Tenim el repte de recuperar l’educació com a estil de vida i mètode per esdevenir persones millors. Amb el desenvolupament humà com a finalitat, l’educació deixaria de ser un mer instrument al servei de l’economia.

© Ana Yael Zareceansky

Europa –especialment els països del sud– viu una època de dol pels danys d’una crisi financera i econòmica global que no s’acaba de superar. A la mala salut de les dades macro­econòmiques se sumen les conseqüències socials de les retallades centrades en la salut i l’educació. Un dels col·lectius més afectats és el dels joves. Malgrat l’esforç i els diners dedicats a procurar-se una formació de qualitat, no poden fer-se un lloc al mercat de treball. Això fa que creixi la frustració del col·lectiu juvenil, que confia cada cop menys en l’educació dins d’un sistema que no genera oportunitats, i també augmenta la decepció dels adults per no haver estat capaços de dissenyar un sistema que oferís un futur millor als seus fills i néts.

A l’Àsia, en canvi, sembla que les coses van millor. Als països desenvolupats de la regió més oriental, com el Japó, Corea del Sud, la Xina (costa est, Hong Kong, Taiwan) i Singapur, de tradició taoista i confuciana, l’educació ha estat i és un factor clau del progrés socioeconòmic i la cohesió interna de la societat. Amb l’embranzida d’altres països emergents del sud com Malàisia, Indonèsia, Tailàndia, el Vietnam i l’Índia, l’Àsia s’ha convertit en el motor del creixement econòmic mundial, que fa trontollar l’hegemonia política i econòmica atlàntica. L’Àsia està deixant de ser coneguda tan sols com la fàbrica del món per convertir-se en un dels principals centres neuràlgics de la dinamització econòmica, la inversió, el comerç i la innovació.

La valoració de l’educació està molt arrelada en la psique col·lectiva dels països confucians, fet que els representa un avantatge important. La despesa més gran en educació als països asiàtics és només un indicador del compromís polític i familiar amb el conreu del factor humà. L’elevat estatus social de mestres i professors, així com l’estreta relació entre la universitat i l’empresa, són els altres dos pilars d’un sistema que reflecteix el gust dels asiàtics pel coneixement aplicat.

La valoració de l’educació com a motor de progrés ve acompanyada per la cultura de l’esforç manifestada a través de la disciplina i la diligència, virtuts que Confuci va defensar fa més de dos mil·lennis com a claus per millorar la qualitat humana. Els joves estudiants tenen el repte de formar-se i adquirir coneixement d’una manera imparable, i reben una pressió social en el mateix sentit. Les jornades intensives diàries a l’escola es complementen amb activitats acadèmiques extraescolars esgotadores. Els més resistents assoleixen resultats destacables, constitueixen un capital de talent al servei del progrés del país i poden pujar per l’ascensor meritocràtic fins a ocupar posicions de lideratge en els àmbits de la indústria i la tecnologia, de la recerca i el desenvolupament. El cansament i el recel es combaten amb obediència i resignació en una cultura en què el bé col·lectiu s’avantposa a l’individual.

En la societat global d’avui l’educació encara es concep com un mitjà per aconseguir un progrés material, en què l’objectiu és trobar o emprendre una bona feina que permeti assolir un estatus socioeconòmic rellevant. El model d’èxit es basa en l’acumulació de riquesa material amb el mínim esforç, en el culte a l’individu i en la promoció de la seva imatge social. La sinergia del mercat i els valors confucians de l’educació i de l’esforç han fet que l’adaptació dels països de l’Extrem Orient al món capitalista hagi estat meteòrica. L’Àsia ha sabut introduir i desenvolupar el capitalisme amb una identitat pròpia. El capitalisme confucianista optimitza el rendiment d’una societat educada per al benefici col·lectiu, fet que reforça el desenvolupament econòmic a partir de la construcció del talent i de l’aplicació que té en l’economia. Si res no trunca l’estabilitat política a la regió, sembla indiscutible que l’Àsia ascendirà ràpidament en detriment d’un eix transatlàntic –els Estats Units i Europa– cada cop més deteriorat.

Malgrat tot, hi ha símptomes alarmants que alerten que no és or tot el que lluu. En un sistema en què sovint s’amaguen les expressions d’identitat individual per mantenir l’harmonia social, els valors confucianistes tradicionals com l’obediència i el respecte a la jerarquia es comencen a posar en dubte, també per efecte de la globalització, davant de filosofies més llibertàries vinculades al carpe diem del món occidental.

Alguns joves asiàtics, pressionats i desesperats, no aconsegueixen expressar-se ni trobar l’equilibri i el seu lloc al món, com reflecteixen les elevades taxes de trastorns psicològics i de suïcidi juvenil en països com Corea del Sud o el Japó.

El confucianisme ha deixat una forta empremta a l’Àsia Oriental. Però el llegat de Confuci va molt més enllà del fet de realçar l’educació. El funcionari xinès, desencantat del sistema polític de l’època, va iniciar un viatge per comprendre les vicissituds de l’ésser humà i el seu paper en la política i la societat. Després de dotze anys, ja convertit en mestre, va tornar a la terra natal per divulgar el seu pensament, centrat en l’art de ser humà. Per Confuci, l’educació no és només un model o un mitjà per aconseguir un objectiu, sinó sobretot un camí de vida i una manera de viure (el camí del tao). Ser és aprendre, és el procés continuat que guia el desenvolupament de l’individu des d’un punt de vista integral i holístic. L’aprenentatge no és tan sols l’acumulació de coneixements; no importa saber molt, sinó passar-s’ho bé aprenent. Per això Confuci emfasitza el valor de l’aprenentatge com a activitat que cal viure a través de l’experimentació directa. L’educació forma part del desenvolupament humà, entès com a acció conjunta de la mateixa societat, no com un fet aïllat que és competència de l’educació pública.

L’aprenentatge com a aposta

El concepte de l’educació de Confuci i la seva aposta per “l’home aprenent” formen part d’una cosmovisió taoista en què l’ésser humà se situa entre el cel i la terra, i es comporta com un petit univers que canvia constantment. El coneixement és sinònim de consciència, i el seu desenvolupament s’articula des del cel fins a la terra mitjançant l’educació. Confuci creia en la regeneració de la consciència pública i privada mitjançant l’educació. Però la globalització ha desmitificat l’educació i l’ha reduït a un instrument de progrés material, tot i que també facilita l’accés general al coneixement.

A casa nostra tenim un repte doble: d’una banda, recuperar el valor de l’educació, i de l’altra –igual que a l’Àsia–, aprendre pel goig d’aprendre, com a estil de vida i mètode per esdevenir millors éssers humans. Amb el desenvolupament humà com a finalitat, l’educació deixaria de ser un mer instrument al servei de l’economia. El foment del talent i de l’autorealització personal impulsaria la creativitat i la innovació, cosa que, per la seva banda, afavoriria el desenvolupament econòmic, mediambiental i espiritual de la societat.

Caminar pel tao de l’educació no és una empresa fàcil, però el llegat de Confuci és universal i aplicable a qualsevol indret. Com el mateix savi deia, cal una regeneració de consciència que, començant per l’individu, es transmeti a la societat i després al sistema polític. En aquest nou escenari, l’economia deixa de ser el senyor i l’educació, el vassall. Guiats pel tao, els líders del futur no perdran la il·lusió i la passió per aprendre. Si l’economia va bé, posaran la creació de riquesa i llocs de treball al servei del desenvolupament humà; si no, toleraran millor les frustracions i aprofitaran els canvis per aprendre i adaptar-se a la realitat canviant. De ben segur que contribuiran de tota manera a augmentar la felicitat global bruta.