La clínica on vaig néixer es va convertir en un asil d’avis, després en un espai buit i finalment la van okupar i desallotjar. Pero no l’han tirat a terra.

Ara el barri no el reconeix ni la mare que el va parir. Cal dir, amb tot, que la transformació ha sigut per millorar.

Al subsòl de l’Eixample hi ha els mateixos carrers que a la superfície, tot i que molt més estrets, i s’hi reflecteixen la vida exterior i la de les cases.

El poeta Josep Pedrals ens parla del seu barri en forma rimada.

Llavors no tenia papers, cosa que volia dir (vol dir) mancar de realitat. Però a la biblioteca no hi havia res a témer.

Vallvidrera és un barri una mica independent de ciutat i, tanmateix, barceloní comme il faut.

Desitjo que marxin tots. Que s’acabi la maleïda operació fugida. Que el barri es buidi dels que viuen i dels que no viuen a Pedralbes.

Pot ser que les històries zigzaguegin pel Poble-sec i es deformin en cada plaça. O que surtin del Paral·lel, avinguda de llum i espectacle.

A l’antiga vila hi van arribar a operar vuitanta bugaderies, on es rentava la roba dels barcelonins més rics.

Aquest turó el van colonitzar gent vinguda d’arreu, que en van domesticar els vessants i es van obrir pas entre la ciutat i la seva esquena.

Membre de la generació literària posterior a la guerra del 1967, Bàssem an-Nabrís va passar quatre anys i mig en presons israelianes com a conseqüència dels seus escrits. El 2007, després que Hamàs arribés al poder, va patir un atemptat per part d’una milícia d’aquest partit.

El canvi gros serà que el barri de Sant Antoni tingui el mercat on sempre havia estat, que desaparegui el mercat provisional i que tot torni al seu lloc d’abans del 2009.

Al Fort Pienc vivim aliens a l’enrenou turístic i al desbordament de cotxes, i ens hi hem fet forts, obstinadament, amb les nostres ocupacions diàries.

Se m’ha de permetre que vessi una llagrimeta per tots els locals de barri desapareguts i, encara més, per aquells que vaig veure inaugurar, alguns en olor de multituds.

Els meus amics no acompanyaven mai les seves mares quan anaven a Barcelona –com si nosaltres no fóssim de Barcelona. La mare deia: “Vinga, prepareu-vos, que hem de fer coses al centre!” I anar al centre volia dir, no ho

Un personatge de la novel·la Cafè Barcelona torna a la seva ciutat després de molts anys d’absència i de seguida li sembla que “el barri de Gràcia també havia canviat”. La primera sorpresa la té quan surt del metro, a l’estació de Fontana, i s’adona que el carrer d’Astúries és de vianants.

Venint en el cotxe havien proposat entrar a la Filmoteca. La Raquel ha vist que en passaven una de la Magnani, “que segur que t’agrada molt, oi?”

En un barri sense plaça central, sense gran església ni monuments atractius, la carretera de Sants –fabulosa successió de sabateries i de botigues de roba, d’ornaments per a la llar i de bars amics del greix– exerceix d’espina dorsal.

El jardí de tots els jardins rodoredià continua desprenent olor, encara que moltes torretes ja es van enderrocar i van desaparèixer. Alguna memòria deu tenir la terra, o l’aire, que tan bé saben arrossegar històries humanes.

Per un atzar que no miro de comprendre, vaig esdevenir testimoni del que alguns no dubtarien a dir-ne una trobada. El mèrit no va ser pas meu, ja que, envoltat per l’eufòria general, em vaig limitar a seguir el curs dels esdeveniments.

Al poble, la meva mare ens deia: “Heu de dir adéu a tothom”; però a Barcelona ens estirava el braç i ens deia: “No digueu adéu, no veieu que no els coneixeu?” Barcelona era la ciutat dels NO: no feu,

Jo agafava el 28 a la plaça Catalunya, davant la llibreria Catalònia. Aquell aparador, ple de novetats que em feien delir, més d’una vegada m’havia fet arribar tard a la cita amb la meva noia, que solia esperar-me a les grades desertes de la plaça Salvador Allende.

Cinc minuts de marge. I, si ve, la reconeixeré a primer cop d’ull?, o em costarà saber si és ella i després hauré de dissimular amb un “Sílvia, no has canviat gens”? Les mateixes paraules que m’estic dient ara mentre la veig entrar.

La Muriel es va aturar i va girar-se en direcció cap a on havia sentit el seu nom. Ell va sortir corrents cap a ella, però al cap de poques passes va ensopegar