El projecte Voces, o la llavor veneçolana

Setze nens van inaugurar l’any 2004 a Gràcia el projecte Voces y Música para la Integración, una iniciativa amb què el director Pablo González revivia a Barcelona la pràctica i la teoria musicals del famós Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela.

El projecte Voces, encapçalat pel músic veneçolà Pablo González, es basa en el treball amb la veu i, en una segona fase, en l’exercici instrumental col·lectiu. La integració dels nens de famílies vingudes de fora en la vida local és un dels seus objectius en l’aspecte social.

Quan l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar encara no era el que és avui dia, és a dir, un símbol d’integració social a través dels valors de la música, José Antonio Abreu ja posava en cadascun dels seus alumnes la llavor d’un gran projecte. Actuant des del no-res, des de la base, des de les províncies, sense mitjans, sense cap referent, va fer dipositaris d’un somni ambiciós els primers joves que van treballar al seu costat: el somni de construir a cada ciutat del país, al costat de l’església i l’ajuntament, un centre orquestral per a nens i joves. Uns espais que Abreu anomenaria “nuclis” i que constituirien la base del Sistema Nacional d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela, conegut a tot el món com “El Sistema”.

Des dels seus inicis, tota la sensibilitat del mestre Abreu ha anat dirigida a transmetre als seus alumnes la importància de la música com a fenomen socialitzador; per això, cadascun d’ells, a més de tocar, sempre ha tingut al davant l’opció de formar una nova orquestra. Així mateix, s’ha dedicat al treball de sensibilització musical però des de la base, als llocs més desafavorits per la pobresa i la marginalitat, on ha portat la música com a eina de rescat social. Expliquen que una vegada Abreu va manar que cridessin un jove de disset anys que havia ingressat a la presó per robatoris de bancs i delictes majors. “Et dono l’oportunitat que canviïs la teva vida i a canvi et dono un clarinet –li va dir–. Vull que estudiïs a El Sistema.” “I no tens por que et robi el clarinet?”, li va preguntar el nano. “No el robaràs perquè és teu”, li va respondre el mestre.

La mateixa voluntat d’inclusió va ser la que va portar el músic veneçolà Pablo González a iniciar a Barcelona el projecte Voces y Música para la Integración. Va ser l’any 2004, al barri de Gràcia, on van trobar l’acollida de l’oratori Sant Felip Neri. Així va ser com setze nens es van convertir en fundadors del que avui és la llavor d’El Sistema veneçolà implantada a Barcelona. La idea inicial era incorporar nens que venien de fora. Aleshores l’onada d’immigració era enorme i es començaven a presentar problemes seriosos dins i fora de l’escola. Per què no fer un programa semblant al de les orquestres juvenils de Veneçuela, però amb la intenció d’unir nens i famílies de fora amb altres d’aquí?

Nou anys després, la manca d’integració es deu encara, i més que abans, a motius econòmics; l’estatus de moltes famílies ha canviat i els nens s’hi han d’adaptar. “Hi ha cap manera millor, doncs, que encarar la nova situació cantant, tocant i divertint-se?” En Pablo ens explica que a molts dels nens que ara hi ha a l’orquestra els veia jugar a futbol a la plaça del costat fins que un dia el van aturar per dir-li que volien estudiar flauta, violí o baix. I continua: “Després coneixem la família, els pares, i si cal, truquem a la seva porta. Lluny de la idea de crear un gueto amb unes característiques específiques, aquí tenim nens d’arreu. Quan toquem, tots som iguals. Hi ha fills de metges que podrien pagar-se una escola de música, però prefereixen estar aquí amb nosaltres.”

Sis anys amb l’Orquestra Simón Bolívar

Pablo González va tenir el privilegi de compartir sis anys d’assajos amb José Antonio Abreu a l’Orquestra Simón Bolívar. “Si ens explicava una frase musical, era acompanyada de tota una filosofia. Per a Abreu, qualsevol nota musical té capacitat de transmetre. El que has de saber és què vol dir aquella frase i posar-hi el teu sentiment per expressar-la; d’altra manera pots tocar, però no arribes a comunicar. El compositor txec Antonín Dvo?ák, per exemple, convidat a dirigir el Conservatori de Nova York, va ser el primer que va permetre als músics negres entrar en un conservatori, en un moment en què fins i tot es pensava que un negre no podia tocar el violí per raons biològiques! Només des d’aquest posicionament, des d’una certa radicalitat, pot sortir una peça com la Simfonia del Nou Món. Mentre els nens són aquí fent música, intentem també que tinguin present el que està passant a l’altra banda.”

Captivat per l’instrument, en Pablo va entrar al nucli de la seva ciutat, Maracaí, amb només dotze anys. “Quan vaig entrar, em van donar un violoncel i em van posar a tocar a l’orquestra. Només dos mesos més tard vam fer una trobada amb el mestre Abreu al Poliedro de Caracas. Imagina’t, vint nens de la província dins d’un estadi ple de gent per tocar amb una orquestra de 500 músics. ‘Aquí no fem falta’, vaig pensar, però per al mestre i per a El Sistema tots érem importants. Vam tocar la Cinquena de Beethoven.”

El projecte Voces persegueix la creació d’orquestres juvenils que sonin cada cop millor i que els nens s’ho passin bé. En un primer moment, el treball es basa en la veu i després en l’exercici amb l’instrument de forma col·lectiva. Només arribar, els nens ja surten a cantar al carrer amb els seus companys. Així se’ls obre de seguida l’oportunitat de participar, de ser als concerts, de veure la societat d’una forma diferent.

Pablo González va entrar al nucli local del sistema veneçolà d’orquestres juvenils quan només tenia dotze anys. A la imatge, assajant el violoncel amb una de les seves alumnes barcelonines.

Llocs de referència musical

Va ser en un d’aquests concerts al Centre Cívic les Basses, al barri del Turó de la Peira, que la regidora del Districte es va enamorar del projecte i els va oferir el centre com a seu. El projecte també disposa d’espais a Roquetes (on hi ha altres iniciatives que funcionen des de fa temps, com ara la Banda Simfònica Roquetes Nou Barris), Ciutat Meridiana (on gairebé no hi ha escoles de música) i Sant Andreu. La idea és créixer i convertir aquests espais en llocs de referència, on els nens i les nenes puguin formar els seus grups (orquestres de cambra, corals, etc.) i sentir-se part del projecte amb noves iniciatives (hip-hop, teatre musical…).

Va ser a les Festes de la Mercè del 2011 quan les dues filles bessones de l’Ana, la Bàrbara i la Fabiola, violí i violoncel respectivament, de set anys, van trobar la seva oportunitat. “Quan les vam veure, ens vam quedar de pedra”, ens diu l’Ana. Era un diumenge al migdia. Plovia. Tot el grup de la coral era al damunt de la tarima instal·lada al mig de la plaça de Catalunya. De seguida hi van contactar i van començar amb la sensibilització i el cant. Dos mesos després ja triaven un instrument i entraven a formar part de l’orquestra A. Avui les veiem assajant amb l’orquestra B. Tothom està concentrat en la preparació del concert que han de fer a l’Auditori amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), juntament amb els nens de Xamfrà, un altre projecte educatiu que, des del 2005, utilitza la música com a eina de transformació social al barri del Raval.

A part de l’OBC, cada cop són més els músics que s’acosten a aquestes propostes per col·laborar-hi. Fa dos anys que Natali Smirnoff, violinista de la Simfònica del Vallès, va adreçar-se a les Basses per oferir-s’hi com a voluntària. Poc es pensava que hi trobaria en Pablo, amb qui durant quatre anys havia compartit l’experiència de tocar a la Simón Bolívar: “Li vaig confessar que em sentia com en un dels nuclis”, recorda. Pertanyen a una de les primeres generacions de músics sorgits d’El Sistema. Més tard n’han sortit altres tan coneguts com el jove director Gustavo Dudamel, de trenta-dos anys, director de la Simón Bolívar des del 1999 i un dels principals emblemes d’El Sistema, un marc que ha creat diversos productes (formacions musicals) per tal d’exportar la identitat nacional i la cultura veneçolanes. El seu èxit és la demostració que, quan un país entén quina és la seva riquesa, és capaç d’exportar-la amb uns resultats que superen les expectatives.

Pertànyer a la Simón Bolivar és la meta més alta dins d’El Sistema veneçolà, i només hi arriben els millors. Ser al capdamunt de la piràmide significa esdevenir el referent per a 350.000 nens i més de 180 nuclis en tot el país. Si bé s’exigeix un nivell per tocar-hi, no hi ha un límit mínim d’edat; la Natali coneix nens que hi han entrat amb dotze i tretze anys. Els que no hi arriben es queden fent classes als nuclis o formant-ne d’altres, perquè el moviment d’orquestres juvenils és constant. “El que de debò compta –explica– és que, quan escoltem un nucli d’un barri d’una província veneçolana i després escoltem la Simón Bolívar, no tenim cap dubte que algun dia aquella orquestra arribarà a sonar igual. Perquè no és tan sols una qüestió musical, sinó també d’ideologia.” El model s’ha intentat exportar arreu. França és un dels pocs països on no hi ha excel·lit perquè la seva prioritat és la cerca dels millors alumnes dels conservatoris, per aconseguir orquestres que sonin molt bé. Es perd l’essència: “Molta gent amb qui vam coincidir, avui solistes o directors de les millors orquestres del món, no haurien arribat on són si no hagués estat per la música. Per això aspirem a tenir algun dia una gran orquestra juvenil a Barcelona, una orquestra professional sortida del nostre propi sistema.”

Eva Vila

Música i directora de cinema. Professora de la UPF

2 comentaris a “El projecte Voces, o la llavor veneçolana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *