Des de fa cinc anys, artistes de cultures molt diverses han passat per l’Associació Jiwar –el terme jiwar vol dir “veïnatges” en àrab. Aquest és el motor d’un projecte que reivindica la creació artística com a eina de transformació i reflexió sobre la ciutat.

Sessió de treball al jardí de Jiwar amb les artistes del projecte Xabaca.
Foto: César Cid / Jiwar

Quan un dia de maig del 2014 la poeta novaiorquesa Sharon Dolin va agafar, per curiositat, un llibre de la biblioteca de Jiwar, Six Catalan Poets, i va quedar commoguda per la lectura dels poemes de Gemma Gorga, va néixer la col·laboració entre les dues poetes –fins aleshores unes desconegudes l’una per a l’altra– i es va realitzar un projecte de traducció a l’anglès del poemari Llibre dels minuts, que va culminar amb el premi de traducció PEN/Heim americà el 2016. No va passar en cap fira literària, en cap universitat, en cap lectura poètica o trobada institucional; va passar en una residència d’artistes i viver de creació que, des de fa cinc anys, treballa per crear connexions entre artistes d’arreu del món i la ciutat que ens acull, Barcelona.

Jiwar vol dir “veïnatges” en àrab; aquest és el motor, la substància primera d’un projecte que reivindica la creació artística com a eina de transformació i reflexió sobre la ciutat, i també com a nova possibilitat de relacionar-s’hi un mateix. Artistes de cultures molt diverses hi han passat durant aquest temps amb projectes que, en gran mesura, no haurien estat possibles sense la interlocució amb les persones que fem la ciutat: el testimoniatge dels veïns i les veïnes més grans del barri per treballar en una novel·la ambientada l’any 1937 (Fernando Grajeda, Guatemala, 2013), el relat personal d’artistes refugiats per a un treball expositiu (Esther Belvis Pons, Barcelona, 2015), compartir els espais quotidians més emblemàtics i deixar-s’hi fotografiar (Andrei Farcasanu, Romania, 2013), desvelar les experiències comunitàries i individuals que es donen als horts urbans (Wil Weldon, EUA, 2014) o el testimoni íntim i políticament incorrecte de mares de tota mena (Deema Shahin, Jordània, 2015), etc. El balanç de formats, indagacions, recerques i col·laboracions és, a hores d’ara, d’una diversitat i una riquesa més que considerables.

Si bé el projecte Jiwar es posiciona, per se, en la militància a favor d’una ciutat oberta i intercultural, seria potser el projecte “Construint veïnatges” el que ens situa més en un espai de reivindicació en la línia de la ben trobada expressió “compartir la ciutat” que ha emprat en diverses ocasions la pensadora Marina Garcés. El projecte va néixer el 2013, primer any d’un conveni amb la fundació sud-africana Africa Centre en el marc del qual Jiwar (i altres set espais de creació i residències d’arreu del món) acollim anualment en residència un o una artista de l’Àfrica, de qualsevol país i de qualsevol disciplina, previ procés de selecció internacional.

La cantant palestina Haya Zaatri a la residència artística de l’Associació Jiwar.

Fotografia participativa

En aquell primer any de col·laboració amb Africa Centre, l’escollida va ser l’antropòloga i fotògrafa sud-africana Sydelle Willow Smith, que presentava el projecte “Construint veïnatges” (“Making neighbourhood”, en anglès). Aquest projecte girava entorn d’un treball de fotografia participativa amb persones provinents de diferents països africans, cadascuna amb una història personal, una situació administrativa i una quotidianitat ben diverses. Els participants van donar la visió de la seva ciutat a partir de màquines de retratar d’un sol ús que Sydelle els va proporcionar. Ella, al seu torn, feia un seguiment d’aquestes persones, d’on va sorgir un vídeo, Veïns, que intentava plasmar la diversitat africana i l’experiència de vida dels seus protagonistes en un context social molt diferent del seu originari. Així es van desvelar situacions molt dures de precarietat i incertesa, però també experiències positives, sense caure en tòpics.

La proposta de Sydelle va ser un revulsiu i Jiwar va manllevar el nom del projecte, amb el seu permís, per titular una convocatòria anual en la qual se sol·licita als artistes un projecte propi amb els valors del veïnatge com a tema central de recerca. Des d’aleshores, gràcies al suport de Barcelona Interculturalitat, “Construint veïnatges” és, doncs, una reflexió sobre les formes d’ésser i d’estar en una ciutat. És una excavació del veïnatge, entès com un espai privilegiat i necessari, només possible a través de la interacció entre iguals. Per això diem que no només transforma els artistes que lideren els projectes, sinó també les persones que hi participen, ja que ens permet relatar la pròpia experiència des de perspectives insòlites i inaudites, cosa que ens empeny a fer una reflexió crítica i creativa sobre la realitat complexa que suposa compartir la ciutat.

No és aquest el lloc per explicar els projectes que s’han desenvolupat durant aquests anys, però val la pena insistir en el fet que els possibilita: la interlocució amb el teixit humà i social. Així, doncs, l’artista i curador Thomas Strickland (Canadà, edició de 2013), autor de “Transicions”, va treballar amb la diàspora LGBT a Barcelona, persones que han hagut de fugir del seu país d’origen per culpa de la seva sexualitat, siguin o no reconegudes oficialment com a persones refugiades. A partir d’un procés participatiu s’hi establia una relació de confiança a través de diferents trobades i passejades per la seva ciutat i s’iniciava un testimoniatge guiat per les dinàmiques proposades per Strickland: una carta al país d’origen, una carta a la ciutat d’acollida i una fotografia de la mà de la persona protagonista en un lloc emblemàtic. El projecte no hauria estat possible sense la plena col·laboració d’ACATHI.

Igualment, la varietat de dones que van participar a “Home is Where Mom is” (“La meva llar és on hi ha la mare”), de Deema Shahin (Jordània, edició de 2014), s’entén per la diversitat de portes a què vam trucar i que generosament se’ns van obrir, com ara la PAH o el Casal de Gent Gran del barri de Gràcia. És, doncs, la riquesa de perfils i orígens dels artistes i també la diversitat de propostes, sinergies i persones les que donen sentit i riquesa no només a “Construint veïnatges”, sinó també a Jiwar com a espai d’experimentació i intercanvi.

I els artistes, què s’enduen? Més enllà de l’experiència, que és el primordial, la matèria creativa és tractada a pleret segons l’interès i el projecte de cadascun. Som conscients de la responsabilitat que tenim de trencar amb una visió estereotipada de la ciutat, donant l’oportunitat a escriptors, músics, artistes visuals, cineastes, etc., de conèixer i interactuar amb aquesta altra Barcelona, la que batega amagada per capes i capes de maquillatge de mal gust. Gràcies a ells i elles també hem pogut entreveure fissures doloroses poc conegudes per a nosaltres. Reivindiquem, doncs, aquest diàleg global – local com una manera de viure i veure la ciutat on vivim. La interacció, ja se sap, és un bon remei contra el prejudici.

Performance fotogràfica de la sud-africana Khanysile Mbongwa, guardonada amb la beca Africa Centre 2014.
Foto: Txumari Ezpeleta / Jiwar

154 artistes de 43 països

Durant aquests cinc anys i mig d’activitat han passat per Jiwar 154 artistes de 43 països diferents. L’experiència ha estat molt positiva i només en comptats moments s’han donat certes tensions, que sempre s’han pogut solucionar. La diversitat d’orígens es deu també al nostre interès a acollir el màxim nombre d’artistes d’imaginari no occidental i a donar oportunitats a persones de països menys beneficiats per les polítiques culturals o amb pocs recursos: Turquia, Egipte, Iraq, Perú, Iran, Xile, Mèxic, Palestina, Geòrgia, Líban, Sudan, Etiòpia, Uganda… L’enclavament geogràfic ens porta a tenir un interès especial en els artistes de les dues ribes del Mediterrani i en l’Orient Mitjà, veïnatges històrics i culturals indiscutibles i exposats a un enfocament mediàtic esbiaixat que perverteix la complexitat de les seves realitats i n’eclipsa els talents humans, especialment els artístics.

En aquest sentit, el projecte Xabaca, desenvolupat conjuntament amb la Fundació Novact i la Fundació Al Fanar, ha encetat una línia interessant de treball acollint en residència cinc dones artistes de països àrabs en una iniciativa contra la censura i l’autocensura creativa en contextos diversos.

L’experiència viscuda acompanyant els primers mesos d’exili de la performer afganesa Kubra Khademi; les col·laboracions amb el programa Escriptor Acollit, del PEN català, i  amb el programa The Artist Protection Fund, de l’Institute for International Education de Nova York, han obert una nova línia de treball en què creiem: l’acollida i acompanyament a artistes en situació de risc. Una vegada més, l’agenda internacional s’imposa i no podem deixar de treballar en el nostre espai sense veure’ns projectats al terrible mirall del món d’avui. Per part nostra, seguirem avançant a poc a poc perquè Jiwar sigui un espai de llum, un enclavament creatiu atent al món i a l’entorn.

Kubra Khademi amb la cuirassa de ferro amb què es va passejar pel centre de Kabul el 26 de febrer del 2015 per denunciar la situació de la dona.
Foto: Shah Marai / AFP / Getty Images

Una performance amb risc de mort

Al març de 2015 vam acollir en residència la periodista afganesa Mariam Mana en la seva primera estada fora d’Àsia. Va ser una experiència emocionant i molt enriquidora. Mariam va venir amb tot allò que representa avui ser dona a l’Afganistan, i amb la terrible experiència que havia viscut poc abans acollint d’incògnit i sota perill de mort la seva amiga artista Kubra Khademi, que havia fet una performance passejant pel centre de Kabul amb una cuirassa de ferro que reproduïa les formes del cos de la dona, per reivindicar un lloc a l’espai públic sense agressions ni impunitat. La passejada només va durar vuit minuts. L’assetjament era tal que Kubra va haver de fugir saltant literalment dins d’un taxi que la va dur fins a la casa de Mariam, als afores de la ciutat. No va parar de rebre amenaces de mort. D’allí va passar a altres amagatalls i, després del linxament en públic al centre de Kabul de la jove Farkhunda, l’ambaixada de França va donar-li a corre-cuita un visat de turista perquè fugís del país.

Kubra va arribar a París sense tenir cap contacte a Europa. Aleshores, una xarxa informal d’espais de residència i projectes independents va fer possible acollir-la a Catalunya: primer a l’Empordà, a les Escaules (Festival de Poesia d’Acció i Performance La Muga Caula); després a Nau Côclea (Camallera) i, finalment, a Jiwar. Aquesta primera experiència va permetre iniciar una sèrie de contactes que s’estan consolidant per tal d’establir un programa permanent d’acollida a artistes en risc, en la línia d’altres projectes que ja funcionen arreu del món.