© Pep Montserrat

–Li diria que m’ho expliqués tot des del principi. Però m’ha avançat que el seu problema és de diners, i jo cobro per hora.

–Efectivament, les meves butxaques no són fondes. Com a ciutat vaig fent, el turisme em manté dreçada; intoxicada però dempeus. És la premsa allò que em neguiteja. La tinc en crisi: no només econòmica, també d’identitat. Tenint en compte que el periodisme és un ofici a major glòria de la memòria, a curt termini em sembla coherent –i prudent– seguir la seva indicació i estalviar-me la mirada més remota. Al capdavall n’estic orgullosa, del passat; el que m’angoixa és el futur. Tanquen capçaleres, els mitjans públics s’encongeixen, el quilo de periodista està a un preu tirat…

–Tranquil·la, no pateixi. Ja hi arribarem.

–D’acord. A veure, a la premsa li agrada queixar-se, és part substancial de la seva activitat: el control democràtic i aquestes coses que, comptat i debatut, són invents d’abans-d’ahir. Perquè fa cent anys la majoria dels meus diaris eren extensions dels partits polítics. Sí, ara n’hi ha que també, però, malgrat tot, solen guardar una mica més les formes, no troba? Una mica, almenys.

–Centri’s, que divaga, i això no li és propi, si és la seva premsa la que parla per boca seva.

–Touché. Li deia que em queixo per la situació econòmica que travessen els meus diaris i revistes –com, d’altra banda, pateixen els diaris i les revistes de mig món–, però, si sóc honesta, he de reconèixer que l’exercici del periodisme rares vegades ha estat negoci. Moltes de les grans plomes que recordem del principi del segle XX es guanyaven les garrofes en altres ocupacions i el periodisme era, per a ells, poc més que un divertimento o una manera de jugar les seves cartes ideològiques. Ho explica molt bé Joan Puig i Ferreter a Servitud, una novel·la en què despulla les interioritats de La Vanguardia, el meu diari més veterà. Això sí, va canviar tots els noms, no fos cas.

–No intenti ironitzar: se li escapa una mirada nostàlgica.

–Sí, perquè és aleshores quan neix la figura del periodista professional, per molt que sigui encara un ofici precari. I és també quan es renova profundament la manera d’explicar notícies. S’incorporen les fotografies, es posen de moda els reportatges moderns i els catalans som uns dels primers a importar el millor del periodisme europeu i nord-americà.

© Robert Capa / International Center of Photography / Magnum Photos
L’escriptor i periodista Ernest Hemingway va cobrir la Guerra Civil española per a l’associació de diaris North American Newspaper Alliance des de l’any 1937. En aquesta imatge de Robert Capa, Hemingway apareix amb un grup de milicians i soldats republicans del front de Terol, el desembre del mateix any.

La revista D’Ací i d’Allà és una mostra de sensibilitat i avantguarda artística. O els reportatges intrèpids de Domènec de Bellmunt, un precursor del periodisme gonzo, capaç d’infiltrar-se en clíniques on recloïen noies afectades per malalties venèries. Una revista com El Patufet venia 65.000 exemplars setmanals: no hem igualat mai la fita. Fins i tot vam estudiar de muntar una televisió a Catalunya ja als anys trenta! L’Eduard Rifà, un pioner de la ràdio, va regirar cel i terra per poder impulsar una televisió inequívocament catalana, en el que aleshores era la protohistòria del mitjà: pura ciència-ficció, semblava. Però no era cap utopia: el mateix president Macià havia donat suport a la iniciativa, pocs dies abans de guanyar les eleccions que ens portarien la República.

–Ho veu? Supura excitació. No hi havia diners però el panorama era efervescent.

–Fins que la guerra ho va escombrar tot. Aquí vam perdre quaranta anys. Mentre el país es desintegrava entre la repressió i l’exili, el món no parava de girar. I, és clar, molts dels escriptors de la ciutat –els que no van marxar– van passar-se al castellà, ni que fos amb catalanades deixades anar expressament, com feia el murri de Josep Pla. De fet, encara ara Barcelona és la capital editorial de l’estat i ho és per les empreses que hi editen en castellà. Al cap d’uns anys, tímidament i amb Serra d’Or com a punta de llança, hi ha unes quantes publicacions i editorials que mantenen viu el català imprès, però són sempre esforços resistencialistes. Amb l’arribada de la transició hi ha una autèntica explosió de mitjans, naturalment. Apareixen la majoria de diaris en actiu avui dia. La premsa local i comarcal també floreix i compra moltes de les capçaleres del règim, les democratitza i les tradueix al català. Fundem una ràdio i una televisió públiques que esdevenen èxits esclatants d’audiència. La comunicació viu un parell de dècades prou bones i m’ajuda a créixer com a ciutat. No hi ha normalitat, perquè el mercat català competeix en una desigualtat tremenda de condicions respecte al castellà, però les estructures són més o menys sòlides. Molts mitjans tenen una vida curta, però el saldo al cap de l’any sempre és positiu: més capçaleres, més lectors.

–I què ha passat perquè hagi anat a parar al meu divan?

–Doncs que han coincidit en molt poc temps tres crisis sobre la meva premsa. Primer, la situació econòmica general, que afecta gairebé tothom. Hi ha una segona crisi, més específica: la caiguda de la publicitat. És conseqüència de la primera, però amb la diferència que algun dia la crisi general marxarà i, en canvi, ningú no creu que es torni a facturar com una dècada enrere, quan els diaris oferien pàgines i pàgines d’anuncis immobiliaris i classificats. I aleshores hi ha una tercera crisi, la més aguda de totes: la que qüestiona si en el futur serà possible viure del periodisme o fer-ne negoci. És una angoixa que recorre no només els meus mitjans, sinó els de mig món, però això no serveix de consol. Han canviat les regles de joc, el taulell, les peces i el tapet.

© Pere Virgili
Grup de periodistes preparant-se per a una roda de premsa a la seu barcelonina d’un partit polític, el gener del 2008.

–Expliqui’s.

–Estem instal·lats en una paradoxa ben curiosa. Som a l’era de la informació, diuen, i els mitjans de comunicació viuen una de les seves eres més crítiques. Els lectors han migrat en massa als suports digitals, però el negoci de la premsa encara depèn fonamentalment de la venda d’exemplars físics i la publicitat inserida a les edicions en paper. Encara més, ningú no sap ben bé com treure profit de les webs: se sua sang per vendre continguts i els anuncis a la xarxa es venen rebentats de preu.–Per què diria que costa tant vendre diaris digitals?

–Perquè la xarxa ha abaratit el valor de la informació. Ep, i els mateixos diaris, fa una dècada, van participar alegrement en aquest procés, regalant a internet els mateixos articles pels quals intentaven cobrar en paper. S’alimentava així la noció que es pagava pel paper, no per la informació. Letal. A més, hi ha tanta oferta informativa a internet, oferta immediata, que costa crear continguts vendibles. O bé perquè algú altre –un mitjà, un blocaire, un web institucional– ofereix alguna cosa similar de franc, o bé perquè, en el moment que es publica una exclusiva, dotzenes de webs la repeteixen al cap de pocs minuts, no sempre citant la font original. Pots trigar tres dies a treure un tema i al cap de cinc minuts ha perdut valor perquè és arreu. Per no dir que, cada cop més, les notícies no es consumeixen dins dels diaris, sinó que són compartides entre els usuaris de les xarxes socials, cosa que fa més difícil per a un mitjà fer valer la seva marca. “Ho he llegit al Facebook”, imagini’s. Al final, fan negoci les xarxes socials, els cercadors, els proveïdors d’internet, els fabricants de mòbils i tauletes… Tothom, menys qui produeix els continguts.

–Quants diaris es venen a Barcelona cada dia?

–Més de 250.000, sense comptar els esportius ni els econòmics.

–No hi deu haver gaires productes dels quals venguis 250.000 unitats cada dia, oi? Crec que el primer que cal fer és no precipitar-se a cantar les absoltes de la premsa en paper. Certament, quedarà com a canal minoritari, però, pel que em diu, la seva vigència com a suport publicitari segueix sent molt forta. La gent navega per les pantalles de manera més superficial; almenys de moment. Miri, vostè es guanya la vida parlant i jo, fonamentalment, escoltant. Però ara invertirem els papers. I ja pot recompondre’s i cordar-se la gavardina, que el temps se li acaba. Mentrestant, permeti’m que li doni alguns consells, procedents d’una mirada externa. Si l’entenc bé, són els mitjans els que estan en crisi, més que el periodisme. Se li presenta el repte d’una transició, i això sempre és traumàtic. Segur que pel camí patirà. I que el mercat laboral resultant serà més aspre per als periodistes. D’altra banda, té sentit que al país del qual exerceix de capital hi hagi una dotzena llarga de facultats on s’imparteixen estudis de comunicació? No han muntat entre tots unes gegantines fàbriques de futurs frustrats? Els mitjans tradicionals han pecat d’immobilistes, pel que m’explica. Potser només una fracció petita sabran reconvertir-se. Estigui atenta a les noves iniciatives: en un moment de canvi sorgeixen nous models, nous negocis. Segur que hi ha una pila d’iniciatives modestes ben posicionades per sobreviure en aquesta etapa. Ara és el moment de tenir idees i d’arriscar-s’hi. En el futur segur que seguiran fent falta periodistes, perquè, al final, tota aquesta informació que circula per la xarxa cal ordenar-la d’una manera o altra. Probablement tindrem menys mitjans globals i més capçaleres especialitzats. I la manera d’obtenir diners també es diversificarà: han de buscar formes adaptades a cada usuari i explorar noves vies de negoci. Tal volta tingui un superàvit de periodistes, però un dèficit d’empresaris o emprenedors.

–De fet, un altre dels meus drames és que al costat sempre hi tinc, poc o molt, la societat civil. Però el meu empresariat rares vegades ha apostat per la cultura catalana, o pels mitjans amb òptica centrada a Catalunya. I els pocs que ho han fet ha estat més per compromís nacional que per aposta empresarial. És l’ou i la gallina. Els mitjans en català no solen ser grans negocis i, per tant, l’empresariat no hi aposta. I el fet que no hi inverteixin fa que bona part del sistema s’aixoplugui encara sota l’ombrel·la del voluntarisme. En fi, ho deixo aquí, perquè ja m’ha recordat que cobra per hora i justament no vaig sobrada de virolla. No li interessaria pas cobrar en espècie? Li podria reservar unes pàgines ben bones de publicitat en algun dels meus diaris.

–Em sap greu, però no. Cobro al comptat.

–No pateixi: ho provo sempre. I funciona en els casos més inversemblants. Repassi els diaris: si hi veu un anunci de mobles d’oficina… allà han renovat les cadires! En fi, sembla que plou bastant. No tindria pas un diari antic, que no vull mullar-me els cabells?

–Em sap greu, però no en tinc cap a la consulta. Els llegeixo a internet. És molt pràctic, sap?