La Capmany, vint-i-cinc anys després

El 2 d’octubre farà un quart de segle de la mort de Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una autora versàtil que durant més de trenta anys es va mantenir al centre del panorama cultural amb una publicació incessant de títols i articles. Va conrear gairebé tots els gèneres, si bé cal destacar els assaigs sobre feminisme i joventut.

Capmany amb el seu gat, l’any 1985.
Foto: Colita / AFB.

Avui dia, l’obra polièdrica de Maria Aurèlia Capmany i la possibilitat mateixa de fer-la semblen haver passat a la història. No em ve a la memòria cap autora ni autor actuals entre nosaltres tan admirablement versàtils. Una versatilitat animada pel món cultural durant les tres dècades i mitja, de mitjan cinquanta als vuitanta sencers, durant les quals la Capmany anava traient títol rere títol, article rere article. Caldria, ara, ser èuscar per beneficiar-se d’un clima, públic i privat, que permeti a un autor conrear diversos gèneres i fins entremesclar-los en un mateix llibre –novel·la, assaig, contes, poesia, teatre, lletres de cançons, guions de còmics i de films de cinema i de televisió, traduccions, memòries i dietaris, articles a diaris i revistes–, tenir força lectors i ser traduït. La Capmany va fer de tot això, tret de poemaris –ep, però, que les lletres de cançons són poesia– i de guions de cine.

Val la pena de subratllar, com a sageta precisa dels canvis culturals a pitjor en aquest quart de segle, els seus assaigs sobre el feminisme i el nou paper de la joventut. Formidables per l’oportunitat, van marcar època. Els va escriure a proposta editorial! ¿No seria avui igual de necessària una posada al dia, quan els canvis generacionals i les mentalitats avancen en aquesta doble direcció, per més entrebancs que hi trobin? Si així fos, però, no sé si hi hauria cap editora que els encarregaria a una intel·lectual.

La dona a Catalunya: consciència i situació es va publicar ara fa mig segle, el 1966, l’any de la Captuxinada, en què l’autora va participar. Maria Aurèlia –com tanta gent li deia, en una prova del reconeixement aconseguit i de la popularitat guanyada– ja era una narradora considerada, des de la publicació de la primera novel·la, Necessitem morir (1952), enllestida el 1947. Un títol al·legòric d’aquells anys de transformació i recuperació cultural, escrit per una dona de trenta anys que havia viscut la guerra i la dura postguerra primera, una fracassada, com ella mateixa es qualifica a les memòries, sense misericòrdia, amb determinació resolta de no oblidar-ho i alhora de no queixar-se’n.

També era dona de teatre, autora i actriu. Professora, activista antifranquista i catalanista, dona a contracorrent que, ulls grossos i llengua esmolada, tenia més i més presència pública. Una senyora de costums bohemis i més. No era una beatnik, però començava a ser una divulgadora de la novel·la negra nord-americana i una albiradora de la contracultura naixent, com es veuria tot seguit. Una filla de la Rambla de les Flors.

El llibre sobre el feminisme va ser valuós. Llegit ara, és plausible dir-ne un precedent dels estudis culturals que es gestaven com a disciplina intel·lectual en el món acadèmic anglosaxó. La Capmany feia una bona repassada crítica al context i a les dones de la petita burgesia il·lustrada de primers del segle XX, el feminisme prudent que la trauria sempre de polleguera. Però també les rescatava del buit i del no-res cultural. Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison revivien. Tres anys després d’aquesta capbussada històrica en un passat que, de tan opac, semblava nul, es submergeix en el present.

Hi emergeix amb La joventut és una nova classe?, en la mateixa línia d’atenció a la cultura popular i d’anàlisi que evita fer de les elits el centre de l’exploració. El va publicar també a Edicions 62, projecte esdevingut llavors una realitat que, vista des d’avui, era gloriosa. No penalitzava la intel·ligència i l’agosarament; al contrari, els encoratjava.

Aquest arc temporal d’interessos que va de la història cultural de la modernitat al present del país i a les vibracions del món occidental, malgrat el franquisme, li donaria la projecció encara més pública amb articles a diaris i revistes. La Capmany era una autora informada, coneixedora de llengües i d’altres paisatges culturals que, a França, a Itàlia i als Estats Units, removien els estatus i eixorivien els enteniments. Ja se sabia que era polifacètica, però quan publica el llibre sobre el feminisme i després el de la joventut apareix una autora que va enllà de les novel·les, un gènere que seguirà conreant, però que a poc a poc serà un més dels que practica. Menció obligada és el teatre, com a actriu, a la companyia Adrià Gual, que tant faria per acompanyar l’obra d’Espriu. També com a autora, d’obres com la tan revulsiva de 1971 Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, coescrita amb Xavier Romeu.

Maria Aurèlia Capmany amb l’escriptora i periodista Montserrat Roig en un acte en defensa de la llibertat d’expressió, l’any 1981, a la Universitat de Barcelona.
Foto: Robert Ramos.

Una intel·lectual en un moment esplèndid

La Capmany va ser, en suma, i sobretot, una intel·lectual que, per sort per a ella i per a nosaltres, es va trobar amb un moment cultural esplèndid quan entrava a l’edat adulta. L’assaig és avui una quimera per a tants autors i autores, com ho és la prosa mateixa si no revesteix la forma novel·lesca o de les memòries, i fins així ho té magre. Una autora de talent, que escriu molt bé, una prosista gens adotzenada, contrària al tòpic, atenta de manera lluminosa a les manifestacions de la vida diària i dels propis sentits, una argumentadora nata, una provocadora de les paraules. Són qualitats que la relacionen amb dos autors coetanis que van poder ser exclusivament prosistes, com si fossin francesos o italians, gràcies al mateix moment editorial i polític, a la revolta cultural de caires diversos, en suma, que s’expressava com podia i que els feia confluir des de diferents angles: Pla i Fuster. Tant se val en realitat si es tenien mania, si es relacionaven o no. Els qui els llegim (si ho fem) som nosaltres, som nosaltres els qui amb la lectura acabem els llibres o els desestimem, hi dialoguem o no, els fem reviure o no. De Pla, en sentim parlar gairebé tothora; de Fuster, menys, massa poc; de la Capmany, gairebé mai. Convindria que ens en demanéssim les raons.

El jo i el nosaltres. És el punt central, apunto, de l’obra de la Capmany. Els seus darrers llibres de memòries són en aquest sentit un document literari i un sumari moral sobre la vida d’una dona i d’una cultura que per continuar sent del seu temps, modernes, n’han vist de tots colors. Traspuen la intel·ligència de dir sense dir-ho tot, deixant als lectors l’espai i la responsabilitat que ens pertoca i a què tenim dret. Poc sabrem de l’autora en aquests llibres, de la seva infància i joventut difícils, de la seva vellesa encara més difícil. Sabrem, en canvi, si així ho volem, força més de nosaltres.

Portada del llibre de Capmany sobre la dona a Catalunya, de 1966.

Va redactar aquests llibres quan era una socialista de bandera i havia assolit comandament públic. Aquella dona que en el calorós –políticament i encara més meteorològicament– Míting de la Llibertat de 1976, a Montjuïc, quan no estaven legalitzats ni els comunistes, va cridar a la multitud xopa: “Suem socialisme!” La regidora de cultura que acompanyaria l’alcalde Maragall durant anys, la virreina del palau de l’ídem. I es posa a escriure Dietari de prudències (1981), Mala memòria (1987), per acabar amb Això era i no era (1989), ja malalta de càncer. Juntament amb els escrits memorialístics previs, els dos volums de Pedra de toc (1970-1974) constitueixen un compendi inestimable sobre com relligar el jo i el nosaltres. Això que tanta falta encara fa.

Salut, Maria Aurèlia!

Mercè Ibarz

Escriptora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *