Venècia és un poble cosmopolita amb una dimensió estètica notable. Barcelona és una ciutat solar, que en poc temps s’ha transformat urbanísticament. La reacció dels italians quan senten el nom de la ciutat és unànime: “Bellissima!”

© Camilla de Maffei
Panoràmica de Barcelona, des de l’edifici DHUB de la plaça de les Glòries. Els italians senten una profunda enveja pel dinamisme de la ciutat i per les transformacions urbanístiques impulsades pels ajuntaments democràtics.

Aquell any de 1992, la quantitat de programes de televisió, llibres, números especials de revistes (les de gastronomia, dedicades a les tapes, sic!) van fer molt per atraure mirades envers una ciutat fins llavors fora dels radars dels viatgers internacionals. No va ser la primera vegada ni l’última que em van fer aquella pregunta. L’infomercial (documental publicitari) de Woody Allen va afegir més raons d’atracció i va fomentar el miratge d’exotisme per als forasters que volien visitar Barcelona. L’interès creixent es va convertir, també, en cursos sobre Barcelona i la modernitat que jo i molts col·legues hem ensenyat, que han despertat sempre un gran interès, han promocionat turistes una mica més cultes i han fet pujar el nombre d’inscrits, que és la preocupació màxima dels degans i directors de departament en el sistema educatiu nord-americà, regit per les lleis inexorables de l’oferta i la demanda.Com és sabut, hi ha una transformació fonamental en la percepció a l’estranger de Barcelona abans i després dels Jocs Olímpics i la subsegüent transformació en destí turístic mundial. Les imatges dels salts de trampolí amb el fons de la ciutat, malgrat la calitja evident, les imatges espectaculars dels atletes en acció, van ser la millor publicitat durant molts anys. I que encara dura, malgrat l’altra fama que la ciutat s’ha guanyat a pols als rànquings turístics sense que sembli preocupar gaire les autoritats competents: capital mundial dels pispes o pickpockets.

L’abans del 1992 és prou conegut. Era una ciutat grisa que els turistes que passaven uns dies a Lloret o Salou intentaven evitar. La millor imatge d’aquells temps la vaig veure –sé que no ho he somiat– en un curtmetratge al Publi o a l’Alexis, els cinemes que llavors controlaven les pantalles d’“arte y ensayo”. Devia ser l’any 1971. Era d’Els Joglars i presentaven irònicament les activitats que un turista podia fer a la Barcelona del moment. En recordo dues: un submarinista sortia del tap d’una claveguera del carrer de Pelai i mirava a l’entorn amb sorpresa dels vianants, i un grup de turistes feien un pícnic a la muntanya de Montcada, al costat de la fàbrica Asland. Paratges absurds per a activitats normalíssimes en altres contrades. Ningú –només Carles Soldevila, que l’any 1929 es va empescar una original guia, L’art d’ensenyar Barcelona– no podia sospitar llavors el que passaria vint anys després.

Ara he canviat de música. Menys jazz i més Vivaldi i cançons de gondolers. A Itàlia tothom admira Barcelona i sap que és la ciutat preferida de milers d’italians (50.000?) per exiliar-s’hi, fugint de Berlusconi i la política mafiosa que empudega dreta i esquerra al país subalpí. Els barcelonins italians tenen fins i tot una associació molt activa, Altraitalia (www.altraitaliabcn.org/ca), amb un lema combatiu: “Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera.” Molts lluiten contra la degradació moral, social i política d’Itàlia. Desolats comproven com les televisions locals al país d’acollida, privades i públiques, s’assemblen cada cop més a la teleescombraria típica de les italianes. Són propietat del magnat corrupte i imputat, o les públiques imiten el model per sobreviure en un mercat de taurons a la cerca de la despòtica share o quota de pantalla. És impressionant la llista dels amics venecians que tenen un fill o altre emigrat a Barcelona.

Els italians van descobrir Espanya l’any 1982, amb unes imatges emocionants del president Pertini abraçant el rei cada cop que Itàlia feia un gol a la final del Mundial. Un tòpic diu que els italians i els espanyols o catalans s’assemblen molt. Res més lluny de la veritat. Són uns bons cosins –podríem dir– valencians. Però de famílies allunyades. Només puc entendre el dialecte del Piemont (pura llengua d’oc) o el venecià, que per una sèrie de caramboles conserva moltes paraules i sons semblants. Els italians-venecians tenen unes quantes imatges de Barcelona que no fan sinó pagar el peatge als ritus de l’espanyolada: els entusiasma la gastronomia (el kamón pata negra); molts són tifosi, entusiastes del Barça a més d’algun equip italià, i els més joves somien, o recorden, les nits de la movida (inútil intentar explicar-los el sentit del nom) barcelonina. Els que es consideren connaisseurs pronuncien el nom de la ciutat amb una llarga essa.

Venècia i Barcelona s’assemblen en moltes coses, però són també molt diferents. Venècia és un poble cosmopolita amb una dimensió i una consciència estètiques notables. El festival del cinema, la Biennale, la situen regularment al centre del món cultural internacional. Barcelona és una ciutat mediterrània, solar, que en poc temps s’ha transformat urbanísticament. Per això la reacció entusiasta dels italians quan senten el nom de la ciutat és unànime: “Bellissima!”. Sovint oblidem que, per latitud, Venècia és una ciutat del nord, amb un clima fred, pluges i boires.

© Camilla de Maffei
Panoràmica de Barcelona, des del port.

Dues coses les uneixen: l’òpera i el turisme. La Fenice (1996) i el Liceu (1994) van ser teatres d’òpera destruïts pel foc d’una manera que mai no s’ha aclarit completament. Els aficionats d’ambdues ciutats constitueixen grups de gent sofisticada, veritables apassionats del bel canto, d’alta cultura operística, amb potents associacions “d’amics del Liceu / la Fenice”. En temporada alta, la invasió turística és abassegadora a les dues ciutats. Barcelona resisteix millor perquè té més espai i, si no et bellugues pel centre, Raval, barri Gòtic, gairebé no t’adones de la presència massiva de forasters. Allí com aquí, les botigues més luxoses tenen, des de fa uns anys, personal rus per atendre els visitants de la Federació Russa. A Venècia viuen només 57.000 habitants i la mitjana de pernoctacions turístiques és de 65.000 cada nit. Més nombroses que els habitants de la ciutat. Alguns amics sociòlegs urbanistes consideren que són tècnicament habitants de dret de la ciutat i han de pagar taxes com qualsevol altre.

Venècia rep cada any més de 23 milions de visitants. La reacció contra el turista és molt més acarnissada que a Barcelona, perquè els habitants s’adonen que està en joc la fragilitat d’un teixit urbà delicadíssim i, als carrerons estrets, la impertinència del turista no facilita la convivència. I el sobiranisme? Se’n parla? També. És clar que a Venècia no ho entenen gaire. Perquè el discurs sobiranista en el seu magí s’assembla massa al de la Lliga Nord, grup xenòfob impresentable. Regularment em toca fer pedagogia per explicar-los les diferències fonamentals entre les dues reivindicacions.

Pregunto per Barcelona a una amiga artista de l’Alto Adige (Tirol del Sud) que viu entre Venècia i Nova York. Resposta contundent: “Decididament postmoderna. Design, design, design. Per això no és contemporània.” Però tots els italians tenen una profunda enveja pel dinamisme de la ciutat de Barcelona, les transformacions urbanístiques que s’han produït amb els ajuntaments democràtics. Una altra amiga que treballava a l’associació municipal Centro Internazionale Città d’Acqua, ara tancada per les retallades, em diu que les possibilitats de l’Arsenale són immenses i faria empal·lidir el Moll de la Fusta i les platges (la del Lido és sensacional) urbanes barcelonines. Però els italians –es lamenta–, sense una tradició d’estat fort, no tenen la capacitat de fer treball “di squadra”. Comparat amb el sistema italià, tan barrocament buRRocràtic, el nostre sembla suec.

Amb l’edat patim més de la síndrome ptolemaica i ens agradaria pensar que som el centre de l’univers. I moure’ns poc. Després d’anys de navegar pel món, amb pendolarismi (trajectes) transoceànics, ara Barcelona és molt més a prop, la sento com un barri d’aquesta Europa impossible que somiem construir. L’aviació de baix cost (i de més baixa comoditat) me l’atansa i em fa pensar que tot és més proper. Potser n’hauríem de dir el Mediterrani. Una vegada un amic nord-americà va veure l’adhesiu de la CAT amb la bandera europea al damunt que tenia al cotxe i em va dir: “M’agraden les utopies.”