Quant a Martí Estruch Axmacher

Periodista. Delegat de la Generalitat de Catalunya a Alemanya entre 2008 i 2011

La gran família pakistanesa

Muhammad Iqbal Chauhdry, propietari d’una agència de viatges i impulsor de la mesquita Centre Islàmic Camí de la Pau, és un referent religiós i polític de la comunitat pakistanesa. Parla un català excel·lent i no s’imagina vivint enlloc més que al Raval.
Foto: Dani Codina

Tant si comprem menjar fora d’hores, com si agafem un taxi o fem un xauarma a Ciutat Vella, acompanyat amb una llauna d’un venedor ambulant, és molt probable que entrem en contacte amb membres de la comunitat pakistanesa. Què en sabem, però, d’aquests discrets nous barcelonins?

La comunitat pakistanesa, amb 19.285 membres segons l’últim padró, és la tercera més nombrosa entre la població estrangera, darrere dels xinesos i els italians. Al districte de Ciutat Vella és el grup forà majoritari, i al barri del Raval, on hi ha molta immigració, supera el 20 % del total d’estrangers. El vicecònsol del Pakistan, Umer Mela, ens confirma que aquestes xifres són correctes, tot i que una mica inferiors a les reals, perquè sempre hi ha persones no registrades i invisibles per a les estadístiques oficials. També explica que la majoria venen de la mateixa regió, Gujrat, un districte de la província de Punjab, al nord del país, i que de Barcelona els atrauen “l’ambient de tolerància, les oportunitats econòmiques, els serveis socials i el fet de trobar-hi compatriotes dels mateixos pobles”, que acaben formant una gran família solidària (baradari).

Deixem que sigui també Umer Mela qui descrigui la primera característica general dels pakistanesos de Barcelona. Tot i que els estereotips tenen sempre un punt d’injustos i simplificadors, ajuden a fer-se una imatge general. Segons el vicecònsol, “són emprenedors i per això no els fa por obrir negocis aquí un cop superen el xoc cultural i la barrera idiomàtica; s’ajuden molt entre ells, són treballadors i diligents”. De negocis, efectivament, en tenen molts. Van començar repartint butà i venent roses pels restaurants, però ara regenten locutoris, botigues de mòbils, restaurants, barberies, agències de viatges… En alguns carrers del Raval són l’un al costat de l’altre. També hi ha les botigues de menjar, és clar, que fins i tot han incorporat el gentilici al llenguatge popular: “Baixo al paki a comprar tal cosa”. D’aquestes botigues que allarguen l’horari i també obren els dies festius ja n’hi ha més d’un miler i representen la sisena part del comerç alimentari de la ciutat.

Els primers pakistanesos van arribar a Barcelona durant la dècada dels setanta, com a destí alternatiu a la Gran Bretanya i altres països centreeuropeus, que van començar a endurir les polítiques migratòries. Una segona fase va des del final dels anys vuitanta fins a mitjan dècada dels noranta, quan comencen les reunificacions familiars i arriben les primeres dones, que avui encara estan en clara minoria (27 %). La tercera fase comença amb el nou segle i està marcada pels processos extraordinaris de regularització d’immigrants de 2001 i 2005. Els pakistanesos van tenir un paper destacat en les protestes, la vaga de fam i el tancament a l’església del Pi de 2001.

Tampoc és amant dels estereotips Gaëlle Patin, la responsable del programa de Diversitat i Interculturalitat de Casa Àsia, que de tota manera s’atreveix a definir-los com una comunitat oberta a l’entorn, en què la família i la religió tenen un paper molt important, implicada des del punt de vista cultural, social i econòmic, i fins i tot polític. Els agraden la música i la poesia, però també l’esport, especialment l’hoquei, el criquet i el kabbadi, barreja de lluita lliure i rugbi. Des de Casa Àsia, Gaëlle impulsa diversos projectes interculturals per difondre el coneixement d’una comunitat que qualifica d’“encara massa desconeguda”, per construir ponts amb la societat d’acollida i facilitar-los la integració.

Umair treballa a la barberia del seu pare, al carrer del Tigre, a tocar de la ronda de Sant Antoni. Musulmà, considera que totes les religions són bones i que la seva no és pas millor que les altres.
Foto: Dani Codina

Pakistanesos al Raval: el barber

Un noi amb el cap ple de trenes obre la porta i entra tot decidit. “Vull això”, diu mostrant una fotografia al telèfon mòbil. Umair se la mira uns segons i diu sense dubtar: “Ah, com els dominicans.” Fa una primera passada amb la màquina, repassa amb les tisores i fa els retocs finals al clatell i al voltant de l’orella amb una fulla d’afaitar. Amb moviments ràpids i precisos, d’algú que els repeteix un munt de cops cada dia. El client paga quatre euros i marxa content.

La barberia d’Umair és al carrer del Tigre, tocant a la ronda de Sant Antoni. És del seu pare, cosa que li permet organitzar-se prou bé els horaris. De quatre en quatre euros no es farà ric, però en té prou per viure. Quan no talla cabells és a casa o queda amb els amics. És musulmà, però de seguida afegeix que té amics cristians i que totes les religions són bones i que la seva no és pas millor que les altres.

Recorda perfectament el dia en què va arribar a Barcelona des del Pakistan: el 21 de juny de 2009. Tenia dotze anys i el seu pare feia un temps que l’havia precedit. L’escola no l’interessava gaire, però en canvi es va deixar enlluernar per Messi, i d’un dia per l’altre va canviar la seva afició al criquet pel futbol. Tocava bé la pilota i va arribar a jugar amb el Poble-sec i l’Espanyol. També va provar al Barça, però no el van agafar. Des que va arribar a Barcelona ha tornat set cops al seu país de naixement, però té clar que no hi podria tornar a viure. La seva vida és al Raval i es considera un “pakistanès d’aquí”. Diu que a Barcelona hi ha menys racisme i que la gent és diferent de la d’altres llocs d’Espanya que ha conegut.

Javed Mughal, periodista, és fundador de la publicació quinzenal El Mirador
dels Immigrants. A més d’editar el diari, regenta una impremta i una copisteria, fa traduccions i dona classes d’urdú a l’Escola Oficial d’Idiomes.
Foto: Dani Codina

El periodista

El diari on treballava Javed Mughal a Lahore es deia Musawat Daily i era de la família Bhutto. Quan Benazir Bhutto va ser enderrocada l’any 1990 i Mughal va veure que alguns dels seus col·legues anaven a la presó, va fer les maletes i després d’un llarg periple va anar a parar a la Barcelona preolímpica, on un amic seu tenia un restaurant.

Com que l’únic que sabia fer era escriure, va entrar a demanar feina a la redacció de La Vanguardia, que encara era al carrer de Pelai. Sabia anglès, però no castellà, i no el van voler, és clar. Alguns amics el van animar a fer un diari en urdú i ell es va deixar convèncer. Va demanar al propietari del pàrquing on feia de vigilant nocturn que li canviés la televisió per un ordinador i allà va fer els primers números d’El Mirador dels Immigrants.

Els inicis van ser durs. A la impremta li posaven sovint els textos cap per avall, fins que no va començar a afegir fotografies per orientar-los. Ara, disset anys més tard, Mughal té una impremta gràfica i una copisteria al barri del Raval, continua editant el diari quinzenalment, fa traduccions i dona classes d’urdú a l’Escola Oficial d’Idiomes quan hi ha demanda. És feliç a Barcelona, “una ciutat oberta a les diferents cultures i activa les vint-i-quatre hores del dia”.

El facilitador

El Zeeshan Kebabish del carrer del Marquès de Barberà té fama de ser un dels millors restaurants de cuina pakistanesa de Barcelona. Quan hi entra Muhammad Iqbal Chauhdry les converses s’aturen momentàniament i tothom el saluda i li allarga la mà. M’han explicat que és un referent religiós i polític de la comunitat pakistanesa, i de seguida comprovo que té fusta de líder. Alt i corpulent, amb una espessa barba negra, parla un català excel·lent i es fa escoltar.

Va arribar a Barcelona l’any 1989 i diu que no hi ha cap ciutat com aquesta al món i que el fet de tenir port la fa encara més universal. Iqbal se sent català i no s’imagina vivint enlloc més que no sigui el Raval. És propietari d’una agència de viatges i impulsor de la mesquita Centre Islàmic Camí de la Pau –de l’organització Minhaj-ul-Quran–, ambdues al barri. Per a ell l’islam és una disciplina de vida, tant en l’àmbit físic com en el moral, que regeix el comportament i la manera de relacionar-se amb els altres.

Dels dos mòbils que ha deixat damunt la taula, n’hi ha un que no para de sonar i interromp la nostra conversa mentre m’ensenya imatges de la final de la Catalunya Premier League de criquet amb l’altre mòbil. Quan li pregunto pel contingut de les trucades, m’explica que són compatriotes que li demanen ajuda o consell sobre qüestions molt diverses, com ara temes laborals, on fer un convit de casament per a dues-centes persones o els tràmits per repatriar un cadàver.

Iqbal se sent atret per la política, però matisa que la de carrer, no la dels despatxos, i fa anys que col·labora amb el PSC. Segueix amb interès el tema de la independència de Catalunya i opina que algun dia el PSC haurà de trencar amb el PSOE i fer la seva via. També explica que coneix molta gent d’Esquerra (“en aquella taula vam menjar amb Oriol Junqueras”, indica) i que l’única classe de català que ha fet a la vida va ser amb Anna Simó.

Komal Naz i Misbah ul Islam. dues activistes compromeses amb el benestar i la promoció de les dones de la seva comunitat, fotografiades al Raval.
Foto: Dani Codina

Actives i activistes

A La Monroe, el bar de la Filmoteca de Catalunya, vam tenir una llarga conversa amb Komal Naz i Misbah ul Islam en una espontània barreja de català i anglès. Elles es van conèixer a les classes de literatura pakistanesa que imparteix la segona i s’han fet amigues. De fet, podrien ser germanes: les uneix alguna cosa especial, les dues tenen clar que no es volen quedar tancades a casa perquè prefereixen participar activament de la vida que les envolta.

Komal desprèn energia per tots els porus i ella mateixa explica part de la seva història a la pàgina següent. Viu a Montcada des que hi va arribar quan tenia dotze anys; ha estudiat humanitats a la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha posat en marxa un munt d’iniciatives totes orientades a ajudar els altres, sobretot ajudar altres dones pakistaneses a ser més autònomes. Ara fa de mediadora en una escola de Sants, treballa mitja jornada en un programa de salut comunitària de la Fundació Tot Raval i col·labora en el projecte “Aprenem, famílies en xarxa”, de Casa Àsia.

Misbah va arribar a Badalona fa només tres anys seguint el seu home, que és taxista, com el pare de Komal. A Islamabad era professora d’una important escola de la marina pakistanesa, però és més feliç amb el clima de Barcelona i el tipus de vida que porta aquí, on fa classes d’urdú als nens de l’escola Collaso i Gil del Raval, entre ≠altres activitats.

Ambdues coincideixen que l’idioma és una de les grans barreres que es troben les dones pakistaneses quan arriben. Això les fa encara més dependents dels seus marits. La temptació de quedar-se a casa cuidant de la llar i de la mainada és gran, encara més quan es pertany a una cultura que tradicionalment assigna als homes la funció de mantenir la família. Ara, però, Komal se sorprèn positivament de veure que hi ha noies pakistaneses que comencen a venir a fer estudis universitaris totes soles, sense estar casades.

Dues ciutats a l’avantguarda d’Europa

Per Martí Estruch Axmacher.

Respon

El que Amsterdam i Londres van representar en el passat ho són avui Barcelona i Berlín, que sovint comparteixen posicions als rànquings de ciutats més atractives o emprenedores. També tenen en comú el fet de ser ciutats de moda i culturalment molt avançades. Els berlinesos no amaguen la seva admiració per la capital de Catalunya.

© John Mac Dougall / AFP / Getty Images
Vistes des del turonet Teufelsberg –fet amb runes de la guerra–, on els berlinesos van a passar el dia quan és clar

Si hi ha algun lloc de Berlín des del qual es pot veure Barcelona, ha de ser el Teufelsberg, la muntanya més alta que hi ha a la capital alemanya i rodalia. Teufelsberg significa “muntanya del diable”, però no passa de turonet. De fet no és ni muntanya ni turó: és el lloc on al final de la Segona Guerra Mundial van acumular part de la runa de la ciutat bombardejada i destruïda, que no era poca. Actualment és un indret on els berlinesos van a passar el dia quan és clar, hi fan volar estels o simplement gaudeixen de la vista. També s’hi poden visitar les restes de la gran estació de radar que els militars nord-americans hi van plantificar per escoltar què deien els de l’altre costat del teló d’acer.

Aprofitem l’alçada i la tradició d’espionatge del lloc per dur a terme un experiment. És un matí net i assolellat, que a Berlín són escadussers, i el resultat és aclaparador. A la pregunta sobre com veuen Barcelona, no hi ha diferències entre els qui passegen el gos, les parelles d’enamorats i els qui s’entrenen amb el parapent: a tots se’ls dilaten les pupil·les i se’ls dibuixa un somriure d’orella a orella, acompanyat d’un “oh” inicial força intens per ser en alemany. Tothom hi ha estat fa poc o té un bitllet a la butxaca per venir-hi. Qui no hi té un fill fent un Erasmus, s’hi va aturar més temps de l’habitual viatjant amb InterRail o hi va passar unes vacances inoblidables.

Els conceptes positius associats a la ciutat són molts i coneguts: el bon temps, el menjar, l’arquitectura –amb Gaudí dalt del pedestal–, les botigues, el mar, el Barça, les nits de festa… N’hi ha, però, que van més enllà dels tòpics i han descobert altres cares de Barcelona. El Roland, per exemple, pertany a un club d’amants del vi i ha usat Barcelona diverses vegades com a campament base per explorar les regions vinícoles catalanes. El Priorat és la seva preferida. La Helene ha descobert Catalunya gràcies a l’èxit de les traduccions alemanyes de Jaume Cabré i ja ha fet dues estades a Barcelona per aprendre-hi català. En canvi, el Michael és un dels molts que coneixen Barcelona com a capital de Catalunya però després s’embolica perquè creu que Catalunya és l’equivalent de Baviera i, per tant, el català un dialecte i no una llengua pròpia. El Norbert i la Sybille, per la seva banda, es van trobar fa un any per sorpresa enmig de les festes de la Mercè i hi van fer una troballa que els va impressionar: la riquesa de les tradicions populars. Ja coneixien els correfocs perquè havien viscut en directe el primer que la Delegació de la Generalitat va organitzar a Berlín, l’estiu de 2010, amb els Diables d’Argentona. Però els castells van ser una novetat que els va impactar tant que ja han decidit que algun dia tornaran a Catalunya a fer-hi una ruta de jornades castelleres.

Actuació dels Bastoners de Llorenç del Penedès

El potencial internacional dels castellers és gran i encara està per explotar, com es va demostrar fa uns mesos a Nova York. El cost dels desplaçaments massius és el principal fre, és clar. A Alemanya, un dels despatxos d’advocats i consultoria més importants del país utilitza des de fa mesos els Castellers de Barcelona per a la seva imatge corporativa. Al web, a la publicitat, als powerpoints…, els conceptes d’unió, esforç col·lectiu i perseverança per assolir els objectius van acompanyats amb imatges de la colla. Convidar-los a fer una actuació davant la Porta de Brandenburg de Berlín o a dins l’edifici del Bundestag és un projecte embrionari encara pendent. Fins ara, la presència de grups catalans de cultura popular a la capital alemanya sempre ha tingut molt d’èxit. A l’esmentada visita dels Diables d’Argentona, cal afegir-hi la participació dels gegants i grallers de Corbera de Llobregat i els bastoners de Llorenç del Penedès en dues edicions diferents del Carnaval de les Cultures berlinès, un festival que es fa durant el mes de maig i que treu més de mig milió de persones al carrer.

Bar Raval, de l’actor germanocatalà Daniel Brühl

Barcelona és present en diversos llocs de Berlín i amb formes diverses, sovint silencioses o anònimes. Segur que són pocs els compradors de roba multicolor que surten de la botiga berlinesa de Desigual, la més gran d’Europa amb 1.400 metres quadrats, sabent que la seu central de la reeixida multinacional tèxtil és a Barcelona. O els qui compren a la moderna botiga de sabates que Vialis va inaugurar a la capital alemanya l’any 2008.

Més difícil és ignorar la marca barcelonina del Bar Raval, situat al vital barri de Kreuzberg, obert fa poc més d’un any sota l’impuls –i amb el capital– de l’actor Daniel Brühl. Aquest, de pare alemany i mare catalana, és conegut a casa nostra per la interpretació que va fer, en català, del personatge de Salvador Puig Antich a la pel·lícula Salvador (2006). A Alemanya és molt popular, amb èxits cinematogràfics sonats com Good Bye, Lenin! (2003). Gran enamorat de Barcelona, Brühl ha posat per escrit el seu amor per la ciutat al llibre Ein Tag in Barcelona (Un dia a Barcelona), publicat recentment i que avui dia decora els aparadors de les llibreries de Berlín. Al Bar Raval, tant el nom com la decoració, com les tapes i la cervesa Estrella o les retransmissions dels partits del Barça recorden la ciutat que dóna la raó de ser al local. Ara bé, qui convoca centenars d’aficionats en els partits importants del Barça és l’activa Penya Barcelonista Berlín Culé, que aquesta temporada estrena nou local al Cine Moviemento.

També hi ha alguns hotels a Berlín que no amaguen la seva relació amb Barcelona: des del luxós Eurostars Berlin, un cinc estrelles del grup Hotusa que l’alcalde Xavier Trias va inaugurar el novembre de l’any passat, fins a l’hotel de disseny Casa Camper, que només té dos establiments, l’un a la capital catalana i l’altre a l’alemanya, passant per l’encara més luxós Schlosshotel Grünewald, amb llibres en català i una habitació decorada al gust del dissenyador de moda Karl Lagerfeld perquè aquest s’hi allotja sovint. Menys luxós i per tant més assequible, i molt ben situat, és el Gat Point Charlie, que utilitza el gat com a element simbòlic de l’establiment. El restaurant, amb un concepte gastronòmic creat per la parella de cuiners Paula i Flip, és un dels pocs llocs on els berlinesos poden tastar cuina catalana de veritat. L’altre és el Mariona, a Kreuzberg, on Josep Troiano ofereix una carta que canvia cada dia segons la seva inspiració i allò que troba al mercat.

Sovint Barcelona i Berlín comparteixen posicions als rànquings de ciutats, ja sigui com a més atractives per als turistes o com a més emprenedores. Comparteixen, també, el fet de ser ciutats de moda, culturalment molt avançades, on passen coses i on cal anar de tant en tant si es vol estar al cas de la cultura alternativa, el videoart o la música més moderna. El que Amsterdam i Londres van representar en el passat ho són avui Barcelona i Berlín. Potser Berlín una mica més que Barcelona, ni que només sigui perquè el preu de l’habitatge i dels espais de creació és molt més assequible per als joves i els artistes. Però Barcelona, sobretot al pic de l’hivern, continua provocant un “oh” molt sonor en boca dels berlinesos.