© Pep Montserrat

Joan Carreras va rebre, el mes de febrer passat, el premi Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana per Cafè Barcelona, una novel·la que ens explica la vida d’un barceloní que s’ha autoexiliat a Holanda i observa la seva ciutat i el seu barri des de la distància. Carreras pren el personatge com a punt de partida per donar-nos la seva visió de Gràcia avui.

Un personatge de la novel·la Cafè Barcelona torna a la seva ciutat després de molts anys d’absència i de seguida li sembla que “el barri de Gràcia també havia canviat”. La primera sorpresa la té quan surt del metro, a l’estació de Fontana, i s’adona que el carrer d’Astúries és de vianants.

El personatge té raó. El barri ha canviat. La ciutat ha canviat. El carrer d’Astúries que vaig conèixer no és gens millor que el que ara hi ha. Ni tampoc són millors els carrers que vaig recórrer amb els amics i la família que els carrers de debò on ara viuen els de Gràcia.

Però els canvis tenen l’efecte d’entristir-nos fins que els entenem.

Per sobreposar-nos a aquesta melangia, ens delectem en la creença que provenim d’un lloc singular, diferent de tots els altres, el millor.

Els de Gràcia sempre hem sabut que, quan diem que som del millor barri de Barcelona, no ho fem per arrogància, sinó per convicció, encara que sigui una convicció arrogant.

No ens valem de cap raó, ni tan sols d’un sentiment. Amb les raons, aviat ens adonaríem que no hi ha cap barri que sigui millor perquè el terme és tan buit com un record aigualit. Amb els sentiments, confondríem la naturalesa de la nostra creença, que és una naturalesa plàcida, quasi inconscient, he dit quasi, i d’una vacunació gairebé impossible. La idea que sosté aquest vici ridícul que els de Gràcia ens sentim obligats a repetir com un lloro, no s’imita, s’aprèn. No s’ensenya, s’inocula.

Vaig néixer a Gràcia. En una clínica que ja no existeix. Vaig viure a Gràcia tants anys que em van semblar sempre tots els anys. Fins que van deixar de ser-ho.

I ara que visc en un dels millors barris de Barcelona –havia de caure una altra vegada al parany– encara em sembla que sóc de Gràcia i que és per sempre d’on seré. Sóc d’un barri on per anar a la platja agafàvem el 39.

Quan hi creixes –és aleshores, sí, sempre ha estat així– és quan assumeixes la convicció i l’anomenes “realitat indiscutible”. Fins que arriba un dia que ja no hi has de pensar. Ni tan sols n’estàs convençut. Simplement, ho saps: Gràcia és el millor barri de Barcelona.

És irrellevant si encara hi ha llambordes o si ja hi han posat pilones contra l’aparcament. Mentre la idea hi sigui, Gràcia no canviarà. Perquè Gràcia és una idea perversa: l’assumpció natural que hi ha llocs millors i que n’hi ha un que és encara millor que cap altre. Autoinjectat amb xeringa.

Ens hauríeu de comprendre. Necessitem aquesta idea. La trobaríem tant a faltar. Sobretot, quan hem deixat de viure a Gràcia. Perquè ja no ens queda res més que els records aigualits d’uns carrers que ja no són com eren i l’únic que ens pot salvar de la desolació és aquesta idea perversa.

Aquesta perversió és la constant d’un barri que només ha canviat perquè ens hem fet grans, ve-t’ho aquí. Era fàcil d’entendre.

No hi he de pensar. No me n’he de convèncer. Ara ja ho sé.

Per això he decidit morir a Gràcia.

Aquest matí. A les vuit en punt.

Tinc pensat de ressuscitar al cap de mitja hora, a prop de la platja, en un dels millors barris de Barcelona. Els seus habitants l’anomenen Badalona. N’hi ha molts que s’han administrat la mateixa injecció d’autoestima que els graciencs. Tanta semblança podria ser una causa de conflicte. Però tenen a favor que hi ha el mar a quatre passes. I això és millor que agafar el 39.