Tot a punt per començar el XXXVè Festival Internacional de Poesia de Barcelona, la gran nit de la poesia al Palau de la Música Catalana, l’acte amb què es clou aquesta edició de Barcelona Poesia 2019. Els cronistes som a lloc i contemplem com el públic va agafant seient. Tenim als poetes participants a la llotja de davant. Els veiem concentrats en els seus llibres, fent les darreres converses abans que comenci l’espectacle. Les directores, Mireia Calafell i Àngels Gregori, saluden abracen, dediquen les darreres atencions abans de pujar a escena. Entre el públic assistent, molts poetes, gent del món cultural, programadors i amants de la poesia. Aquella remor especial es deixa sentir abans de començar el gran acte. Tenim els llibres a punt, les llanternes i, en el nostre cas, els ordinadors i papers. Els músics comencen a tocar una peça. S’alenteix el soroll. Comença la poesia.
A l’escenari apareix un home esprimatxat i vestit de negre, fa com si volgués parlar i la timidesa li parés la veu. No hi ha so. O sí. Aconsegueix emetre un so: Burhan Sönmez.
Surt a escena el poeta turc, s’apaguen els llums. De cop ha aparegut una mar de llumetes que il·luminen els llibres al llarg del Palau. Veiem perfilades les siluetes del públic del primer i segon pis, contra les vidrieres encara acolorides pel sol d’horabaixa. Ens recita mirant-nos als ulls, gairebé de memòria, es pren el seu temps, il·luminat per un llum zenital. El segon poema els músics de Lassus Quartet el comencen a acompanyar amb unes notes fins els darrers versos: «L’atonyinaren les glaçades l’atonyinaren les glaçades». Després arriba el tercer, i segueixen incrementant la melodia a cada poema com també la contundència dels versos: «També la mort està enamorada així de la vida». La sèrie de poemes que ens ha ofert han estat breus però amb un recital àgil i versos que demà haurem de tornar a llegir per tornar a l’instant d’ara.
És el torn de Baró d’Evel. Ara ja sabem que a l’home esprimatxat d’abans l’acompanya una dona també vestida de negre que a diferència d’ell, sembla que desbordi el cant, la veu, com si no la pogués contenir entre les cordes vocals. Baró d’Evel, Camille Decourtye i Blaï Mateu, són una companyia de dansa i circ que qui ja els ha vist abans sap que son capaços de traslladar el públic en universos insòlits i sorprenents. Com ara: ella canta, ho intenta, mentre ell la condueix en una sort de postures acrobàtiques. Cant, circ, humor, interpretació i poesia en cada gest. Ell la convida a sortir, ella segueix cantant, cada cop amb més intensitat. Pugen les escales, fan la volta a l’escenari, tornen al centre, s’intensifica el cant operístic. Es desfermen els riures entre el públic cada cop que interactuen. Es simula una baralla, comencen els cops, cada cop amb més intensitat, s’atura el cant, arrenquen els músics. La baralla es transforma en seducció i dansa, cada vegada més intensa fins a fer-se acrobàtica i acabar-se amb un salt, davant del micròfon, al lloc on tot havia començat.
Arriba Lebogang Mashile. El primer poema que recita és Menarquia, un manifest delicat i contundent sobre la difícil relació de la dona amb la menstruació per passar a parlar de la maternitat i la filiació. Ho fa interpretant de forma estremidora, ens involucra, ens ho explica, ens fa partícips. “Com deu ser una vida mesurada en ventres?” o “La meva àvia va donar a altres l’oportunitat de no ser ella”. Ve d’Àfrica, però també de la tradició estadounidenca de l’spoken word. El següent poema és “Cos” i “els nostres cossos són l’alta costura de Déu”, “cap emoció eludeix el cos”. Baró d’Evel estan un a cada costat dels músics. Ell comença a fer mamballetes acompanyant el ritme del poema, també els músics. El cos, del poema, de la poeta, de l’espectacle, es converteix en un de sol i ara tot “exhala tacte, inhala protecció, exhala amor”. Ella acaba amb un cant que esdevé crit a l’uníson i el públic del Palau esclata en aplaudiments com poques vegades s’ha vist.
Baró d’Evel reapareixen i, després de moltes còmiques interrupcions, anuncien al poeta granadí Luis García Montero. Comença recitant “La inmortalidad”, acompanyat del quartet de corda i ens diu que “entonces comprendí que la inmortalidad puede cobrarse por adelantado.” També “Primer día de vacaciones”, “el cuerpo del ahogado no era el míó”, ens diu. Acaba amb el poema “Madre” on evoca totes les ciutats, tots els territoris materns o no, materials o no i que ell voldria per dur-hi la seva mare. Els músics han desaparegut, tota la intensitat de l’escena està centrada en la paraula de Montero. “El amor se hereda como un abrigo sin botones”. Cauce sin agua, ríos de Granada, nostàlgia ... de no ser bueno...”.
Els músics de Lassus Quartet entren per l’esquerra de l’escenari, els segueixen Baró d’Evel, que s’obren pas ballant claqué, cada vegada més espaiat, més àgil, amb passes més obertes, fins a tornar-se a tancar en arribar a la sortida de la dreta. Per allà s’han tots, però torna Ell, mirant-nos, jugant amb el ball. I torna Ella, venint del darrera, l’interromp per donar pas a Rita Dove.
L'estadounidenca comença amb el poema “Salmòdia”, amb versos com “quan era jove” ja “era més vella del que és ara”. També domina l’escena i moldeja la paraula. Ve el cel·lista, s’asseu al seu costat i comença a tocar a meitat del poema “Julivert”. Crea una recitació hipnòtica on és impossible no caure-hi. I arriba el poema “Bolero”. Ja sola a l’escenari, recita “Canary”. “La realitat és que l’invent de les dones sota setge ha estat esmolar l’amor al servei del mite”. “Si no pots ser lliure, sigues un misteri”. Per últim, “L’adoració de Demèter a Hades”.
Tornen a sortir Baró d’Evel. Ell ens diu que ha sentit “algu com molt fort” i li demana a Ella si també ho ha sentit, la resposta es converteix en una conversa en “ah” i en “eh” i en un llarg gemec que esdevé un orgasme ràpid i intens. Ell ho diu: és com una festa. I s’hi acaba unint, en concert de gemecs de ritme deliciós. Ell acaba, però ella continua i esclaten les rialles. I encara segueix. Ell acaba en un “oh, yeah” i el públic esclata en aplaudiments. Ell dona pas a Antònia Vicens.
La Dama de les lletres catalanes, a qui se li ha concedit el Premi Jaume Fuster de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana aquest mateix matí, ens recita dEmbriaguesa, de Sota el paraigua el crit. Sempre recita de memòria, de cor, però mai, que aquests cronistes recordem, de forma tan intensa i polida, fins a fer-nos entrar la celístia al nostre dormitori. “Si no dius fort el meu nom em condemnes per sempre”. A continuació és el torn del poemes de Fred als ulls, acompanyada d’un violí que baixa per l’escala. “Si poues suren cadàvers”, ens etziba, clavant-nos l’ham a les genives. Recita Tots els cavalls i ens els fa baixar a l’escenari del Palau. Ell saltironeja, amb els cavalls. Ara és el torn de “trets em fereixen el front”, poema del vídeo d’aquesta edició de Barcelona Poesia. Es fa enrere, s’allunya del micro. Acaba recitant “La meva primera llibreria”, de Lovely. Rodola Ella des d’un costat de l’escenari, mentre Vicens rememora la compra de la llibreria i les primeres obres que van formar part del santuari. Esclats de mamballetes del públic.
Baró d’Evel i Lassus Quartet de nou, Ella no li deixa dir a Ell que l’espectacle s’ha acabat, s’hi enfila a sobre, els músics els envolten. I es fan enrere, tots junts, com un tot, i a un costat i a l’altre i giren al voltant de la torre que són Ell, la base, i Ella, el cim i estiren els braços i són un dervix fabulós de 4 braços: són la vertical dins el palau i enmig de poesia. Fins que Ella baixa i els dos van a buscar els poetes. Ells saluden i tots aplaudim com si ens hi anés la vida i s’apaguen els llums i seguim aplaudint i es retiren i seguim aplaudint. Tornen a sortir, ara amb les directore,. Àngels Gregori i Mireia Calafell. I el públic es posa en peu i ara són els poetes que ens aplaudeixen a nosaltres.
I amb aquesta darrera publicació, s'acomiaden els cronistes: Raquel Santanera, Guillem Gavaldà i M. Antònia Massanet. Un plaer haver-vos acostat la poesia aquests dies de festival.