La imatge de la vida mateixa

La vinguda de Jana Balacciu a Barcelona per estudiar català, fa un parell de dècades, va significar un punt d’inflexió en la seva vida. Arribava d’una ciutat trista, marcada per les grans ferides obertes de la dictadura i de la revolució, a un món totalment nou on regnava la llum del sol, dels espais amples i de les mirades de la gent.

© Mireia Zantop

Quan l’1 de juliol de 1991 baixava del tren a Portbou per fer el control fronterer i agafar el tren en direcció a Barcelona, no m’imaginava, ni remotament, que aquest viatge em canviaria la vida. Era investigadora en el camp de la filologia romànica a l’Institut de Lingüística de Bucarest i anava a la capital catalana per aprendre, als meus 44 anys (millor tard que mai!), a parlar la seva llengua. Feia anys que em fascinava per la seva esplendor literària a l’edat mitjana, per la seva resistència quan estava prohibida, per la seva recuperació com a llengua de cultura. Però no coneixia la llengua viva.

Aquell dia a Portbou no sabia que l’any 1940 s’hi va suïcidar el filòsof Walter Benjamin, ni que jo arribaria aviat a traduir literatura catalana procurant de fer el que ell demanava imperiosament al traductor: despertar en la seva llengua l’eco de l’original. I no m’imaginava que, quinze anys més tard, procurant de respondre, en romanès, a la crida de la narradora de La meitat de l’ànima, la novel·la de Carme Riera, “passaria” un temps a Portbou capbussada en la història de l’exili català. Després de dos dies sufocants de viatge amb tren per tres països (uns 2.500 quilòmetres que ara recorro en tres hores de vol), volia només arribar d’una vegada a Barcelona.

No oblidaré mai aquella primera estada meva a la ciutat. Fins al desembre de 1989 havia viscut en “el millor dels mons”, com deia la propaganda comunista, un món tan bo que no m’havia permès, com a la majoria dels meus conciutadans, viatjar a l’estranger i fer comparacions. Venia d’una ciutat amb grans ferides obertes no només per la revolució d’aquell any, sinó per tots els anys de règim dictatorial. Una ciutat trista, amb blocs de pisos grisos “sotjats” per la Casa del Poble, el segon edifici més gran del món, una  petjada inesborrable de la megalomania de Nicolae Ceau?escu. L’any següent havia viscut engolida per les arenes movedisses del món romanès que entrava a la transició, de les quals encara no hem aconseguit sortir. De sobte, em trobava immergida en un altre món, en la llum. No només la llum que venia del sol (d’això en teníem a Bucarest, però semblava malalta), sinó la llum viva dels espais amples, la llum tamisada del claustre de la catedral o dels vitralls de Santa Maria del Mar, la llum irisada de les cases de Gaudí. I especialment la llum de la mirada de la gent, d’aquella gent que, ho vaig saber molt més tard, estava i se sentia compromesa en un projecte comú, un projecte, diria ara, arrauxat, però en el qual s’havia posat tot el seny català –els Jocs Olímpics de 1992. Mirava els cartells que instaven “Barcelona, posa’t guapa”, encantada d’aquella manera lúdica i tendra de parlar amb i de la ciutat.

© Editorial Meronia
Portada del Llibre del gentil i dels tres savis, de Ramon Llull, traduït al romanès per l’autora de l’article i publicat per l’editorial Meronia.

Jo devia ser un dels 1,5 milions de turistes que donen les estadístiques per a l’any 1991, però no em sentia, en absolut, així. Em sentia a casa meva, tal com l’havia somiada. Com que el meu curs es feia al vespre, tenia tot el temps del món, com mai abans, com mai després. Caminava quilòmetres, sense cap guia, sense càmera fotogràfica, sense necessitat de tenir-ne. M’ho mirava tot, quedava bocabadada davant de la Pedrera o de la Casa Batlló (encara no havia començat la gran invasió de turistes), em sentia bé envoltada per aquella gent desconeguda amb un somriure a la cara (o potser jo només veia allò que necessitava veure), a la qual, “caçadora de paraules”, parava sempre l’orella per enriquir el meu català (llàstima no haver-hi pogut trobar L’home de la maleta, el personatge de Ramon Solsona, amb el seu tan fresc, malgrat que tan contaminat, català). Em nodria amb avidesa de llum. Seguia, sense saber-ho, el savi consell de la poesia de Carles Duarte: “Arrela’t en la llum que inaugura els colors.” Sabia moltes coses sobre la dictadura franquista, però Jaume Cabré encara no havia escrit L’ombra de l’eunuc, per fer-me comprendre no només amb la ment, sinó també amb el cor, que difícil havia estat per a una gran part d’aquelles mirades de tenir aquella llum. Ha passat molt de temps des d’aleshores, no només “el temps dels núvols i del sol i de la pluja…”, sinó també “el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta”, com tan poèticament ho diu la Colometa de Mercè Rodoreda.

He vingut moltes vegades a Barcelona, hi he passat nits de Sant Joan, festes de la Mercè, diades de Sant Jordi, hi he entomat la pluja, cada vegada he abraçat amb la mirada les seves meravelles. Hi he conegut molta gent i hi he fet molts amics –fins i tot he viscut el dolor de perdre’n alguns–, m’enorgulleixo de la confiança en mi com a traductora o editora d’unes personalitats reconegudes de la cultura catalana, i els ho agraeixo. La “meva” Barcelona ha aconseguit noves dimensions, noves veus, nous colors, nous matisos, del seu passat o del seu present. Però aquella primera imatge mai no se m’esborrarà. La imatge de la vida mateixa, els missatges de la qual em semblaven destinats. Com si poguessis portar-los a casa i canviar tot d’una la nostra vida.

© Leonard Freed / Magnum Photos
El 22 de desembre de 1989 la població de Bucarest es va llançar al carrer davant de la passivitat de l’Exèrcit i va fer caure el règim comunista. A dalt, la plaça de la República de la capital romanesa durant la revolució.

Recordaré sempre una tarda quan, a la plaça de Catalunya, la gent es va posar de sobte a aplaudir un senyor amb un elegant vestit clar. Era, ho vaig sentir, l’alcalde de la ciutat. La circumstància em va despertar admiració, amb un bri d’enveja. Els alcaldes de Bucarest que jo havia conegut, activistes del partit nomenats pel dictador –les eleccions essent purament formals–, mai no caminaven entre la gent i, si ho haguessin fet, no haurien estat rebuts amb aplaudiments espontanis. No tardarà el dia (encara l’espero), em deia, que això passarà també a Bucarest. No tardarà el dia (va ser el 2007) que Romania entrarà a la Unió Europea, em va dir el gran europeista Jordi Pujol, que em va fer l’honor de rebre’m al seu despatx de la Generalitat l’any 2003.

Barcelona era i és així: em regalava i em regala experiències i esperances. M’he allargat tant parlant de la meva primera estada a Barcelona perquè aquell estiu del 1991 va fer, com deia la mateixa Colometa, un tall en la meva vida, va marcar un abans i un després, però molt diferents dels del cèlebre personatge, perquè a partir d’aquell moment la meva vida s’ha enriquit amb tota mena de projectes, entre els quals hi ha el que més em fa sentir que jo també pertanyo a aquesta ciutat: fer-la arribar a Romania, mitjançant la Col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana, que vaig iniciar a l’editorial Meronia l’any 1998 i que ara comprèn 35 volums. Perquè els romanesos, fins i tot els que ja han conegut el seu encant, puguin sentir a la Rambla, entre les veus alegres dels turistes, dels massa turistes (ho sé, però és una font d’ingressos en aquest temps de crisi, que ens fa falta a Bucarest), també les veus de les campanes de Barcelona en l’època en què la Generalitat havia estat substituïda per la Reial Audiència. Perquè es preguntin, i potser trobin respostes, com durant una mica més de tres dècades després de la caiguda de la dictadura franquista Barcelona ha arribat a semblar-nos una ciutat mítica. Perquè aquell o aquells romanesos que potser van poder mirar de prop les banderes que hi voleiaven el dia 11 de setembre de 2012 recordin aquell aire fresc de la República rodoredià, “barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella”, que tants catalans, amb “pas de vella, mans de nàufrag” –com deia Maria Mercè Marçal–, no van poder sentir mai més. Perquè vegin que hi ha pobles, com el català, que fins i tot en els temps de crisi com corren ara, poden concretar projectes de futur. Per molts anys!