La reintroducció del falcó pelegrí, el projecte Oreneta i una gestió de les basses que ha beneficiat els amfibis i altres animals aquàtics són exemples reeixits d’accions que s’han dut a terme per protegir i posar en valor el patrimoni natural de la ciutat.

Granota a l’estany del jardí de Ferran Soldevila, a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. El manteniment de les basses de la ciutat ha incorporat durant l’últim decenni un programa de protecció integral dels amfibis que hi viuen.
Foto: Vicente Zambrano

El falcó, un ocell tan vinculat al món medieval i que ha nodrit de llegendes i literatura les lletres ibèriques, no podia faltar en una ciutat com Barcelona, i així va ser fins a principis de la dècada dels setanta, quan l’última parella reproductora barcelonina va ser exterminada, arrencada d’una de les esveltes torres gòtiques de Santa Maria del Mar, on criava. Per esmenar aquella pèrdua vam haver d’esperar a l’any 1999, quan un projecte municipal de reintroducció del falcó pelegrí, seguint exemples de recuperació de l’espècie portats a terme amb èxit als EUA, el va retornar a la ciutat.

Aquesta reeixida experiència, dirigida pel biòleg Eduard Durany, en què vam col·laborar, és la primera gran acció d’acostament de la fauna salvatge urbana al ciutadà, amb l’objectiu de presentar la ciutat com a part de la natura i no com la seva negació. Des del 2004, any en què van néixer els primers polls com a fruit del projecte, fins al 2016, han volat 78 nous falcons a Barcelona, alguns del quals s’han quedat a la ciutat, mentre que la majoria han marxat per colonitzar nous territoris. Actualment tenim un mínim de dues parelles reproductores: l’una situada a l’emblemàtica Sagrada Família i l’altra al penya-segat marítim de Montjuïc.

La gran difusió del projecte, que encara avui en dia, passats divuit anys, genera notícies als mitjans, ens va encoratjar a proposar més iniciatives en la mateixa línia. La ciutat no podia donar l’esquena al seu reduït i limitat però valuós patrimoni natural salvatge; hi havia l’obligació de posar en valor aquelles espècies genuïnament urbanes, com orenetes o falciots, o potencialment urbanes, com xoriguers o gralles, que tants bons serveis ens presten, des d’ecosistèmics fins al pur plaer de la seva contemplació. Alguns urbanistes argumenten que la qualitat de vida en una ciutat està determinada pel ventall de propostes que ofereix i el gaudi de la natura és una d’aquestes propostes; n’ha de ser una més.

El projecte Oreneta

El 2005 es va posar en funcionament el projecte Oreneta, que incloïa una campanya de sensibilització, un cens i un pla participatiu en què veïns i veïnes comunicaven a través de diferents conductes la presència de nius d’oreneta cuablanca i vulgar a casa seva. El 2016 es van comptar 280 nius ocupats d’oreneta cuablanca i algunes desenes d’oreneta vulgar, la qual, més vinculada que aquella a ambients rurals, persevera a tornar a racons de la ciutat que no fa tants anys eren pobles voltats de camps i de conreus.

Niu de falcó a la Sagrada Família.
Foto: Sergi Garcia

Amb el transcurs del temps, el projecte Oreneta va derivar en un pla d’acció per als ocells i altres animals salvatges i protegits que crien en edificis, com els ballesters i els falciots. A la ciutat hem comptat 367 colònies de ballester, cosa que significaria 3.670 parelles, ja que cada colònia té unes deu parelles de mitjana, un volum importantíssim en relació amb la població total de Catalunya. Per conservar tota aquesta interessant fauna, en col·laboració amb la Generalitat i el Cos d’Agents Rurals (CAR), s’han instal·lat nius d’oreneta vulgar i cuablanca, falciot, ballester, xoriguer, falcó i ratpenat, i, cosa encara més important, s’ha assessorat constructors i arquitectes perquè s’integrin punts de nidificació en l’obra nova i per conservar-los en les rehabilitacions.

Un dels darrers projectes de foment de la biodiversitat urbana basats en la instal·lació de nius artificials ha estat la col·locació de columnes amb nius de ratpenat als horts urbans, com a proposta de gestió natural integrada d’aquests equipaments. Els ratpenats són una eina que pot ajudar a combatre les plagues de mosquit i altres insectes.

En la mateixa línia aniria l’incipient projecte de potenciació de la població d’eriçons mitjançant la col·locació de caixes niu, que és, en certa forma, la continuació de l’estudi de la població del Zoo i del parc de la Ciutadella d’aquest inconfusible mamífer insectívor, estudi que es va iniciar el 2007 conjuntament amb l’Equip Verd del Zoo de Barcelona. A més d’aquesta població tan urbana d’eriçó, n’hem detectat d’altres a Horta i Sant Andreu, un exemple més de la incursió cada cop més evident d’espècies salvatges a la ciutat. Aquest fenomen ha d’anar acompanyat de mesures de gestió adequades, afavoridores de la biodiversitat i, per tant, de la nostra qualitat de vida.

La població de les basses

L’adaptació de la gestió dels espais verds encaminada a aconseguir més biodiversitat amb la incorporació de nous paradigmes pot donar uns resultats fantàstics. Un exemple d’això és la gestió que es fa a les basses naturalitzades de la ciutat. Amb la col·laboració d’un jove doctorant en biologia, Guillem Pascual, que ja de petit empaitava capgrossos a les basses de Montjuïc i el Laberint d’Horta, el 2007 vam proposar a l’Ajuntament la realització d’un cens de les basses dels parcs i jardins públics de la ciutat amb presència d’amfibis. Hi vam trobar 56 punts de reproducció.

Després d’aquest cens i en anys successius, es van redactar informes de gestió, es van fer reforçaments de poblacions d’amfibis i es van convertir en rutina els rescats de fauna durant les neteges de les basses, i aquestes accions han culminat, actualment, en un programa de protecció plenament integrat en els protocols de manteniment de les basses. De fet, Barcelona és probablement l’única gran ciutat de l’estat espanyol que compta amb un programa similar.

El resultat de tot plegat és l’augment dels punts de reproducció, en alguns casos per colonització natural. A hores d’ara n’hi ha 87, amb la consegüent consolidació de les tres espècies d’amfibis presents a la ciutat: la reineta, la granota verda i el tòtil. L’estat de conservació d’aquesta darrera espècie, els mascles de la qual són els responsables de carregar amb la posta fecundada i d’assistir al naixement dels petits capgrossos, és excel·lent. De fet, els anys 2010 i 2011 surten de Barcelona milers de capgrossos per repoblar basses del delta del Llobregat, on l’espècie s’havia extingit, una operació insòlita de donació d’exemplars d’una espècie protegida per part d’una ciutat a un espai natural.

Niu artificial de ratpenat situat a l’hort urbà de Sant Pau del Camp.
Foto: Vicente Zambrano

La conservació correcta de les basses ajuda altres animals aquàtics. La població de libèl·lules també s’ha incrementat; a les basses dels nostres parcs hi podem trobar nimfes de cinc o sis espècies, com ara l’Anax imperator, la libèl·lula més gran d’Europa, o l’elegant Crocothemis erythraea, d’un color vermell intens.

Hi viuen també unes quantes espècies de cargols aquàtics, xinxes i puces d’aigua o efemeròpters. La forma adulta d’aquests darrers insectes viu hores, com a màxim dies, un cop es desclouen, amb l’única missió de reproduir-se, i formen eixams que atrauen centenars d’ocells insectívors, principalment orenetes. A finals de l’estiu és un espectacle veure aquestes concentracions d’ocells a les basses del jardí de Mossèn Cinto Verdaguer a Montjuïc, un parc que compta amb una important col·lecció de plantes aquàtiques i on estan presents les tres espècies d’amfibis mencionades. En aquest parc, des que s’apliquen els protocols de manteniment i es rescata la totalitat de la fauna aquàtica cada cop que hi ha neteja per restituir-la un cop netes les basses, la població de granota verda ha crescut de 406 exemplars el 2010 a 1.144 el 2016, un augment que palesa els beneficis indiscutibles d’una gestió correcta.

La majoria d’espècies que crien en edificis són depredadores. Ballesters, falciots, orenetes i ratpenats consumeixen habitualment petits insectes. La funció que realitzen en aquest sentit és impagable.

Nidificació de ballesters en un edifici del districte d’Horta. Després de fer un llarg viatge des de les regions africanes on hivernen, falciots i ballesters arriben a la ciutat per primavera i cerquen els seus punts de cria sempre als mateixos edificis, com també és el cas d’altres espècies.
Foto: Sergi Garcia

El cel de primavera de la ciutat encara s’omple de falciots i ballesters. Els seus xiscles aguts i penetrants gairebé no desperten la curiositat del veïnat, potser perquè s’ha acostumat a aquest cicle inexcusable, repetit puntualment cada primavera, o potser perquè el soroll de la ciutat s’hi sobreposa. El fet és que, després de fer un viatge enormement llarg des de les remotes regions africanes on hivernen, arriben a la ciutat i cerquen els seus punts de cria que es troben als edificis, sempre als mateixos llocs, perquè per a aquests ocells, igual que per a altres espècies com falcons, xoriguers, orenetes, ratpenats i fins i tot els petits dragonets tan injustament perseguits, els edificis són casa seva i, com a nosaltres, els costa canviar.

Des d’un punt de vista biològic, els edificis funcionen com penya-segats, uns accidents geogràfics que ocupen fora de les ciutats. Hi troben forats, cornises i ampits on instal·len els seus nius; alguns molt ben elaborats, com els de les orenetes, i altres no tant. Fins i tot, en el cas dels falcons o xoriguers, pròpiament no hi ha construcció de niu, sinó que les femelles ponen els ous directament sobre superfícies que poden estar totalment desproveïdes de material.

Les espècies que crien o es refugien en edificis són rupícoles, és a dir, viuen en estructures de material rocós o d’un aspecte i composició similars. Ballesters, falciots, orenetes i ratpenats són consumidors empedreïts de petits insectes. La funció que realitzen en aquest sentit és impagable. Un ballester, ocell de vol vertiginós i precís, pot capturar desenes de papallones de processionària del pi al dia, de manera que contribueix al control d’aquesta plaga que afecta els boscos on anem a caçar bolets. Per la seva banda, els ratpenats poden menjar al dia un terç del seu pes en mosquits i altres petits animalons; una colònia d’aquests mamífers alats poden consumir una quantitat immensa d’insectes cada temporada. Els falcons tenen una predilecció especial pels coloms. Falcons i coloms són el gat i el ratolí de l’aire. Uns aprenen dels altres: uns a fugir i els altres a caçar. Els xoriguers s’estimen més els petits rosegadors i els grans insectes.

Però aquests animals no ho tenen gens fàcil en l’atrafegada societat actual. Abans eren molt més respectats que ara (les orenetes gairebé eren objecte de culte). Actualment ja no ho són i aquí es troba la clau de la seva conservació: la tolerància. Moltes vegades les rehabilitacions d’edificis s’aprofiten per tancar els forats que han ocupat generació rere generació, o s’hi instal·len punxes que els fan fora i els forcen a buscar alternatives sovint funestes (per exemple, els falciots expulsats ocupen extractors de fum de les cuines). Per acabar-ho d’adobar, la nova arquitectura, molt atenta a qüestions energètiques i de sostenibilitat, ignora totalment el vector de la biodiversitat i cada cop és més hermètica. Encara més, en moltes ocasions utilitza profusament els vitralls en façana, de forma que les enormes moles lluents esdevenen trampes on s’estavellen molts i molts ocells.

La solució a tots aquests problemes no és senzilla, però requeriria, per exemple, no tancar forats o bé ajustar-ne la mida si el problema és una presència excessiva de coloms, orquestrar una sèrie de normes que impedeixin la instal·lació d’obstacles injustificats o construir nius artificials integrats per tal d’assegurar la supervivència d’aquests animals, que amb la seva presència ens garanteixen una necessària qualitat ambiental i ens proporcionen una alegria indispensable. Com diu la cançó Els falciots, de Joan Manuel Serrat: “…quan els falciots se’n van, el cel es queda plorant…”