Picadura de Barcelona

• Autor: Adrià Pujol Cruells
• Edicions Sidillà
• 208 pàgines
• La Bisbal d’Empordà, 2014

Barcelona, com totes les altres ciutats, és una cosa personal. Com a discurs, o com a relat, o com a propaganda, cada ciutat és filla d’una manera de ser mirada, de ser pensada. I si hi ha sort –i la representació lingüística que se’n fa és modesta i ambiciosa alhora—, d’una manera literària de ser viscuda.

Picadura de Barcelona és un llibre extraordinari. D’una banda, és una novel·la excel·lent de base autobiogràfica, una mostra brillant de les virtuts possibles de l’anomenada literatura del jo contemporània. És una autonarració que alterna dos temps: una nit en blanc deambulant en solitari per la ciutat, i bevent, assedegadament, cerveses plenes de sentit, com en un paral·lel urbà del temps suspès i emboirat d’una aventura de desencaixos com la del protagonista d’Un dia tranquil (2010), de Ponç Puigdevall; i alhora dues dècades de trànsit –de l’adolescència a la impossibilitat de la maduresa– entre l’estudiant begurenc que aposta per embarcelonir-se i l’antropòleg irresolt que sotja la quarantena. Aquesta segona línia argumental pot recordar l’estructura oculta de les biografies de ficció que solen bategar a les novel·les de Vicenç Pagès Jordà, per exemple.

D’altra banda, Picadura de Barcelona és, també, la millor aproximació assagística a la ciutat d’aquests tres primers lustres del segle xxi. El repàs autobiogràfic presenta escenes d’una Barcelona literàriament inèdita, en episodis reveladors, quirúrgics: amb personatges i situacions que revelen, sobretot, les impostures naturalitzades, i les estratègies d’autoconsentiment i d’autocelebració, d’un frau cultural sistèmic que Barcelona –des del poder– ha volgut fer identitari. La mirada d’Adrià Pujol, com a integrat inabsorbit que es nega a dir que encara veu el “vestit de l’emperador”, és una mirada moral, crítica, i ho és des de la destresa i la intel·ligència d’una capacitat d’observació i d’anàlisi ben ensinistrada, i ben documentada, pels seus treballs d’antropologia de la vida quotidiana.

Si fos sensat apostar per una metàfora vegetal, es podria afirmar que el protagonista de Picadura de Barcelona viu a la ciutat com una planta epífita: és a dir, com una d’aquestes espècies que viuen sense arrelar, que no s’alimenten del sòl sinó de l’aire, i que viuen al damunt de les altres sense parasitar-les. D’alguna manera, aquesta necessitat (intel·lectual i de subsistència) de ser a la ciutat amb els altres i aquesta inviabilitat d’arrelar-hi sense una bona dosi d’autoengany, combinades, dibuixen un esbós de retrat col·lectiu afinat, incomplet com tots els retrats, però riquíssim de matisos.

La ciutat apareix, constatada, com un diàleg inarticulable entre el poder –els poders– i les possibilitats personals. I l’aposta d’Adrià Pujol sembla que sigui, també alhora, la d’una acceptació lúcida del desmanec (dir-ne “caos”, finalment, és una exageració de redemptorisme egòlatra) i la d’una militància cínica en el desmanec, com a espai de llibertat i de dignitat possibles, com a via d’autodefensa i d’aprenentatge.

La “picadura” és, doncs, una necessitat vital: fragmentar i remenar, trinxar les coses i fer-ne fum, és una possibilitat fèrtil per a l’esperit crític. I és una possibilitat tan necessària que cal no abandonar-la en mans de pensadors acomodaticis (líquids, postmoderns, o com se’n vulgui dir). Adrià Pujol Cruells deambula –es mou– i juga. Però el camí i el joc tenen un propòsit: comprendre. Bé.