Nova York.

En l’acte del Marès reviurà alguns dels poemes que l’han conduïda pels amor i a l’amor, a les cituats, especialment, a la seva estimada ciutat d’adopció i ho farà acompanyada de tres amics i col·legues de lletres: l'estudiosa de la literatura Lluïsa Julià, que moderarà l'acte, i Suso de Toro i Andreu Gomila. Amb el primer fa més de 30 anys que es coneixen, arrel d’unes trobades culturals al País Basc, amb el segon ho van fer a partir d’un premi de poesia on ell es va presentar i ella era jurat. Ell volia saber què li havia semblat l’obra, com la podria millorar.

Acabem la conversa i jo me'n vaig convençuda que, així com d’una trucada en sorgí una amistat, de la trobada d’aquests amors amicals en sorgiran espurnes, fent seu, nostre, aquell “estimo la ciutat perquè estimant/ sempre, per sempre més, s'hi guanya”.

"L'amor a Barcelona de Marta Pesssarrodona" tindrà lloc el dilluns 13 a les 19:30h al Verger del Museu Frederic Marès.

Com una hèlix doble d’ADN girava la maquinària cel·lular de la vesprada; girava i es canviava en hèlix doble (a un mateix eix com gir freqüent de paral·leles): gir de Vociferio, gir de l’Horinal, gir de Vociferio, gir de l’Horinal, gir congruent que s’hiperllaça —la Núria Isanda i en Ferran Garcia entrellaçant-se en cadena com una hèlix; David Trashumante i Danilo Facelli entrellaçant-se en cadena com una hèlix—. Així, a la Misericòrdia, girava la maquinària cel·lular de la vesprada. Cop de tarda. Aquesta crònica en lligadura, aquesta crònica com paral·leles que aglutinen dues veus, que dirien: com una hèlix doble d’ADN girava la nit per Santanera i Gavaldà, gir de Vociferio, gir de l’Horinal (com dos blocs, repetint-se), gir de Vociferio, gir de l’Horinal (gir centrípet de tarda a la Misericòrdia).

Comencem: bloc primer.

Barcelona Poesia feia revetlla a l’aire lliure al patí de tarongers, en un cel amenaçat per les gavines. I amb to celestial, Leo Bassi batejava el públic. El batejava amb escombreta de vàter, amb aigüeta de vàter, tothom ruixat, ell en fa un glop, Leo Bassi vestit de Pare màxim, vestit de blanc amb mitra, adoració de l’aneguet de goma i amb to celestial: cop de tarda. Les llums es fonen. Segurament, com curtcircuiten els focus, s’invoca tota espiritualitat. I, així, Leo Bassi fa una missa bufonesca, una missa innocent, còmica, laica, aguda i excepcional (car el seu “Paticà” es troba al Lavapiés de Madrid). Des de sacsejar llaunes de refrescos amb gas fins a inflar un gran monument groc al centre de la Misericòrdia. Leo Bassi ha estimulat, ha emocionat i ha fet crítica política amb un discurs consagrat a la paraula i la poesia i dedicat al poeta xilè Pablo Neruda i la poeta palestina Fadwa Tuqan.

Cop de tarda. I la màquina cel·lular es canviava. L’Horinal Gran Reserva es feia lloc amb la Núria Isanda i en Ferran Garcia. Al centre de l’escenari, la Núria amb veu ferma presentava un combinat de moments memorables de l’Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries amb l’objectiu de presentar la poesia oral, performativa i combativa de la nit. I d’aquesta manera surten Paco Fanés, Meritxell Sales i Joan Vinuesa (els més pioners) llançant versos a la manera més potent i radical que conclouen amb la Sardana del dimoni.

Cop de tarda. I la màquina cel·lular es canvia. Gir de Vociferio. En Danillo Facelli escapa de l’escenari i, vestit d’un verd que electritza, es col·loca entre el públic i a les alçades clama que la nit és llarga i no s’acabarà. I així, presenta els Versonautas (Roqui Albero —amb ulleres de sol, pantalons de quadres a la trompeta i a la veu— i Ana Sanahuja —amb un vestit preciós sortit d’un manga al teclat i als cors—). L’espai queda suspès amb el so místic que produeixen quan diuen “Quiero verme en el viento” o quan regalen al públic amb la primícia d’una peça nova.

Com una hèlix doble d’ADN girava la maquinària cel·lular de la vesprada; gir de Vociferio i gir d’Horinal. El bloc primer de la crònica de la tarda del dissabte s’acaba aquí, el bloc segon l’enllaça.

Tot això va ser el dissabte 11 de maig al Jardí interior de la Casa de la Misericòrdia al centre de Barcelona de les 18:00h fins les 23:30h. Aquest bloc primer només narra la fresca programació de les 18:00h fins les 20:00h.

El diumenge 12 de maig la Companyia Jordi Bertran presenta una peça de titelles i marionetes a la biblioteca Francesca Bonnemaison dedicada a deixondir, inspirats pels poemes visuals de Joan Brossa, la il·lusió de grans i petits.

Aquesta companyia de titellaires de la Barceloneta va néixer el 1977 a partir d’un grup dirigit per Pepe Otal, qui va estimular a Jordi Bertran a introduir-se dins del món de la dramatúrgia de marionetes. Més endavant, el 1978, va ésser part de “El Col·lectiu d’Animació de Barcelona” i, posteriorment, entre el 1979 i el 1987, va ser el cofundador de “La Companyia Ambulant Els Farsants”. És llavors el 1987 quan va fundar la seva companyia focalitzant com a nucli creatiu la comunicació del món de les marionetes amb el públic adult.

Així doncs, la Companyia Jordi Bertran ha encapçalat un dels grans exemples de treball de marionetes nacionalment i també internacionalment, participant a més d’una cinquantena de països del món. D’altra banda, han rebut premis destacadíssims com ho són el Premi del Jurat a la CJB (1998) o, més recentment, el Premi a la Trajectòria de la Companyia Jordi Bertran (2009).

Els integrants, en l’actualitat, de la Companyia Jordi Bertran són: Carles Codina, Dalí Muñoz, Eduardo Telletxea, Nelo Sebastián, Inés Alarcón, Óscar Muñoz, Aurora Poveda, Paulette San Martín i Jordi Bertran.

La proposta que presenten, doncs, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison titulada Poemes visuals té com a objectiu transformar un conjunt de lletres a partir de la manipulació en versos i, després, en material poètic. A partir dels poemes visuals de Brossa, la Companyia Jordi Bertran il·lusionaran a tots els públics. El personatge principal és, aleshores, un músic amb una maleta plena de lletres que pren el paper de poeta i que, manipulant sons i formes, s’adona de la potència de la poesia sense la necessitat de materialitzar-la.

Si voleu deixar-vos endur per un dels actes més emotius i especials de la Setmana de la Poesia no us podeu perdre el treball íntim i atent que proposa la Companyia Jordi Bertran, dirigit a tots els públics i encantador tan pels més grans com pels més petits.

Podreu gaudir de Poemes visuals de la Companyia Jordi Bertran el diumenge 12 de maig a la Biblioteca Francesca Bonnemaison a les 18:00h.

Avui, a les 20 h., al Verge del Museu Frederic Marès, es durà a terme l'acte "Un cant a la diversitat lingüística" . Les veus convidades són Gabriel Okoundji i Aurélia Lassaque. Tots dos comparteixen un idioma, el francès, i encara que les seves arrels disten (Okoundji va néixer el Congo i Lassaque a França), comparteixen la voluntat de transmetre en la seva escriptura el valor que els aporta el fet de comprendre la realitat per mitjà d'altres llengües. De fet, moltes vegades passa que la riquesa que ofereixen les llengües es proporcional a la riquesa estilística i de contingut que posseeixen les obres que els pertanyen. El cas de Okoundij i Lassaque en són exemples clars. 

D'una banda, Lassaque, el 2017 va publicar a l’editorial laBreu el llibre de poemes Perquè cantin les salamandres escrit en occità i traduït al català per Albert Mestres. On hi ha versos com aquests: "Nues sota la lluna/les xemeneies adrecen/als astres un cant nou/en la llengua dels fènixs." De l'altra, Okoundiji, guardonat amb el Gran Premi Literari d´Àfrica Negra o el de l´Acadèmia de Ciències, Belles Arts i Lletres de Bordeus, estableix un diàleg entre la llengua del seu poble natal, Okondo, amb la tradició francesa. La seva poesia sembla una cançó a la vida acompanyada de reflexions sobre els cicles que hi ha dins d’aquesta. És atemporal, com si els versos li haguessin vingut a través del vent, empesos per un llegat ancestral de segles passats per catapultar-se cap endavant, més enllà del nostre present: "Tota la bellesa del somni rau en l’elogi d’un lloc on no s’ha arribat/ Tots els camins porten a la mort. Roma només és una escala."

Ara bé, un cop explicat l'acte―val la pena també mencionar que l’encarregat de conduir la vetllada serà l’escriptor Sebastià Portell― seria molt interessant poder fer una breu pinzellada al que entenem per llengües minoritàries i la necessitat de donar espai i visibilitat a aquestes llengües com passarà avui al Marès.

El 2002 va sortir una notícia que explicava l'amenaça que, segons els sociolingüistes, hi ha sobre les llengües minoritàries. Deien que no és per la falta de coneixement, sinó per l'estancament o el retrocés de l’ús entre la població. Amb l'expressió "llengües minoritàries", assenyalem el fet de pertànyer a una minoria on un idioma és emprat per un petit nombre d'usuaris.

Però que vol dir ben bé això? L'adjectiu "minoritària" semblaria comportar una percepció pejorativa, com si es tractés de codis imperfectes que fluctuen entre altres llengües que sí que són capaces d'assolir els usos i àmbits per  merèixer l'atribut de "majoritàries" . No oblidem que cal distingit, també, les llengües minoritzades, aquelles que, tot i poder ser pròpies de la major part de la població autòctona, pateix una restricció de les seves funcions d’ús en un territori determinat, amb la qual cosa, ja no serveix o no és indispensable per a la major part d’ocasions o d’àmbits en què cal usar la comunicació verbal. 
Una llengua esdevé minoritzada després d’un procés de bilingüització de la seva comunitat lingüística que l’ha conduïda a la marginalització o subordinació lingüística. Per simplificar la cosa: les llengües minoritzades venen de passar per un procés de minorització.

Però qui contribueix a aquest procés? Òbviament, això no passa perquè sí. Les anomenades polítiques lingüístiques, que molts països asseguren tenir, són les encarregades de promoure i preservar l'ús d'un idioma. Tanmateix, primer de tot cal que hi hagi parlants naturals i, en segon lloc, el govern de cada país que són els ha d'aprovar i realitzar projectes lingüístics. Quin problema hi ha? Encara que molts governs assegurin l'aplicació d'aquestes polítiques, la majoria van encaminat a fomentar un únic idioma oficial.

Si els governs no garanteixen la salut de les llengües que conviuen en un territori haurem de ser els parlants qui, conscients de la riquesa que perilla i que podem perdre, hem de promoure i articular actes i pràctiques com les que veurem avui.

Us hi esperem!

Podreu gaudir de "Un cant a la diversitat lingüística" el dissabte 11 de maig al Verger del Museu Frederic Marès a les 20h.

Aquest dijous 9 de maig el verger del Marés presentava les seves tres noves propostes de la Setmana de la Poesia. A partir de dos quarts de nou, els espectadors ja anaven robant l’espai asseguts sota els tarongers mentre els coloms feien una ofensiva per recuperar el seu espai a la manera més pura d’una pel·lícula de Hitchcock. La remor de la font amb les carpes roges, la inquietud d’alguna taronja caient de l’arbre, els coloms com jets sobrevolant amunt i avall un the fourth of July i, de sobte: el tast poètic.

La primera proposta de la tarda, sota el títol Tan a Prop, Tan Lluny, estava presentada per Sujata Bhatt i Gemma Gorga. La identitat, la frontera, l’estrangeria i la distància com a pilars del diàleg entre les dues. I, segurament, per sobre de tot, el discurs va gravitar al voltant del concepte de la dualitat, de «l’ésser amfibi», de la potència doble: la llengua materna encarada amb la llengua apresa; l’Occident i l’Orient; la repressió britànica sobre l’Índia i el deler per la dramatúrgia de Shakespeare; el símbol de l’holocaust i el símbol sagrat; the stinky rose; etc. Bhatt diu entre alguns dels seus versos: «¿Quina llengua no ha estat la llengua de l’opressor?» i, també diu, «vaig tenir fred, fred com si m’haguessin buidat el moll de l’os». Ha estat un diàleg optimista sobre la crisi dels sistemes lingüístics minoritaris, sobre el debat entre l’herència familiar i l’herència històrica, i sobre la figura de la dona.

Per què escrivim poesia? ha estat la segona proposta de la nit a càrrec de Denise Desautels i Antoni Clapés. Clapés ha començat amb un solemne: «Escriure. Escriure sempre. Tothora. Escriure sense aturador, però escriure (...) Escriure també és un sentit ètic-social, escriure per escampar aquest virus que en diem poesia (...) Escriure com a forma de revolta contra la nostra finitud», Desautels, però, parafrasejant també, respon: «L’art ha estat el meu amic més pròxim, sense ell jo sóc mort». La complicitat entre Desautels i Clapés ha amarat al públic d’una proximitat majúscula. És així, a partir d’aquest escalf amb l’espectador, com s’ha parlat de múltiples temes: la comparativa entre Quevec i Catalunya, el canvi paradigmàtic entre una concepció sociopolítica del paisatge de Quevec dels darrers anys, la teoria feminista europea i l’obertura total del pensament i de la llibertat d’expressió, etc. Per concloure, també s’han llegit poemes, dels quals alguns eren: «on sóc fins i tot, temporalment, en aquest espai pelat», «com si res no depengués de ningú. Protegir-se, sobretot. No mentir, sobretot» i també «El so de la pàgina en blanc. Gemec de l’ànima en guaret. El so de la dificultat d’escriure».

Finalment, na Mary Jo Bang i l’Andrea Montoya han dialogat sota el títol d’Efectes d’un diàleg: poesia, art i bauhaus. D’aquesta manera, començaven dient que «la creació poètica és esporàdica i inesperada, mentre que la creació d’un text narratiu és programada» i, de fet, la conversa ha acabat focalitzant la fotografia com a exercici creatiu. La poesia, igual que la fotografia, és l’enteniment d’un sistema (sonor o digital) que congela una porció concreta de temps. Han llegit: «El terrible acte de la fotografia és degut a que l’escena són pintures volàtils (...) quan t’adones per veure, veus només el que vols». El diàleg, però, ha continuat dirigint-se al tema de la màquina, la fotografia i la imatge: la peça d’art és l’escenari i l’artista és el personatge (l’artista pot esdevenir part de l’obra i fer un exercici d’écfrasis des de dins de la peça). Finalment, també, han parlat del permís de l’autor a indefinir la veu de l’obra i a indeterminar la representació de qualsevol tema.

Aquests tres diàlegs van succeir la tarda i vespre del dijous nou de maig al Verger del Museu Frederic Marès.

Gerard Quintana (Girona, 1964) ha decidit tornar als escenaris per cantar aquelles cançons que han estat perseguides, prohibides, censurades o odiades. Aquest espectacle s’anomena Intocables i el cantant de Sopar de Cabra ha creat un repertori centrat en cançons que s’han convertit en himnes de la llibertat perquè comparteixen un comú denominador: són temes que en el seu moment van generar una important repercussió social. La música és capaç d’agitar la consciència i pot esdevenir eina de canvi i transformació. Aquest divendres 10 de maig, dins el Barcelona Poesia, podrem escoltar aquestes cançons intocables i l’acompanyarà Oest Trip. Abans, però, ha parlat amb nosaltres per fer-nos cinc cèntims més de l’espectacle i reflexionar sobre la música.

D’on neix la proposta o voluntat de Intocables?  Pretén ser un diàleg amb el moment actual? Ho pregunto pensant, fins i tot, més enllà del context català.

Intocables neix per a participar en la Setmana de la Cultura Prohibida del 2016 organitzada pel Cenre Cultural El Born, amb la voluntat de crear un diàleg entre el passat recent, des de finals dels anys 60, amb un present en el que tornem a sentir l’alè de la censura i de la persecució rera el clatell dels músics arreu de l’Estat i especialment a Catalunya.

En un concert que vas fer a la Sala Artte afirmaves que «les cançons que s’atreveixen a traspassar la línia invisible que protegeix allò que no és qüestionable es poden arribar a convertir en cançons prohibides, incòmodes, censurades, marginades, perseguides i, finalment, intocables». Així, doncs, les cançons escollides pel concert Intocables són temes que pels motius que fossin, segurament provinents de les condicions ideologies de cada època, han sofert aquestes categories. Un cop es tornen intocables consideres que continuen tenint la mateixa vigència i poder de persuasió i canvi social que van poder tenir al seu primer moment?

Precisament el fet d’haver estat “intocables” les fa sovint eternes. Cada una d’aquestes cançons ha qüestionat algun dogma i ha remogut les consciències de qui les ha escoltat i, d’alguna manera, ho segueixen fent. Si més no, són el testimoni d’una desobediència que va esdevenir col·lectiva, i que va aconseguir moure els límits i eixamplar els espais de llibertat.

La música és un reflex de l’època en la qual sorgeix i al mateix temps, podríem dir, pot esdevenir víctima d’aquesta per mitjà de l’arma més poderosa que disposa el sistema capitalista en què vivim: el mercat. Estaries d’acord amb aquesta idea? I en relació amb això, quina valoració en faries del panorama musical actual?

Sí, quan sento aquesta reflexió penso de seguida en el punk. En vaig viure el naixement quan era un adolescent, a la segona meitat dels 70. Va tenir un inici molt potent i incendiari amb un ideari clarament nihilista i una actitud implacable. No van passar tants anys fins que va quedar relegat a una estètica que es passejava de la mà de Vivian Westwood per les passarel·les de moda de NY. El sistema capitalista es devorador i capaç de convertir tot el que troba en el seu camí en una enganxina més de la seva marca, i la seva arma més poderosa és el mercat. En altres temps els qui manaven eren els nobles, els reis, l’esglesia... ara és el mercat, una màscara que amaga els interessos econòmics transnacionals dels lobbies globals.

Ens podries avançar alguns dels títols de les cançons que podrem escoltar en aquest concert? No em puc abstenir de preguntar-te, també, una qüestió que està molt a l’ordre del dia: quina presència hi haurà dins el repertori de cançons fetes per dones?

Estem preparant un nou format d’Intocables en el qual totes les cançons seran de dones compositores: des de Nina Simone a Billie Holiday, passant per Joan Baez o Maria del Mar Bonet, però això serà per l’any que ve.

De les cançons que tocarem aquest any destacaria ara mateix el Turn, Turn, Turn de Pete Seeger del qual aquest anys es complexen cent anys del seu naixement. També Vostè, Tu. Tu mateixa de Pau Riba, del seu disc Dioptria que ara mateis celebra el seu 50 aniversari. O també tindrem un record per Ovidi Montllor, amb el seu Homenatge a Teresa.

Quina seria per tu una cançó intocable per excel·lència?

La que gosa profanar un himne.  Per això cançons com God Save The Queen de Sex Pistols estrenada el dia del Jubileu de la reina, o Aux Armes...etc de Serge Gainsbourg en la que convertia la Marsellesa en un reggae amb una tornada  abreviada, o la versió de l’himne americà interpretada per Hendrix a Woodstock, no van deixar a ningú indiferent.

I ja per acabar, fa poc que has publicat la teva primera novel·la, Entre la terra i el cel. Com ho has viscut?

Ho he viscut amb molta intensitat. Des que va sortir la novel·la el 20 de març no he tingut un dia de pausa. Després d’un any i mig de treball en solitari el canvi és radical. I he d’agrair la resposta de la gent en tots els sentits pel que fa  a la rebuda de la novel·la. M’he sentit molt benvingut en el món literari i he comprovat que quan més bons escriptors, més generositat.També tinc clar que no deixaré d’escriure, he gaudit d’una forma extrema, amb tot el que això comporta. Mentre vaig preparant la segona novel·la segueixo fent presentacions i trobades al voltant d’Entre el Cel i la Terra. Molt aviat seré a L’Escala, Olot, Cardedeu, Palafrugell, Eivissa, Palafolls, Terrassa, Calella...

Podreu gaudir del concert Intocables el divendres 10 de maig al Verger del Museu Frederic Marès a les 21h.

L'estrena del nou projecte musical de Gerard Quintana forma part de la programació del Barcelona Poesia 2019 que avui mateix arrenca el vol. El concert porta per títol Intocables i consisteix en un repertori de cançons, triades pel mateix Quintana, que per raons diverses van ser prohibides, censurades, marginades o van aixecar prou pols com perquè en un determinat context fossin silenciades. El conegut cantat de Sopa de Cabra vindrà amb força per cantar-les i evocarà aquests himnes sobre el públic per tal de reivindicar que la llibertat d'expressió és un dret i no és toca. No ho farà sol, Oest Trip l’acompanyarà.

Ara per ara, corren per internet llistats de cançons que ens sorprendria saber que en un determinat moment haguessin estat prohibides o modificades pel seu contingut. Algunes d'elles formen part de paisatges musicals comuns que de ben segur comparteixen moltes persones. Podríem fer un breu repàs i recordar, per exemple, que Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa o Imagine de John Lennon van ser prohibides pel règim franquista.

Donna donna de Joan Baez també va ser prohibida pels règims argentí, xilè i brasiler. La lletra d’aquesta cançó descriu les condicions en les que viu un vedellet que ben aviat s'emporten a l'escorxador. Aquesta imatge, tot sovint, ha esdevingut una al·legoria dels pobles oprimits: 'Calves are easily bound and slaughtered./ Never knowing the reason why'. En canvi, quan Ray Charles cantava What’d I say incitant al ball desenfrenat, ara ens semblaria estranya la manera com va ser jutjada. Moltes emissores de radio nord-americanes van estar obligades a no inserir aquesta cançó dins les ones perquè es considerava nociva pels joves. Era vista com un detonant de les pulsions sexuals i no deuria interessar en aquell moment que hi hagués una preferència cap aquestes formes d’expressió. Amb una temàtica totalment diferent, però també amb intents de censura, va ser el cas de la cançó d’amor  Lili Marleen, amb lletra de Hans Leipzig i música de Norbert Schultze. El mateix Goebbels va prohibir-la durant el règim nazi perquè la considerava malenconiosa. Tot i això, per molts exercicis de contenció, aquesta cançó va arribar a ser molt famosa en els bàndols que conformaven la Segona Guerra Mundial.

Malauradament, tot i parlar d’exemples que haurien de quedar molt enrere ―ratllant l’anecdotari―, s’ha observat que no, que aquesta tònica persisteix. Precisament, aquest febrer de 2019 apareixia la notícia que el Tribunal Suprem confirmava tres anys i mig de presó pel raper Valtonyc. Així també, al cap de poc, s’acusava a Pablo Hasel d’enaltiment al terrorisme i d’injúries a la corona.

Valdrà la pena descobrir quin és el repertori d’ Intocables que Gerard Quintana ha decidit reivindicar, tot confiant en què les cançons que el conformen no hauran perdut la seva càrrega ideològica i simbòlica, tan vulnerable quan s’intenta mercantilitzar, o sigui, desautomatitzar la seva capacitat de transformació social. No us ho perdeu; l’espectacle ve carregat de controvertida actualitat.  

Podreu gaudir del concert Intocables el divendres 10 de maig al Verger del Museu Frederic Marès a les 21h.

El divendres 10 arriba la Nit Sonhoras per emplenar l’Arts Santa Mònica amb la poesia més arriscada, la que s’escapa de les pàgines del llibre i de l’ortodòxia del gènere líric. És la nit dedicada a la poesia digital, sonora, a la més experimental i que no solem trobar en cicles de poesia o festivals convencionals.

Els artífexs d’aquest projecte són els agitadors culturals Gerard Altaió i Eugenio Tisselli, capdavanters en la divulgació de la poesia experimental a Barcelona, tot reivindicant el pas del llibre-objecte a l’objecte-llibre. Per això des de la tardor del 2017 desenvolupen el cicle Sonhoras a l’Automàtica, una impremta col·lectiva i associació cultural on cada mes conviden a un poeta a produir una obra impresa a partir de l’experimentació amb les eines tradicionals d’impremta. Finalment, l’autor fa un recital obert al públic i on es pot comprar l’obra acabada de produir, numera i signada. L’objectiu és acostar l’art a tothom i posar en valor la poesia com a objecte. A més, Sonhoras és també una revista i una editorial de llibres artesanals i bicèfals: cada un és  “escrit” o ideat per un autor i editat per un altre. Trobareu més informació a www.sonhoras.org

Amb tota l’obra produïda fins ara en aquest cicle, Altaió i Tisselli han creat l’exposició que es podrà veure fins el dia 12 al primer pis de l’Arts Santa Mònica. Una mostra acurada i ben exposada d’alguns dels principals poetes experimentals internacionals del moment, de la seva obra creada a l’Automàtica, i on a més trobem vídeos i àudios de les seves actuacions. Entre els poetess internacionals trobem noms com els de Rui Torres o Felipe Cussen o Jaap Blonk  i, entre els nacionals, a Eduard Escoffet, Miriam Reyes o David Trashumante, entre molts altres.

Aquest és el brou de cultiu en què us aconsellem que us submergiu abans d’endinsar-vos de ple dins la Nit Sonhoras, que comencen a les 19h, amb la poeta  xilena Pía Sommer, que vindrà a presentar-nos “Opus 26_Sprechgesang” acompanyada del duet de música experimental Meandering Tear i de projeccions que posaran imatge als seus cants i lectures. Realitat augmentada, remix hipertextual i poesia digital a partir de codi informàtic arribaran a les 19:40h, de la mà de l’escriptora argentino-espanyola Belén Gache, amb “AR Poetry Readings y otros poemes escénicos”. I a les 20:20h actuarà el vienès Jörg Piringer, un dels millors poetes experimentals actuals, que ens presentarà “abcdefghijklmnopqrstuvwxyz”, una proposta digital d’alta profunditat i bellesa on el so del micròfon es transformarà en imatge, partint de les escriptures científiques per crear una nova dinàmica. Procureu arribar abans de les 21h, quan Enrique Doza comenci una sessió sonora experimental a porta tancada! A més, durant tot el dia, en el mateix espai, hi haurà una fira d’editorials independents centrada en la poesia experimental i en el llibre-objecte.

Si voleu tenir l’oportunitat de sentir com sona la poesia  visual, es veu la sonora i crear comunitat amb el més arriscat del gènere poètic, aquell que valora els processos lents i artesanals, la tradició de les avantguardes i el treball en un espai radical, fora de la pàgina, aquesta és, sens dubte, la vostra nit.

Podreu gaudir de la Nit Sonhoras el divendres 10 de maig a l'Arts Santa Mònica a partir de les 19h. Abans, de les 11h a les 19h, tindrà lloc la fira d'editorials artesanes i de poesia experimental.

L’aire murri de K.O. o, potser, aquest aire furiós, de cop recte, apretadíssim, —aquest aire de discòrdia damunt del paisatge—damunt del quadrilàter, on hi pesa «olor de birra i cinta dura, ganyotes al Ringside, protector bucal, guants d’espàrring, esteroides, pugilisme com un excés quan tothom espera que algun punch aterri contra l’orgull del contrincant,...». La nit del 8 de maig té aire de simulacre a l’«amada còpia» de (H)original. La nit del 8 de maig és clandestina, és pelea de gallos, és nit de pancraci, —hurricanrana i a curar la pupa— la nit del 8 de maig és nit d’Street Fighter (i la Setmana de la Poesia consumia la nit a mode de duel de lluita lliure impro-poètic sota les llums vermelles del fons del número 29 del carrer Ferlandina).

Aquest E(xtraordinary)·P(oetry)·I(mpro)·C(ontest) RING BCN —organitzat per la Llibreria La Carbonera i l’(H)original— a les 19:00 ja tenia aire de K.O. conglomerat i rabiosament expectant un piledriver de versos que ressonés per tota la sala. Ring perillós i de tres costats; ring tripartit entre referee —Raquel Santanera—, ring girl —Maria Sevilla— i cutman —Laia Carbonell— i la mà extensiva de la Mar i la Carlota de La Carbonera; jurat també triple —Ferran Garcia, Irene Solà i la revista Branca (sota la representació d’Irene Pujadas i Irene Selvaggi)—; bases de les batalles també tres: performance, qualitat i adequació; i el temps màxim de cada intervenció 180 segons. Batalla per parelles. Cartellera: Ecorapers, As(sol)ellats, Galtana i Cua-Birra.

Alta tensió. La litúrgia silenciosa de “pre-lluita”. I la Raquel Santanera enceta la 1st round. Tema: Declaració de principis. Els equips es reclouen a preparar els textos. I primers swings i jabs de la nit. «(1) El principi és un ying yang psicosocial, un ying yang com una llàgrima complementària; (2) Sabor a unicornios triturados; (3) Tres minuts irreductibles com l’espasa del rellotge; (4)  Declarem que no tenim la resposta i reneguem la resposta». Principis declarats. Puntuacions proclamades: (1) Ecorapers, 16,5 punts; (2) As(sol)ellats, 18,5 punts; (3) Galtana, 20,5 punts; (4) Cua-Birra, 16,5 punts. Els equips ja s’han presentat i el públic comença a fer apostes. 2nd round (amb un premi intern de la ronda patrocinat per la revista Branca). Tema: Ritu. Canvi d’ordre d’equips després de preparar-se els versos: «(1) I el nostre ritual serà que no som res; (2) Moltes flors molt repetides molt circulars; (3) Prenem vitamina B12 cada matí; (4) El ritu era una cosa rodona i “hipersintètitca” que en l’actualitat s’ha substituït pel màrqueting». Ritual conjurat. Puntuacions invocades: (1) As(sol)ellats, 21 punts; (2) Galtana, 22 punts; (3) Cua-Birra, 19 punts; (4) Ecorapers, 21 punts. El públic anima les seves parelles preferides quan, de sobte, 3rd round (després de la qual s’eliminaran els dos grups que hagin sumat menys punts). Tema: Porno poètica. Els equips encenen les seves paraules i comencen: «(1) Quan estic enmig d’un orgasme és com si estigués en un dia d’eleccions; (2) Llengües i calipos; (3) Espermatozoide climàtic com Star Terk;(4) Podriem follar damunt d’un llit d’ortigues o de flors verinoses». Desig erotitzat. Puntuacions estimulades: (1) Galtana, 19,5 punts; (2) Cua-Birra, 21,5 punts; (3) Ecorapers, 21 punts; (4) As(sol)ellats, 20,5 punts. Les puntuacions traicionen a Cua-Birra i Ecorapers i són eliminats de la competició entre crits de repesca del públic. Aleshores: 4th round (duel final). Tema: Apocalipsi. Els finalistes acaben: «(Galtana) L’apocalipsi som nosaltres, tres minuts que es consumeixen; (As(sol)ellats) Una torrada de mermelada caient-se». Final conclòs. Puntuacions culminades. I el jurat, després de barallar-s’hi força, proclama com a parella guanyadora: Galtana, qui després d’un pinfall s’endú com a premi 120 euros en llibres a la Llibreria La Carbonera.

La nit del 8 de maig és nit de lluita lliure. És la nit dels green horns, de boques de plata (main event, drama als turnbuckles, aquest noquejar del vers, l’agudesa de la color comentator Santanera), aquesta nit de 8 de maig és la nit barcelonesa de la WWE més poètica. El públic abandona discretament l’(H)original. Game over. Que la poesia segueixi estabornint durant aquesta setmana poètica.

Aquest ring clandestí va ser —i mai podrà tornar a ser— la nit del 8 de maig, de les 19:00 a les 23:00 al carrer Ferlandina, 29, a la pregona part de l’(H)original. [Fotografies a càrrec de Francesc Gelonch]

Pels amants del gènere líric la primavera esclata de ple amb l’arribada de Barcelona Poesia, amb els primers actes del que ja s’ha convertit en un espai mític, un jardí on floreixen els versos i s’enlaira la paraula mentre minva la claror mentre sentim el brollar de l’aigua de fons: el Verger del Museu Frederic Marès.

Aquest any, en el primer dia del festival, el 8 de maig, volarem alt amb els versos de Mary Oliver, en l’homenatge que li ret l’editorial que se li ha fet llar recentment en català; explorarem la mar i la bellesa de la mà de Manuel Forcano i Esther Zarraluki fins a ser “port que arriba a un vaixell”; i farem que Àsia arribi a Barcelona de la mà de la mushaira que farà ressonar l’urdú i els ghazals entre les arcades del museu.

“Sempre he estat ocell. Homenatge a la poeta Mary Oliver” serà el primer acte de Barcelona Poesia, que començarà a les sis de la tarda.  Oliver, que va morir el passat gener, va guanyar premis com el Pulitzer o el National Book Award.  El New York Times la va descriure el 2007 com, “de lluny, la poeta que més ha venut d’aquest país”. L’any passat Godall Edicions va decidir publicar el que és considerada la seva millor obra: Ocell Roig, traslladat al català per la poeta i traductora d’origen romanès Corina Oproae, que va guanyar el Premi Llibre Nollegiu de Poesia del 2018.

Però serà la poeta Laura López Granell qui orquestri un acte on diversos poetes vinculats a la casa Godall –com Gloria Coll, Dolors Coll Magrí, la valenciana Christelle Enguix, el gallec Gonzalo Hermo, Jordi Mas, Mònica Miró, Abraham Mohino i Jaume Subirana– faran d’ocellaires de Mary Oliver, juntament a les poetes barcelonines d’expressió castellana Neus Aguado o Laia López Manrique. El millor homenatge per a un poeta és seguir fent ressonar els seus versos. De ben segur que tots “pararem atenció, ens meravellarem, ho haurem de dir”.

Ports, mars i vaixells, bellesa i viatge. La poesia continuarà al Marès a les set de la tarda en un acte protagonitzat per Manuel Forcano i Esther Zarraluki i que ens fa saber que “L’amor és un port que arriba per fi a un vaixell”, títol pres d’un vers del primer autor. Ell en català i ella en castellà, aquest poetes tenen en comú haver estat vinculats a la direcció de la Setmana de la Poesia. Aquesta tarda descobrirem com les seves poètiques s’entrecreuen també a través d’un mar comú. Ens han dit que recitaran per primera vegada plegats, però el seu sembla un camí compartit que ve d’antic. El darrer llibre de Forcano es titula A tocar, i així diu Zarraluki que es senten, propers l’un de l’altre.

Ens diu Forcano que “en sintonia amb la il·lustració d'enguany de Barcelona Poesia, la Bellesa és allò que provoca una reacció agradable en nosaltres, una emoció que fa posar-nos els sentits de punta, la pell de gallina”. De l'aigua, ens diu que és allò que apaivaga la nostra set, la metàfora perfecta per referir-nos al desig i que cal anar a les nostres fonts i mullar el foc; mentre que per Zarraluki pot amagar fragilitat i esgotament, “como un muchacho/ que en tierra extraña lleva un uniforme y tiembla” i que la mar es pot retirar a poc a poc, com despullant-se. Tot, però ens ajudarà a fer el viatge fins a desembarcar en un port comú.

Les mushaires son trobades poètiques típiques de Paquistà, el Deccan i el Nord de l’Índia, particularment entre els musulmams Hyderabadi, que es caracteritzen per la llibertat d’expressió. Poden ser competitives o un lloc de trobada dels versos i els poetes amb el públic, amb qui interaccionen i qui els anima. Casa Àsia, la institució de Barcelona que ens fa de pont amb les cultures orientals serà l’encarregada d’acostar-nos a aquesta tradició.

Serà a les 20h al mateix espai del Marès, sota el títol de “Mushaira intercultural: Àsia a Barcelona”, i en l’acte hi participaran els poetes Iram Batool Qadri i Arshad Nazir Sahil –que parlaran sobre l’empoderament de la dona o l’experiència migratòria– la cantant  Baishali Sarkar i la ballarina i coreògrafa Shreyashee Nag, a més dels músics Trío Samir Tehseen Naz, Wilson Ghauri y Omed Khan. Tots junts faran ressonar els versos en urdú, bengalí, hindi i awahi. Raja Shafiq, Hafiz Ahmed, Eva Maciocco i Gaëlle Patin Laloy presentaran l’acte.

Per tant, vols, viatges i llibertat d’expressió es donen cita en la primera tarda d’un Barcelona Poesia de vuit dies i on veurem desfilar una de les tries poètiques més variades i eclèctiques dels darrers anys.

Tot això ho podreu gaudir el dimecres 8 de maig al Verger del Museu Frederic Marès, entre les 18h i les 21h.