Menu

Barcelona Poesia 2022


Cròniques en vers

 

Com els cronistes medievals que narraven les gestes de comtes i reis, els nostres quatre grans cronistes (Núria Casals, Eloi Creus, Laia Pedrol i Àlex Pujols) ens parlaran de les fetes del festival. Ells, però, ho faran en vers, fent cadeneta amb la llengua i amb la gran juguera de les paraules en doina. Ens oferiran, doncs, una visió versificada d’alguns dels actes del Barcelona Poesia. Us convidem a llegir-les i a gaudir de la saviesa mètrica, l’agudesa crítica i l’originalitat en la mirada d’aquests quatre grans poetes.

 

Núria Casals. Glosadora, professora, biòloga, mare. Toca l'acordió diatònic. Forma part activament de l'Associació Cor de Carxofa, glosant i impartint tallers de cançó improvisada. Duu a terme projectes de glosa a les aules de secundària. Participa a les trobades, mostres i combats d'arreu, havent guanyat el títol de corrandera major a Montagut i essent la vigent reina de Nyacres. 

Cobrirà els actes:

CRÒNICA 1: Dimecres 11, de 18h. a 22h. - "Pregó i cercavila" + "Estrats de poesia sonora"

CRÒNICA 2: Dilluns 16, de 19h. a 22h. - "Vetllada Versopolis" + "Els nois de neó" + "Que n'hi ha per tots i en sobrarà"

CRÒNICA 3: Dimarts 17, de 18:30h. a 19:30h. - "Com veuràs hi ha coses molt bones com és natural venint de mi"

Eloi Creus (Castellar del Vallès, 1992). Traductor i doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona. Ha traduït Menandre, Safo i Aristòfanes i prepara una edició de la poesia de Sandro Penna. Premi Vidal Alcover 2019 de traducció per Les comèdies alades d'Aristòfanes: núvols, pau i ocells. Ha treballat d'editor de taula a Fragmenta Editorial.

Cobrirà els actes:

CRÒNICA 1: Dilluns 16, de 17h. a 18h. - "Vull subornar la joventut"

CRÒNICA 2: Dimarts 17, de 18h. a 21h. - "Glosada mallorquina" + "El llibre vermell" + "Las víctimas civiles canten la ciència i l'obediència"

CRÒNICA 3: Dimecres 18, de 20h. a 21:30h. - "Festival Internacional de Poesia"

Laia Pedrol Viladot (Barcelona, 1979). Músic, glosadora i mestra. Especialista en cançons i tonades catalanes de pandero quadrat. D’ençà del 2007 és membre de l’associació Cor de Carxofa, que difon la pràctica de la cançó improvisada. Combina la participació en actes de foment de la glosa (formacions i tallers tant a adults com a escolars, projectes com Eduglosa, l’Escola d’Estiu de Glosa, Bricoglosa…) amb actuacions professionals, tant de glosa com de cant i pandero.

Cobrirà els actes:

CRÒNICA 1: Divendres 13, de 21h. a 22h. - "Serafins"

CRÒNICA 2: Dissabte 14, de 17h. a 18h. - "Jam d'escriptura"

CRÒNICA 3: Dissabte 14, de 20h. a 21h. - "Mata'm psicosi"

Àlex Pujols Canudas (Santa Eugènia de Berga, 1987). Músic, glosador i cooperativista. Baixista de Txarango, llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració per la UAB, actualment forma part del duet Arribar i Ploure, en què, mitjançant l'humor i la música, juguen amb les paraules d'abans i amb les d'ara també! 

Cobrirà els actes:

CRÒNICA 1: Dijous 12, de 18h. a 21h. - "Comadirada" + "Saüc en flor" + "De veure un negre tornar-se tan blanc"

CRÒNICA 2: Diumenge 15, de 17h. a 18h. - "Slam de traducció"

CRÒNICA 3: Diumenge 15, de 20h. a 22h. - "Poemes a Nai" + "Mediante"


Festival Internacional de Poesia

Eloi Creus

 

Canta’ns, Marina, que vens de Pier(i)a, la nit dels poetes,
set torsimanys de les teves confrares, un per cada una,
que convocaren Josep i Maria al Palau de la música;
fon amb la teva la veu d’aquella Tindàrida Helena,
i de la Marta, divina germana: deu sou les companyes.
Ara digueu-me, Muses, que a l’Olimp teniu les estances,
que coneixença guardeu de tot el que passa i passava
al divinal estatge aquell vespre de primavera.
Sense vosaltres, no sé quants vingueren a Barcelona.
Feu-me costat, oh filles de Zeus, i plegats expliquem-ho.
Qui eren els bards i d’on ens venien i els cants que entonaren.

Dic els cantors i les seves regions, de primera a darrera.

Com un pit-roig que al matí ens desperta, el primer és en Pàmies,
nat a Guissona, el més vell de la tropa, savi rapsoda,
trenaparaules d’Àmfores gregues i d’un minotaure,
un cavaller de Geranis i pare d’un hel·lenista,
creu de Sant Jordi i degà de les lletres de Catalunya.

Surt a l’estrada llavors Hirondina Joshua, poeta
de Moçambic i ens recita no els angles morts, sinó uns altres,
Angles de casa, poemes, deia Ell, en forma d’esponja.
Set són els actes que formen el quadre i que en text de Domènech
en català llegirem i, al damunt, la veu portuguesa.

Siri és Golan Haji i en àrab recita els seus versos,
amb un domini pregon de l’escena, amb veu calma i serena,
mentre compara els mugrons d’una noia amb la mar com vinosa
del camarada de Quios quan canta la lluna amagrida.

Marta Petreu és la quarta, filòsofa i dàcia poeta,
que amb Balacciu i Xavier Montoliu, tot fent-nos d’intèrprets,
canta un passat ple d’afectes que no impediren catàstrofes,
i per als quals no hi havia ni cura ni estació venidora.

Ángelo Néstore és qui segueix, d’estirp italiana,
i descendent del llinatge del regne de Pilos sorrenca.
Ell@ és de Malaca i entona dues cançons i un diàleg,
on denuncia un món fet d’etiquetes binàries absurdes,
i al castellà hi barreja dues llengües encara.

Mig d’Ucraïna i mig català, surt Andrí Antonovski,
ànec inflable que es guanya el públic Xaitan invocant-nos.
Bilis negrosa i blau ravioli, recita amb coratge,
fent triomfar consonants fins a treure els sons primigenis.
Clou la setena la meva companya en la febre iliàdica,
Oswald es diu i memòria reclama pels teucres i els dànaus
i odi a les fulles d’Homer i Mimnerm que cauen per sempre.
Als que la llengua de Xèkspir ens costa, ens l’acosta a la nostra
Coll Mariné, Aiant i baixista de Muntanyola.

Tals van ser els homes i dones que varen cantar aquell capvespre,
sobre la terra que obrí Heracles a força de clava,
terra que uní i sentí set llengües diverses en versos.

Escolta'n l'àudio

Com veuràs hi ha coses molt bones com és natural venint de mi

Núria Casals

 

Les flors d’aquell ametller

Un, dos, tres…pedra, paper, tisora…

Amb les veus de Visa i Dot
el poeta, amb franquesa,
ens va fent viure de prop
moments concrets d’infantesa.
Elles encarnen el mestre,
nosaltres anem polint
còdols com bones nebodes.
El brogit ens va abduint.

Aloses, pit-roigs, pinsans,
passarell i verderol…
En podria nombrar tants,
però cap com l’abellerol.
Ametller, garric, timó
lliri, alzina, magraner…
I és que d’ocells i flors
ai! Jo només d’això sé!

Una etapa innocent
de buscar en la natura
i els animals un refugi
que ompli el buit i sigui cura
Quan de cop en el camí
veus clar el què i així s’aprèn
que viure no és pas tenir
sempre el cor com un nen
.

Continua el fregadís…

L’ànima de la guineu
acompanya els primers freds
de l’hivern sever que arreu
frena els jocs dels marrecs.
I passen les estacions,
l’estiu és ben sec de mena
sort de les pluges d’estels
i sort de la lluna plena
Pols als peus de la rotllana
frec compromès i precís…

Continua el fregadís…

Si tastem pa de pardal
notem gust de primavera
Per què ha florit l’ametller?
Sembla pregunta lleugera
Érem tan a “Temps d’estrena”
que el vent ha bufat certer
i ha fet caure allà al cercle
les flors d’aquell ametller.

Desperta! Estem en rotllana,
Fabra i Coats, poesia
vivencial i afegiria
gràcies a l’Irena i l’Anna

La connexió VisaDot
poemes, mirar, somriure
ens ha portat a reviure
el florir amb Viladot

Escolta'n l'àudio

Crònica de dimarts

Eloi Creus

 

Glosada mallorquina

És la glosa poesia?
Vet aquí la qüestió,
que planteja amb murrieria
Pedrals l’organitzador.

I responen els cantors
que ens arriben de Mallorca
que aquest dubte sempre els corca,
que és afer molt espinós.

Però llencen mots amb fona,
i dissipen la qüestió
retrunyint per Barcelona,
amb cants d’improvisació:

que els humans van inventar-se
el compondre poesia,
no escrivint, que això és gran farsa,
sinó amb una melodia;

si s’ajunten sols dos mots,
és perquè un so sense llar,
so del dia, davant tots,
traça rutes mar enllà,

com qui té una nova fe,
per atènyer l’altra riba,
i sacsar així el cor serè:
ja és cançó quan ens arriba.

Els primers bards de l’Egeu
no van ser mai escriptors;
Safo, Homer, Píndar o Alceu,
eren quasi glosadors.

I demanen a en Pedrals,
que els reciti poesia
que ell agafa de la tria
del balanç dels Jocs Florals.

I responen cada peça
que el rapsode els va dient,
amb un cant fet al moment,
on no es nota gens la pressa.

Si ho jutja pel que ara he escrit,
crec que qualsevol diria,
assenyalant-me amb el dit,
que això no és poesia.

Ah, pro si sentiu la glosa
dels hereus de l’Alcover,
us adonareu també,
que és ben bé una altra cosa.

Escolta'n l'àudio

 

El llibre vermell

LLUM i FOC, DESTRUCCIÓ
(amb els hiats com diu que toca)
comença la funció,
que no és cosa poca.
Llegiu, llegiu, LLEGIU!
crida canta en Sauleda,
amb els Carpa que són seda;
renta, RENTA, AMB LLEIXIU.
Carpa negra, carpa negra,
DISTOPIA amb Vergader,
i així la destral de guerra
no s’enterra, no s’enterra,
canta fort la Maluquer.
Lo cor de la mar és dona,
Vernis crida i l’aigua escup,
i així el públic fa xup-xup,
mentre l’alt Canigó ens trona.
Alarma, DESPERTADOR,
sona així a tres quarts i deu:
TUM, TUM, TUM, MOU, MÈU, MÈU, MÈU,
Hem de fer un món millor.
Volant, volant sempre amunt,
Gentil munta cap Griselda,
Na, na, na tu amb mi, ben junts,
fins a ser arbre que s’empelta,
I plorem fins ser difunts.
Unim ja les nostres mans,
i fem front al mal que ens fan!

CANTA, CANTA, RECITA,
i fem gran la seva ermita:
Amor, amor, on me pujares?
On sou, amics, on sou mos pares?

Escolta'n l'àudio

 

Las Víctimas Civiles

I ve un grup al capaltard,
uns que venen de València,
per cantar a l’obediència,
(amb mitja hora de retard).

Verdaguer encara és a l’aire
i amb la glosa i els seus cants.
fem Països Catalans
(tot i que ells no ho creuen gaire).

I entonant cançons bandarres,
rimen “bote de dixan”
amb un “niño del Sudan”
perquè són uns vells punkarres.

Riuen, ballen els seus fans,
amb velocitat d’speed;
i amb tals terribles enfants  
ens n’anem a clapar al llit.

Escolta'n l'àudio

“Servir-ho en lluna plena”

Núria Casals

 

Un oasi gens caòtic
en silenci i recollit
batega el cor del Gòtic
del vespre fins a la nit

Verger del Museu Marès
esperant que tot comenci
Yekta i Kim la gent llegeix 
7 tocs trenquen el silenci
Pugen tres a l’escenari
Manu Sabaté, Kim Moore
i Yekta, respiren fons,
el clarinet trenca el mur.

En Manu, gran sonador
de vents, acompanya els versos
de Kim Moore, punyents i durs,
retratant moments adversos
d’una realitat viril
en descriu bellesa i penes
mentre sana nafres mil
i esmicola les cadenes.

A quatre mans i una boca
diu en Manu, que connecta.
Poesia amb els dits
toca a la guitarra Yekta.
Un vespre improvisat,
també Kim a la trompeta
enmig del vers arriscat.
Són músics i són poetes.

La solemnitat intensa
amb tots els colors del negre
fa amena una qüestió densa
i la fa més de bon rebre.
Una ploma ens aproxima
al cel i al sotabosc
s’asseu Yekta, Kim camina
amb) l’eco de la casa al bosc.

8 tocs trenquen el silenci

Els nois de neó, atents,
de nombre atòmic: deu
un bon parell d’elements
la proposta no té preu

Sonen frescos, diferents,
tan nostrats com alienígens.
Els nervis hi són presents
en tornar als seus orígens

Comença Grimau, sincer,
continua amb so trencat
un Camacho barroer
i alhora delicat

Fa temps que no estaven junts
recitant com ho fan ara,
la connexió per dir versos
els aixopluga encara

Un dia sense poema
diu Camacho, es pot salvar
la vida sense poesia
més val fotre-la a mar

Referència a labatzuca
i a qui va inspirar a tots dos:
Deixa-ho córrer, mala bèstia!
les dues veus s’hi han fos

Nobles com el gas neó
amb la força del seu vers
els hem respirat en l’aire
arribats de l’Univers

9 tocs trenquen el silenci

A Jordi Pope homenatge
versos dits en enfilalls
en Casasses i en Guim Valls
són transmissors del missatge
Quatre llibres, una imatge
vers/relleu que s’han llençat
l’un a l’altre, gens forçat
precisa lectura a dos
d’un poeta lluminós
picant l’ullet al passat

Ona, freqüència, captor
per entendre-ho: malabars
Éssers unicel·lulars
i la comunicació
classe magistral i, no,
la fórmula no és amena
malgrat l’esma, quina pena,
com la mosca hem acabat
podent menjar ous al plat
ja que avui és lluna plena

Plegats busquen com fer el pic
enfre el vers i la paraula
una conversa s’entaula
entre Pope, Guim i Enric.
A voltes rumio i ric,
s’acaba i me n’ha faltat.
Encara serà veritat
el dit per Roure amb bells mots
i es veu que n’hi hagut per tots
i encara n’ha sobrat!

10 tocs trenquen el silenci

Plena de versos la gòtica
primavera es refracta.
Just darrere, la parròquia
encara perllonga l’acte.

Escolta'n l'àudio

Vull subornar la joventut

Eloi Creus

 

Gelònom le érid, séverni’l a érid oh
stunim scop atnarauq rep íguf euq
avallaf il euq rotnac led alua’l a
srucsid le ranert rep aviv augnell al.

(glo-glo)

Però això ho deia ell, no jo, amb el got
de tub que li lligava curt el fetge,
perforant-li una vida desembrosa,
(agafo en préstec a una boca en calma
un adjectiu d’amargues ressonàncies)
i li amollava, sentenciós, el verb,
mig salivat mig escopit, com una
pàtria que somiava incompleta,
(ai, no, que això és d’un altre sense cap):

(glo-glo)

La sala plena, i aquell gran actor
que feia d’ell, però amb les erres fermes.

(glo-glo)

no és pas de Gueus, però fa bé de mi,
—diria ell— per com té fetillada
l’audiència, sobretot jove: desenes
d’estudiants (i l’editor, més gran,
però que m’estudia amb passió eterna),
fent veure que s’empassa a glops una aigua
que es vol ginebra (s’han equivocat,
que jo em fotia a galet la segona
com si fos aigua: altre cop l’inrevés),
i ens fonem ell que és jo en l’Espill vermell,
ni nous ni cames: les dones i els dies,

(glo-glo)

i em fa dir algunes cartes i poemes,
(de vegades em passo de dramàtic);
alguns van dir-me revolucionari,
dic que diu, acostant la llengua al poble,
(res de social, jo anava per científic)
quasi novel·les, pro amb aquella mica
de música que encara li posava.

(glo-glo)

Diu que Xèksipr em va ensenyar a cantar,
«ho faci», em deia, amb plana claredat;
un glop més i ja em surt el Coriolà:

(glo-glo)

i deixo estar el recitar poesia,
(que per mi canta la psicofonia)
i deixo apunts i cançons, que la pena
em vol, perquè, bingo, ha sortit l’Helena,
(i corre corro a agafar el Gin-giró
que em cal encara per girar rodó;

(glo-glo)

no tinc ni un duro i és més car que el Larios,
(no sóc bon rimador, no sóc en Barios),
pro almenys pel fetge meu un bon verí,
quan, com el pare, deixi d’existir.

(glo-glo)

No és pas que vulgui disparar jo amb bales,
que de nen m’agradaven les bengales:
que ja ens ho explicava així, el vell Mimnerm:
prou vida en fer els cinquanta, gallet ferm;

(glo-glo)

vida que em cremo guspira a guspira,
(i la bengala és quasi com de fira;
perquè ell que és jo i el nen que no vaig ser,
s’acosten i així encenen l’encenser
(No han dit res, gràcies a déu, de la bossa,
que em va fer sopar fred en una fossa).
I així, després de quatre o cinc intents,
tots tres marxem; de fons, aplaudiments.

(glo-glo)

Escolta'n l'àudio

Crònica de diumenge

Àlex Pujols Canudas

 

POEMES A NAI

Horabaixa de poesia
de Miquel Àngel Riera
que aquest any es recupera,
havia d’arribar el dia.
Fa 25 anys moria
i s’ha de commemorar.
Diu i canta Pep Tosar,
convidant-nos a un viatge:
entreu en el seu llenguatge
per miquelangelejar.

En Joan Arto al seu costat,
un guitarrista excel·lent,
ho vesteix en tot moment
amb l’ambient adequat.
Ens endinsen a un retrat
que en Miquel mateix va fer
i ara la paraula té
la música d’ajudanta.
Recita millor que canta
p’rò és que recita molt bé.

I aquest declamar magnètic
d’un text autobiogràfic
fa que sigui fotogràfic
un autoretrat poètic.
El muntatge és prou sintètic
per coneixe’l de seguida.
La paraula és tan fluïda
que a tothom li ha arribat.
Amb l’obra hi han connectat
com també amb la seva vida.

 

MEDIANTE

Baixa per les escales de l’església
i mica en mica capta l’atenció.
Comença a llençar fulls de paper enlaire
i algú diu: ai mare de Déu senyor!

Ja veig que avui prendré apunts a les fosques,
cada cop més llums es van apagant.
Això té tanta pinta de performance
que tres senyores s’alcen i se’n van.

Diu “vinc a dir que vinc a dir-vos coses”
mediante l’electrònica i els loops.
Malgrat sigui l’Adriano Galante
venen i marxen un parell de grups.

“Parlar només quan sigui necessari”
moments de tensió que causen estrès.
És un muntatge tant contemporani
que el públic cada cop també ho és més.

Treu la guitarra per fer una ranxera
però després s’hi abraça per ballar.
Genera un moment tant insuportable
que un altre home comença a desfilar.

De sobte una cançó ben delicada
treu una veu fina del budellam.
P’rò progressivament es recargola
i una parella es mira i fot el camp.

El joc de dinàmiques continua
i toca un tema maco amb un 6/8.
No obstant el frenetisme no s’atura
i ja torna a quedar algun seient buit.

Algú potser dirà: em va costar entendre-ho.
És el que diuen tots si no els fa el pes.
Marxem en lloc de quedar-nos a aprendre
i així de l’altre no entendrem mai res.

Escolta'n l'àudio

Slam de traducció poètica 2

Àlex Pujols Canudas

 

Us traduiré amb uns versos
dos slams de traducció.
Tres idiomes conflueixen
quadrant la interpretació.

Un poema d’un poeta
que hauran fet dos traductors
en 48 horetes
(tot multiplicat per dos).

-------------------------------------

De l’anglès al català,
l’original de Kim Moore
ens ensenya a tenir cura
quan el tema és tan obscur.

Ens parla de violència,
ens parla d’assetjament
i ho fa des de l’experiència
amb un posat molt valent.

Recita en Jordi Fité,
i comença el joc poètic
tot veient com ell manté
algun criteri fonètic.

De la Marta Pera agrada
més la seva traducció
que va fer d’una tirada
i algun retoc posterior.

Una experiència immersiva
en el món de cadascú
per agafar perspectiva
mentre ho posen en comú.

Tot i intentar ser concisos
amb els mots que ells han triat
agafen altres matisos
o un nou significat.

Cada llengua té llurs coses
i l’anglès és dels esquerps.
Dos significats. Quin poses?
Macagum els phrasal verbs!

I aquí l’autora s’adona
que alguna cosa que ha escrit
es transforma, evoluciona
i agafa un altre sentit.

Diu que potser ho canviaria
si hem d’entendre bé els autors.
P’rò jo de tu no ho faria
que per’xò hi ha traductors!

-------------------------------------

De l’anglès passem al rus,
llegeix la Vera Pavlova
i enmig de fonemes durs
per mi l’experiència és nova.

Amb molta expressivitat
es va traient la cuirassa.
Escriu per necessitat,
per entendre què li passa.

En Miquel Cabal s’estima,
davant de moltes opcions,
mantenir mètrica i rima
d’entre les seves versions.

La Laia Malo farà
una adaptació més lliure.
De dues versions traurà
un mix on fer-les conviure.

Tenen dubtes similars,
comparen connotacions
i es reitera el titular:
els verbs i les traduccions.

El matís de cada idioma
pot ser un problema cabdal
si ha posat en evidència
el sentit original.

La Vera mai no canvia
res quan acaba un poema.
És com canviar una pregària
i això es mereix l’anatema.

En canvi dels traductors
diu que sempre hi troben coses.
Ben igual que els glosadors
quan han d’escriure les gloses.

Parlant de la gestació
com a conclusió final
he fet la constatació
que hi ha un bon salt cultural.

-------------------------------------

Dos temes de dos slams:
gènere i maternitat.
Crec que es noten els lligams
de qui ho ha experimentat.

De quatre traduccions bones
femenina és l’elecció.
Perquè un dia més les dones
heu donat una lliçó.

Escolta'n l'àudio

Nous panderos per a la Lola

Laia Pedrol Viladot

 

MATA’M PSICOSI

Assistim a una estrena.
Expectació a l’ambient. 
Avui en rebrem l’ofrena
d’un text que encara és calent. 
Sis escenes, i al principi
no hi trobem gaire el lligam.
Però no us faré l’anticipi,
ni spoiler. Va, keep calm! 

“Mata’m psicosi” és un títol
d’un llibre que ens colpirà. 
Metempsicosi serà
i en viurem cada capítol.
Sacsejades poderoses
ballaran una seqüència.
Batzegades espantoses
invocant-ne penitència.

-

Animal 

Tot surt d’un salto de cama,
d’una mare que vol sexe
per treure el dolor del plexe.
Animal, l’ovella brama.
Ser mamífer per fer un dol
d’un nonat, no és comprès.
L’amor no pot fer-hi res.
En ser bèstia hi ha el consol.

 

Kangaroo

Viurem mons que no existeixen. 
La sang encisa els humans.
Caçadors que tots deleixen
per tenir el destí a les mans.
Que la carn és carn, s'aprèn
i el poble aplaudeix i calla.
Sort de les putes (sorprèn?)
que han anat sempre a batalla.

 

Viatge a Ghana

Vides dins l’abocador.
Reciclatge infinit.
Matem l’esdevenidor.
“Prou fecundar!”- diu el crit.
Hem signat tots l'extinció.
“Respirar abans que menjar”.
L’esperança, a cagar!
Morts per contaminació.

 

Vagoneta lacaniana

Un reality egoista.
Felicitat a l’audiència
Un triomf animalista
per un acte d’inconsciència.
Plaer a força de diners
que al públic fa gaudir.
En un “Mata’m per calers”
Quantes jo poden morir?

 

Berenar amb psiquiatres

El subjecte: el jo propi,
és l’objecte expandit. 
La Dolors, calidoscopi.
reivindica per escrit
La transformació n’és l’eix
més enllà d’un mer antull.
Tot comença en un mateix.
Ara és Lola, “Perquè vull!”

-

Na Catalina Florit
ha fet honors al seu nom. 
Camisa oberta. El pit
florit batega a tothom. 
Són escenes que t’esqueixen,
que t’estripen des de dins.
Situacions crues, roïns,
on cada mirada bleixa.

Cal morir per existir.
Reconèixer cada muda
que alliberes, abatuda,
sols per poder fer camí.
Continuar-ne la partida,
i partir cap a bon port.
Perquè finalment la mort
t’enganxi en plena vida.

Vas buscant sempre el sentit
de l'eternitat eterna.
Mires lluny, de fit a fit,
volent ser antiga i moderna.
Vius la vida, vius el dubte,
vius la mort de resquitllada.
I la vida et diu, abrupte:
- No em busquis, ja m'has trobada.
I és així com la cronista
ha après que en el ‘nar morint
quotidià de cada dia
és com cal anar vivint.

Escolta'n l'àudio

Jam d'improvisació 1

Laia Pedrol Viladot

 

COMENÇA LA LITÚRGIA - La Mort i la Donzella

Una tarda de dissabte
l’Ateneu Barcelonès
farà versos de recapte
fets en un tres i no res.
La Jam d'improvisació, 
no és pas un melmelader.
D’idees és un merder.
Jocs de comunicació.

Discretament la Maria
seu en el seu raconet.
Guitarra, pedal de loops,
canyetes i un clarinet. 
La guitarra va iniciant 
un so que es va repetint, 
repetint, i repetint,
tintant l’aire i perfumant.

Apareix Jaume Muñoz,
la litúrgia trenca el gel. 
Ordena “Dem-nos les mans” 
tot el públic li és fidel.
Ell descriu l’ecosistema
poètic que ara ens envolta.
Són gent que amb qualsevol tema
fan festa, volta i revolta. 

Hi ha quatre participants
s’han ofert de molt bon grat.
Els hi donaran premisses
a veure què els surt del cap. 
Primer és la Miriam Soteras
després és en Joan Vigó,
Laia Sanjuan la tercera,
Biel Barnils, el colofó. 

 

ESCALFAMENT - Haikus d 4 estacions - El Pardal

La Miríam és la primera
mots va teixint. 
Parla de la primavera
“tombes florint”.

En Joan d’una pensada
escriu l’estiu. 
I una pàgina suada
fa la viu viu.

La Laia posa un exemple
ple de color.
Les fulles són les empremtes
de la tardor. 

L’hivern l'ànima em despulla
també el teu cos.
El desig ja caramulla i
n’ets delerós.

 

POEMA LLIURE A PARTIR D’UN VERS DONAT - Garrotins

En Jaume demana al públic
un sol número a l’atzar.
I amb el vers d’aquella pàgina
ells hauran de començar. 

Tenen tot el temps del món, 
perquè avui no hi ha les busques
ni rellotge, ni malson,
i així saps que no t’ofusques. 

A mig fer, hi ha una sorpresa
que els deixa ben astorats.
Cal que acabin el poema
amb un vers que és imposat. 

La muses i els seus designis
són un llenguatge ancestral. 
Cal ser-ne gent de principis
per tenir un bon final. 

Fent sonar el seu clarinet
la Maria fa encanteris
Les notes com un serpent
van dansant un ball eteri.

Entrelliga moltes capes
de sons que van prenent vida.
Ella improvisa els mapes
que segueixes per l’oïda.

 

LES PARAULES DE LA GENT - Les cobles d’en Peirot

Per posar-los més a prova
una escena els proposem.
Mentre escriuen coses noves,
les paraules imposem.
I així ho han d’anar integrant,
la digo, digo, digo, digo.
I així ho han d’anar integrant,
mentre s’ho van inventant.

Surten llocs com l’aeroport,
l’ascensor del Parlament, 
la universitat, la fàbrica,
tot un repte per la ment.
La inspiració, un tripijoc
la digo, digo, digo, digo.
La inspiració, un tripijoc,
pot estar a qualsevol lloc.

I és així que van sortint
maleta, tràquea, plor, 
canelons, cassola, inútil
pinça, vàter, pet, pebrots.
Una diu tanatopràxia
la digo, digo, digo, digo.
Una diu tanatopràxia
i ens porta a una altra galàxia.

A vegades costa entrendre 
el que la gent va dient.
I en bo d’en Jaume, molt tendre,
s’excusa ben complaent.
Diu: no era pas censura
la digo, digo, digo, digo.
Diu: no era pas censura
és sordera prematura.

 

UNA HISTÒRIA COMPARTIDA - La flor del pèsol

L’últim exercici arriba,
i entre els gèneres viatja.
Una història compartida,
entre ell fan pelegrinatge.
Comença el poema en negre,
després és surrealista,
eròtica, posar el pebre i
la picaresca bromista. 

Ja sabem que improvisar
sense regles és deliri.
Perquè es miri com es miri,
quan és l'hora de crear
sempre has de confiar
que et sustenta una base.
“No ho porto pas preparat,
ho duc oblidat de casa.”

Escolta'n l'àudio

Serafins EsPitarrats

Laia Pedrol Viladot

 

VIROLAI

La Ludwig Band, estrelles del Molino
d’Espolla en són la mel:
Il·lumineu amb gràcia tot Barcino. 
Guieu-nos cap al zel. 
Guieu-nos cap al zel. 

La Ludwig Band són serafins bandarres
La Ludwig Band, 
Àngels cantant per fer-nos delirar
Per fer-nos delirar.
Fent folk’n’roll, fan bons concerts i “farres”.
Fent folk’n’roll.
Folls heptasíl·labs quan la nit ja cau! 
Folls quan la nit ja cau. 

 

AMB LES NYACRES DEL MOLINO

Al bell mig del Paral·lel
El Molino torna a obrir,
per vibrar i assaborir
un espectacle rebel. 

Treus el cap a l’interior,
un escenari petit.
Distàncies curtes, trapelles. 
Tot promet una gran nit.

Ja surten a l’escenari
tots els de la Ludwig Band.
En Quim, tímid, va explicant
com han vestit el desvari.

“L’obra és irreproduïble”
sentencia, sorneguer.
“Així que hem fet el possible
i el que ens anava més bé.” 

Vestuari: calces curtes,
davantal i un barretet,
camises, mitges vermelles
i armilles de ganxet.

Maquillats, plens de blancor
però amb llavis d’un roig intens
perquè surtin els colors
del desig que és en suspens. 

S'inicia aquesta història
del Fundador Nacional,
que ens va dur cap a la glòria
gràcies als cops de pardal. 

La portera és la millor. 
Ella, tota l’obra anima
i a cada intervenció
veus Cubana i la T'resina.

No em deixo La Meritxell,
la vedette més desitjada. 
Del Molino, el cascavell, 
que ha sigut ovacionada. 

Entre cançons enganxoses
expliquen el seu relat.
'Nem taralejant-les totes
fent "corus" de molt bon grat. 

Cops de cap a cops de bombo, 
les palmes a contratemps. 
En Serafí i el seu combo
al públic fan ben content. 

Noves músiques, vells sons, 
que sonen la mar de bé.
Feu-ne el vinil o el cd
per aprendre'ns les cançons. 

Tots els Ludwigs fan paper. 
Sempre hi ha un joc constant.
Són la frescor a les venes, 
la primavera a l'instant. 

 

EL CARALL DEL REI EN JAUME

El moment que hi ha més trempera
és quan apareix el Rei.
Intensament i gran amb falera
va i li explica el seu remei.

A pas d'una sardana avança,
Serafí no hi ha manera… 
Veient, nano, el que ara t'espera
ets com una ovella mansa. 

(Som i Serem…)

 

LES MARRANADES (Filomena) 

Abillat amb un espasa
en Jaume, el conqueridor
el convenç amb molta traça
tot donant-li una lliçó.
L’espasa del gran jerarca
s'imposa amb una veuarra.
El carall del gran monarca
és la catalanor en barra.

L’argument definitiu:
“Són milers de catalans
els que et donen per darrere
perquè vagis endavant.”
No perd el temps i s’afanya,
mentre el públic s’esparvera…
“Quan la punta toca Espanya
els collons en fan frontera.”

Hi ha silenci post-coital
després del moment d'eufòria.
I així en Serafí s’inspira
per l’obra que el duu a la glòria.
Escriu doncs les marranades, 
són confessió i religió.
Cal cedir a l’astracanada
que les paguen molt millor.

Tots t’imploren Serafí:
Marranades! Marranades!
Que els versos, si els fas així
és quan tu més ens agrades!
Marranades! Marranades!

 

S’ACABA LA NIT PITARRA, PERÒ VOLEM REPETIR. (Manel) 

La misèria de l’artista
al vers ha de sucumbir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Visca l’esperit bandarra!
La Ludwig ens fa gaudir!
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Un univers Paral·lel
que sempre ha d’existir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Una obra esbojarrada
ens ha fet riure i gaudir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Riure també fa pensar
malgrat que és divendres nit.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Una vida esPitarrada
és la que volem tenir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Si en Serafí ho veiés
segur que es posa aplaudir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Amb aquesta astracanada
tot guany és a repartir.
S’acaba la nit Pitarra
però volem repetir.

Escolta'n l'àudio

Crònica de dijous

Àlex Pujols Canudas

 

COMADIRADA - 80 anys de Narcís Comadira

Quin deu ser el millor regal
pels 80 anys d’un poeta?
Ja se m’ha encès la bombeta:
oferir-li un recital.

La poesia l’homenatja
replicant poemes seus.
Una cursa de relleus
amb un brillant lideratge.

Quatre veus, quatre contrades
dels Països Catalans.
Dient versos elegants,
paraules acaronades.

Joves entre els 20 i els 30
prenen el fil d’en Narcís.
Que se’l veu que està feliç
gaudint de talent i empenta.

Envoltat de nous companys,
afalagat i aplaudit,
potser s’hi veu reflectit
a ell mateix fa 50 anys.

Jo ho he pensat per moments.
A més, ell ho ha dit molt clar:
escriure és excavar
fins a trobar els fonaments.

Com a carta de comiat
llegeix una Sarabanda.
P’rò s’ha vist a cada tanda
que és ben viu el seu llegat.

Dia de celebració
amb una idea comuna.
Jo celebro que hi ha una
gran nova generació.

 

SAÜC EN FLOR

Venen des de l’Alt Maresme,
terra de dues vessants
que amb tota delicadesa
plasmen entre sons i cants.

Són un grup molt més selvàtic
que no pas un tropical.
Tenen un concert temàtic,
senzill i conceptual.

5 cançons des de l’obaga
amb gran sensibilitat.
Una part més passejada
que té un aire delicat.

5 cançons des del solell,
un moment més lluminós.
Sempre des del seu segell
replet d’ambients sonors.

Grup amb personalitat
de la que costa trobar.
Fan dues cançons a part
que van un pas més enllà.

Diversos estils conviuen
amb vestit de jazz-folk-pop.
Si vols escoltar el que diuen
els has de sentir de prop.

Entrar en la seva atmosfera
i trobar el seu aixopluc
és una herba remeiera
com una flor de saüc.

 

DE VEURE UN NEGRE TORNAR-SE TAN BLANC

De la riba del riu Segre
apareix un ésser franc,
dues copes de vi negre
pel gaudi de l’home blanc.

Presentant el què diria
per tancar el dia d’avui.
Brinda música i poesia
Carles Maria Sanuy.

La veu ronca d’un poeta
citant estrelles del jazz.
El metall d’una trompeta
recordant aquell compàs.

Arriba en Toti Soler
i això marca un nou inici.
El públic vol sentir bé
tot el seu talent i ofici.

No es sent habitualment
sentir parlar una guitarra.
El contrast més escaient
per flanquejar la veuarra.

No faltà la referència
al poder de la cultura.
L’Ovidi és una influència
que avui encara perdura.

El dia es tornava nit
i la poesia més tosca.
En Toti tocava “El crit”
per acompanyar la fosca.

Del final què us he dir
ho tenien tot previst.
Començar amb un glop de vi
i acabar engolint un bis.

Escolta'n l'àudio

És festa major!

Núria Casals

 

Al Palau de la Virreina
diuen que és festa major,
la de Santa Poesia
que comença amb el pregó

De Mortimers en xandall
que l’ocasió s’ho mereix
diuen: ‘Era una setmana…
…poètica!” i apareix
ELLA, la Núria Martínez
-vaia patines!- que arriba
i crida PAU, PAU, PAU, PAU
Duu el DNI d’en Pau Riba!

Transmissora de la gesta
quina enveja, quina enveja!)
directora de l’orquestra
acceleració i cadència
la Núria és crítica i festa
quina enveja, quina enveja!)

un traw k’atraw’
‘És impossible resistir-te al seu reclam
i no deixar-se seduir per l'encanteri…

‘Poesia d’ordre foll’
va construint una faula
fins dir que abastament sap
‘el poder de la paraula
NO i de la no paraula’

La Núria té clar on anem
amb decisió i sense pors
para, ferma i diu: Ballem!
I comencen els ‘Licors’

Amb instruments a l’esquena
comença la cercavila
per l’artèria, que no vena,
de la ciutat. Quina fila!

Tota la Rambla vibrant
amb aquesta energia
de la Núria, de la banda
d’en Pau i la poesia

Anem cap a la poesia!

L’aire festiu pel Carrer
d’Elisabets. Ja han fet l’esmena
i a la placa aquest matí
hi posa: Carrer d’Helena

(desenganya’t)

Allà, tothom ajupit
Sol-Fa-Mi-Re-Mi-Si-Do-Re-Si-Do-Si-Do-Re
Ressona fins l’infinit!

De Mortimers són potència
amb el ritme, equilibren
i impregnats de l’essència
els carrers encara vibren

Al pati dels tarongers,
l’altre que té la ciutat,
acaba una cercavila
celebrant tot el llegat
inclassificable, immens,
còsmic, monumental, clau
que la Núria i els De Mortimers
clouen amb un Visca en Pau!

De la festa popular
i la tradició nostrada
passem ara a un altre pla
amb la forma ben canviada
Poesia feta amb sons
pot ser estrany per qui ho ignora
però és igual d’estrany que intens:
la poesia s’honora

Un curiós Tomomi Adachi
picant galtes, peu, front, dent
ens mostra de forma clara
com sona el cos, l’instrument
Amb la veu de Hannah Silva,
poesia corporal,
unes veus fent acrobàcies
en llenguatge universal

Amb espectadors perplexos
alguns fent alguna foto
comença el següent estrat:
La Danielle de Picciotto
Violí i projeccions
amb seguretat que espanta
ens envolta amb els seus sons
talment com si fos un mantra

Podem encara anar a més?
Estic en estat de xoc
embriagada, asmada
ni per sopar no em moc!
Tinc tots els sentits atents
vista, tacte, gust, olfacte
i oïda al cent per cent
em deixen estupefacte!

Diuen que arriba el plat fort
Pamela Zeta comença
i amb efectes sorpresa
l’atenció es manté tensa
màquina d’escriure, ocells,
bombolles i contantment
el so de la poesia
conversa amb l’ambient

Davant d’un públic pletòric
captivat per l’energia
que s’ha desprès de l’escena
i clama amb crits d’alegria
s’acomiada la Pamela
entrada ja la foscor
resplendeixen les bombetes
perquè és festa major!

El viscut el primer dia
queda retratat aquí
eclècticament, doncs sí!
Com ho ha estat la poesia!

Escolta'n l'àudio


©Ajuntament de Barcelona