Foto: Dani Codina.
Obres d’art fetes per reclusos als centres penitenciaris de la Model, Brians 2 i Quatre Camins, incloent-hi la instal•lació La mirada nómada realitzada al pati de la presó Brians 2 (les dues imatges de l’esquerra a la segona filera).
Situem-nos en els marges de la ciutadania, les presons, per abordar una de les vies mitjançant les quals la població reclusa hi entra en comunicació: la creació artística.
Acostumats al terme “ciutadania”, és oportú que en aquest número 100 de Barcelona Metròpolis reflexionem sobre els límits d’aquest concepte. Perquè en té. Atenent a les seves diverses definicions, en totes trobem la coincidència bàsica que la ciutadania la componen els qui poden incidir políticament en el govern del seu país, els qui exerceixen plenament els seus drets civils.
Parlem ara d’un col·lectiu que no forma part d’aquesta ciutadania, la població reclusa, un segment al qual s’al·ludeix sovint com a “col·lectiu en risc d’exclusió social”. Aquesta expressió, nascuda a França als anys setanta i beneïda per la Unió Europea, s’utilitza per referir-se a aquells grups socials que estan totalment o parcialment exclosos d’una participació plena en la societat pel que fa a la política i l’economia. Són individus, en definitiva, que no poden exercir el dret al vot i que no participen del mercat laboral normativitzat: no formen part de la ciutadania.
El sentit del que és l’exclusió social resulta més o menys diàfan per al conjunt de la societat, però a molts ens incomoda aquesta etiqueta que revela una amenaça latent, una espasa de Dàmocles que en qualsevol moment pot caure i tallar el cordó umbilical que uneix aquest individu o col·lectiu “en risc d’exclusió” amb “la societat”. Aquest és un llenguatge negatiu i excloent; seria més adequat utilitzar una expressió inclusiva i positiva que generés empatia amb aquests “riscos”. Aquests col·lectius i individus, a més, no poden deixar de formar part de la societat: en són part integrant, tant si viuen en un apartament del Soho londinenc com en una cel·la. La veritat és que resulta paradoxal que s’identifiqui amb l’exclusió social precisament aquells subjectes que pateixen amb més intensitat la pressió de les institucions.
Així doncs, una vegada situats en els marges de la ciutadania, abordem una de les vies mitjançant les quals la població carcerària hi entra en comunicació: la creació artística. Els centres penitenciaris equivalen a una mena de quists: són nòduls tancats, amb els seus propis sistemes simbòlics i de significats, dins de la matriu de l’esfera social. He tingut la sort de poder investigar durant tres anys el treball de caràcter artístic i creatiu que es realitza dins d’aquests cúmuls que són els deu centres penitenciaris que hi ha a Catalunya, set dels quals estan situats a la província de Barcelona. En aquests centres actua un perfil professional, propi del sistema penitenciari català (que no existeix en el sistema estatal): els monitors artístics de presons. L’ànim d’aquest agent de mediació és, molt més enllà de tenir entretinguts els interns i les internes, aconseguir que hi hagi un aprofitament cultural i un benefici personal del temps transcorregut a la presó. Això s’assoleix enriquint la simbologia de l’intern i sensibilitzant-lo envers expressions artístiques i nous llenguatges que no coneix. La missió dels monitors és iniciàtica, ja que propicien l’alba de la intel·ligència creativa. Avui dia, el model català d’ensenyament artístic a les presons continua sent estudiat i inspira rèpliques en altres presons d’Europa.
Ara com ara hi ha cinquanta-tres monitors per als deu centres. A través de diverses accions pràctiques, com ara exposicions a l’exterior, participació a concursos o la recepció a la presó de visites d’artistes reconeguts, s’aconsegueix que aquests nòduls tancats que són les presons –microuniversos amb una quotidianitat estricta i unes àrdues rutines pròpies– desenvolupin una certa porositat. D’aquesta manera es fa possible tant rebre estímuls de l’exterior com realitzar aportacions a l’esfera social que descriguin com és la vida a la presó i els dilemes que planteja el subjecte. El llenguatge de la creació artística és molt adequat per conjugar les dues esferes, per la seva potència metafòrica i poètica.
Foto: Editorial La Cúpula.
Pàgina del còmic Fuga en la Modelo del personatge Makoki, editat per La Cúpula.
La Model, mite de la cultura popular
M’agradaria aturar-me breument en el cas del centre penitenciari de la Model i el seu cos a cos amb la ciutat. La seva situació al mig del barri de l’Eixample fa que la metàfora de la presó com a quist social sigui especialment literal. Entre els carrers de Rosselló, Provença, Nicaragua i Entença s’erigeix aquest edifici de 1904, la presó catalana més vetusta i un emblema de l’arquitectura penitenciària pel seu disseny en panòptic.
Podem afirmar que la Model (també coneguda en el llenguatge del carrer barceloní com “l’hotel”) és un mite de la nostra cultura popular perquè gaudeix d’una projecció col·lectiva basada en un imaginari comú. Probablement, tres dels fenòmens associats a la Model que figuren en el podi de l’inconscient barceloní són, en primer lloc, els motins i les revoltes promoguts per la Coordinadora de Presos Espanyols en Lluita (COPEL) a finals dels setanta, amb les imatges dels interns enfilats a les teulades, que han quedat gravades a la retina de diverses generacions. A aquestes impressions se suma el motí protagonitzat mediàticament pel Vaquilla, en què reclamava heroïna davant les càmeres el 1984. Finalment, l’esbojarrat còmic Fuga en la Modelo, de Gallardo i Mediavilla, una de les aventures més representatives de Makoki, antiheroi del còmix barceloní.
Foto: Robert Ramos.
Presos a la teulada de la presó Model durant un motí, observats per la policía i els periodistes, el 18 de gener de 1989.
Aquests tres fenòmens estan molt relacionats amb la cultura popular i els mitjans de comunicació, i són només la punta de l’iceberg més mediàtica i acolorida d’aquest gran artefacte arquitectònic, històric i cultural que és la Model. Perquè aquest magnífic espai de memòria acumula una quantitat ingent de vivències de dolor i càstig, però també d’aprenentatge i resistència. A l’interior d’aquesta construcció he pogut comprovar com els monitors artístics, la figura dels quals he esmentat, activen dia a dia metodologies i formes de treball noves dins de l’ensenyament artístic. Penso en les experiències proposades als interns per treballar els cinc sentits estimulant-los amb inputs sensorials (olors, sabors) que després tenen una plasmació gràfica o escultòrica. En aquesta experiència, les olors es revelen com l’estímul que actua més vívidament en l’humà: l’olor d’una simple branqueta de romaní desencadena torrents de llàgrimes per a qui viu en privació de llibertat.
De fet, seria llarg destacar aquí els emocionants projectes que he conegut realitzats a la Model i en altres presons catalanes, tot i que és imprescindible remarcar la generositat d’artistes com Arranz Bravo, Frederic Amat, Evru o el Mag Lari, les visites desinteressades dels quals al centre han anat orientades a treballar l’automillora, la voluntat i la perseverança dels interns. Aquestes visites fan que la presó entri en sinergia amb la ciutadania, respirant, filtrant una substància de dins cap enfora i viceversa: aquesta substància és la creativitat. Per això hem de reivindicar la introducció d’una cultura per a la interpretació de les formes que es generen a la institució penitenciària. Aquesta seria, sens dubte, una de les maneres més potents de normalització d’aquests marges de la ciutadania.