Foto: Pere Virgili.
Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI.
En el centenari del seu naixement, recordem Carles Fontserè pels cartells que va fer durant la Guerra Civil, però també volem destacar la seva dedicació a l’escenografia, la fotografia, l’escriptura…, a la vida: els múltiples interessos d’un artista, tot un personatge, que es definia a si mateix com un gran tafaner.
La producció de cartells durant la Guerra Civil espanyola va ser una tasca colossal. Només a les tres grans ciutats del costat republicà, Barcelona, València i Madrid, es van arribar a dibuixar, imprimir i distribuir uns 1.750 cartells durant mil dies de conflicte bèl·lic. Els autors de tota aquesta exhibició d’imatges impactants sumen més de tres-cents noms identificats, sense comptar-hi els nombrosos cartells sense autoria coneguda. De tots ells quasi la meitat van treballar en un moment o altre a Barcelona (una xifra que inclou aquells que, acompanyant el Govern central, van passar de Madrid a València, i, d’allí, a la capital catalana). Amb aquestes xifres a la mà, no és fàcil afirmar qui devia ser “el” cartellista més important de la República. Però, en els últims quaranta anys, l’estudi i difusió de la producció de cartells de la Guerra Civil ha fet que uns quants noms hagin anat destacant per damunt del conjunt, a causa de la qualitat o l’impacte de les seves creacions i també per altres factors que els han convertit en protagonistes: Josep Renau, Mauricio Amster, J.J. Parrilla, Manuel Monleón, José Bardasano… O Lorenzo Goñi, Helios Gómez i Martí Bas. Evidentment, en un lloc destacat, es troba el nostre protagonista d’avui, Carles Fontserè.
La figura pública de Fontserè es va fer popular durant la Transició com una de les cares més visibles del fenomen del cartellisme de guerra, que durant aquells anys es va començar a reivindicar i a revalorar. El seu aspecte de profeta, camperol o revolucionari reforçava l’aura del supervivent que encara podia relatar de primera mà un dels episodis artístics més forts de la Catalunya del segle xx. En efecte, quan va esclatar la guerra, Fontserè tenia tot just vint anys i era, per tant, un dels més joves de la colla entusiasta que omplia les places i els carrers amb missatges coloristes i compromesos. La seva llarga vida, que es va estendre fins als noranta anys, li va permetre, a partir del retorn de l’exili l’any 1973, reconstruir la història d’aquell moment que ell havia viscut com a protagonista.
Tots recordem també la seva fermesa en la reivindicació dels documents que es trobaven a l’arxiu de Salamanca, reivindicació que va voler encapçalar com a afectat directe. Potser no és tan coneguda la seva generositat envers totes les persones que se li acostaven en cerca de notícies sobre aquell període tan intens. Puc parlar per la meva experiència personal i recordar la meva visita, fa més de vint anys, a la seva casa de Porqueres, al costat del llac de Banyoles. Sense a penes saber res de mi, em va rebre i va accedir a respondre les meves preguntes; també em va facilitar els contactes dels pocs cartellistes supervivents, que jo vaig intentar aprofitar com vaig poder… Era tot un personatge a qui es recorda amb afecte.
Foto: AFB.
Un dels seus treballs de propaganda política durant la Guerra Civil, per a la UGT, Treballa per als que lluiten que va ser un dels tres primers cartells de la guerra.
No obstant això, la vida d’aquest barceloní il·lustre va molt més enllà de la seva quinzena llarga de cartells de la Guerra Civil, tot i que hagi estat l’autor d’algunes de les icones del moment, com ara el cartell Llibertat!, amb la figura robusta del segador que aixeca la falç, de connotacions catalanistes i revolucionàries. Els tres volums de memòries que va publicar (als quals voldríem que es pogués afegir el quart, que va deixar inacabat) són una guia excel·lent de les seves vivències i la seva actuació creativa.
Nascut ara fa cent anys al si d’una família carlina, el jove Carles va començar la seva activitat gràfica en els ambients de la política més conservadora (els carlins eren anomenats també “tradicionalistes”) i va arribar a dibuixar alguns cartells electorals per a la coalició Dreta de Catalunya a les eleccions del 1932. Però l’efervescència dels anys republicans i algunes lectures (ell en destacava les obres de Tolstoi) el van anar conduint cap a les posicions anarquistes a què sempre estaria lligat d’una manera o altra, juntament amb un insubornable catalanisme. Abans de la guerra també va treballar d’una manera assídua en el dibuix comercial, fent publicitat i etiquetatge.
Foto: Col·lecció de Cartells del Pavelló de la República / CRAI-UB.
Un dels seus treballs de propaganda política durant la Guerra Civil, per al PSUC: Dones! Treballeu per als germans del front.
Compromís ideològic
L’inici de la guerra va suposar, però, un detonant del seu compromís ideològic. Com altres cartellistes, s’incorpora a les tasques del Sindicat de Dibuixants Professionals, responsable de moltes de les imatges que van empaperar la ciutat en aquell moment. Ell es reivindica com l’autor d’un dels tres primers cartells de la guerra, el simple però efectiu Treballa per als que lluiten. És un d’aquells cartells que els dibuixants realitzaven per iniciativa pròpia, al marge dels partits, en els primers moments d’efervescència revolucionària, i que enceten una sèrie d’obres que va poder realitzar malgrat la seva particular guerra, plena de peripècies, al costat de les Brigades Internacionals o amb la Defensa Antiaèria. També va col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.
La derrota dels exèrcits republicans el va portar a l’exili (va passar la frontera amb Lluís Companys) i, com tants d’altres, el van tancar en un dels infames camps de refugiats que els francesos van instal·lar a la Catalunya Nord. Fontserè va aconseguir escapar-ne i es va instal·lar a París, aviat ocupada pels alemanys, on va sobreviure (al costat dels seus amics Martí Bas i Antoni Clavé) tot dibuixant còmic d’estil americà i fent mil feines de supervivència: a les seves memòries es defineix com un exiliat de tercera, ja que no va comptar amb les ajudes que els governs republicans català i espanyol van habilitar per a tants polítics i intel·lectuals, i es va haver de guanyar la vida amb el seu enginy.
L’any 1948 té l’oportunitat d’anar a Mèxic, cridat per Mario Moreno, Cantinflas, per tal de fer tasques d’escenografia als seus espectacles i films. No hi arriba llavors com a exiliat polític, sinó com a migrant econòmic, en una breu estada. Allà es relaciona també amb els nombrosos catalans que hi han arribat exiliats.
Fotografia documental
A Mèxic inicia en ferm la seva altra gran passió, la fotografia documental, que l’ocuparà des d’aquell moment i li permetrà donar sortida al seu interès per les coses més diverses o, com ell mateix deia, a la seva tafaneria.
Fotos: Carles Fontserè / Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany
A partir de 1948, al seu exili mexicà, Carles Fontserè es va iniciar en la fotografia documental. Les fotos de dalt les va prendre entre 1961 i 1964 a Nova York, París i Ciutat de Mèxic.
Des de 1950 i durant més de vint anys, Carles Fontserè va viure a Nova York, on va continuar cultivant la fotografia. A la ciutat dels gratacels va desenvolupar també un concepte d’exposició historicodocumental, o “relat gràfic”, basada en fotografies pròpies i reproduccions de documents històrics, que explica l’evolució de la ciutat de Nova York al llarg dels segles.
Allà també va conèixer Terry Broch, que va esdevenir la seva companya i col·laboradora inseparable. Mentre escric aquestes línies m’arriba la notícia de la mort de la Terry, que ha mantingut viu el record de l’artista organitzant i digitalitzant els seus nombrosos materials. El centenari de Fontserè pot ser també l’ocasió per recordar la seva aportació.
De tornada a Catalunya, el 1973, conscient de la importància del seu treball i de les circumstàncies que havien fet possible aquesta trajectòria, va participar en totes les iniciatives que permetien posar en valor aquell patrimoni i va publicar nombrosos escrits. Un dels més importants va ser l’article sobre el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), inclòs al llibre de Josep Termes Carteles de la República y de la Guerra Civil, editat per La Gaya Ciencia el 1978. Així mateix, va publicar diversos articles a La Vanguardia sobre cartellistes de la seva generació, com Lorenzo Goñi, i va polemitzar amb Josep Renau sobre l’abast de la propaganda antifeixista. També va fer alguns nous cartells per a les festes de Banyoles, on es va instal·lar; per a l’Ateneu Enciclopèdic Popular; per a una campanya de la Generalitat sobre la història de Catalunya, etc.
A partir del 1995 va publicar les memòries que relaten la seva trajectòria artística i vital durant la República i la guerra, i els tristos anys de l’exili a França, seguits per la més lluminosa etapa de Mèxic i els inicis de l’estada a Nova York, que explicaria amb detall en un quart volum.
Per tot això i molt més (la tasca de reivindicació, la seva vida longeva…), se l’ha arribat a considerar com a veritable icona del cartellisme, referent, patriarca, apòstol i profeta, o, simplement, “el cartellista” de la Guerra Civil. Amb motiu del centenari del seu naixement, pot ser bo que també aprofitem l’avinentesa per visitar de nou la seva producció gràfica i fotogràfica, rellegir els seus textos i recordar tota la trajectòria d’aquest gran tafaner apassionat.