Quant a Blanca Llum Vidal

Escriptrora

L’orgull de la carena

Vallvidrera és un barri una mica independent de ciutat i, tanmateix, barceloní comme il faut.

Il·lustració: Mireia Zantop

Il·lustració: Mireia Zantop

Tinc la sospita que Jane Bowles, Pere Calders, Nelly Sachs, Joan Maragall, García Lorca, J. V. Foix i Mercè Rodoreda han viscut junts a Vallvidrera. Me’ls imagino en una casa atrotinada i senyora del carrer de Queralt, que mira a mar per davant i a la plaça de Pep Ventura de les sardanes, els valsos, els rigodons i les masurques per darrere. Me’ls imagino en un jardí d’humitat elegant, de cara a ciutat i potser discutint-se, però abraçant-se molt ràpid i regalant-se manats de carxofes del Crespo i un pa de comí. Me’ls afiguro a Can Trampa amb un bocinet de fang dels que tenen a La Mandarina entre diaris, sabatilles, geranis i troques. Grapejar terra per marcar la proposta i les mans al Romancero gitano, als enigmes ardents, a l’ombra de l’atzavara, a l’estrella d’en Perris, a quanta guerra, als petits plaers i a les seqüències. Els penso empaitant el Gamberro Infinit fins al revolt de les Monges. Si hi han anat, deu ser perquè la cua de cavall cicatritza: n’hi ha d’amagada, per allà. O potser perquè és una herba medicinal i una mala herba tot alhora i perquè les barreges descol·loquen sempre per bé: com aquest barri de Vallvidrera, que és una mica independent de ciutat i, tanmateix, barceloní comme il faut: és orgullós com ell sol (se sap el privilegiat de la carena), s’estima els seus balcons i el seu modernisme senzillament sofisticat, denuncia les desfilades militars que marxen per la carretera de les Aigües, té mosquits tigre i senglars, fa mercats d’intercanvi i aconsegueix de muntar una cooperativa de menjar ecològic, amb un Condis i un colmado en té prou o ho fa veure, té un mercat abandonat i fet pols, una casa on es fa teatre per a nens, una coral, una escola bressol, l’escola Nabí, un centre terapèutic, un estanc i dues immobiliàries (no falla). També té una església depriment al costat de la perruqueria i no sé si hi va gent (no ho he vist mai).

La Vallvidrera dels autobusos que ha costat de fer arribar abraça els estranys amb un puntet de recel, però els abraça. L’estrella és la biblioteca Josep Miracle i el Cívic. Són tan valents i bonics que fan la funció de plaça de poble –des d’on es veu, oh alegria, Montserrat i el que implica. Nens i més nens fan muntanyes de sorra i es barallen perquè els toca i s’ajuden perquè en saben. Homes i dones estudien anglès, fan ioga i capoeira i assisteixen a xerrades sobre límits i educació emocional. Alguns, més pocs, un dia, fan rotllana al voltant de la Xarxa d’Escoles Insubmises que organitza la meva estimada Laia. Potser la teringa d’escriptors ha baixat per la carretera de l’Església, que canvia de nom més o menys a les Planes per dir-se carretera de Vallvidrera, que d’ella en surten els camins de la Llenega i del Salze, perquè des del revolt aquest de l’assassinat de les monges s’arriba fàcilment a Els Xiprers dels mandales i a Vil·la Joana, que és on va viure i morir aquell que, escoltant el dimoni, va saber que s’ha de renyir amb el món per estimar-lo. O perquè, una mica més amunt i més lluny, hi ha la font de la Budellera amb el seu nom que enlluerna de por. Si hi han anat, es deuen haver cansat i segur que s’han anat a remullar a la piscina republicana de la Floresta. Qui sap si després han dinat de seitan i batucada amazic a la Floresteca de la plaça de Miquel Ros, de xai a la brasa amb all i oli a Can Pichurri o d’alguna filigrana lluenta a Sant Cugat. El cas és que, més punk o més ric, més hippy o més cool, tothom dina. Va bé de saber-ho, no fos cas que ens confonguéssim i no fos cas, sobretot, que deixéssim de valorar les escoles públiques a què podem accedir, l’eficiència del CAP que tenim i l’amor amb què fan funcionar La Puput municipal dels infants més petits.

Tinc la sospita que, abans de viure junts a la lleixa del carretó del Punt Verd de Vallvidrera, Jane Bowles, Pere Calders, Nelly Sachs, Joan Maragall, García Lorca, J. V. Foix i Mercè Rodoreda han viscut junts a la mateixa lleixa de la mateixa casa. Si ets tu, oh lector generós que comparteixes els llibres, moltes gràcies.