El mundo educativo busca su espacio en internet

El mundo educativo está lleno de especificidades que hasta ahora ninguna empresa tecnológica ha sabido trasladar a internet. Muchas de las grandes plataformas han intentado, sin éxito, dar respuesta a las necesidades de docentes y estudiantes.

Clicando en la pantalla durante una clase de inglés en segundo de primaria, en la Escola la Llacuna del Poblenou.

Cada época histórica ha venido marcada por el descubrimiento de un gran invento: el fuego cambió por completo nuestra alimentación; la rueda facilitó el desplazamiento de objetos y personas; la imprenta permitió difundir el conocimiento. Hoy internet ha cambiado por completo nuestra percepción de la realidad y nuestra forma de relacionarnos con el entorno. Aún quedan muchos cambios por llegar, pero de momento ya podemos hablar de grandes revoluciones como la inmediatez de las comunicaciones, el fácil acceso a la información o la desaparición de las distancias geográficas, entre muchas otras.

Todos los ámbitos de nuestra vida han encontrado su espacio en internet: tenemos a Facebook para el ocio y la vida privada, a Twitter para el seguimiento de la actualidad, a Spotify para la música, a YouTube para el mundo audiovisual, a LinkedIn para el ámbito profesional, a Foursquare para la oferta gastronómica, etc. En definitiva, grandes referentes para todos los sectores; para todos excepto uno, que además es fundamental y determinante: la educación. Todavía no hay ningún referente para la educación en internet y nos preguntamos por qué.

El mundo educativo está lleno de especificidades que hasta ahora ninguna empresa tecnológica ha sabido trasladar a internet. Muchas de las grandes plataformas, como Facebook, Google o Skype, han intentado, sin éxito, adaptarse al mundo educativo para dar respuesta a las necesidades de docentes y estudiantes, pero siempre partiendo de su producto inicial, que en ningún caso fue creado pensando en la educación.

Solo si tienes en cuenta desde el primer momento cuál es tu fin y a quién te diriges, puedes estructurar y diseñar una plataforma para un sector tan esencial y singular como es el educativo. Si pensamos en el acceso al contenido, por ejemplo, vemos que herramientas totalmente eficaces para otros sectores, como podría ser Google, no lo son para la educación. Google no tiene en cuenta parámetros tan básicos como el nivel de dificultad de los contenidos, no sabe distinguir entre aquellos que son educativos y los que no lo son, no propone una correspondencia entre los distintos sistemas educativos, etc.

Teniendo en cuenta todas estas especificidades, hace ahora unos cuatro años fundamos en Barcelona una plataforma puramente educativa llamada Tiching. Conscientes de que no sería una tarea fácil, empezamos lanzando una versión alfa, que fue probada por más de mil docentes. Gracias a su experiencia pudimos mejorar su funcionalidad, y estrenamos, unos meses más tarde, la versión beta, que está disponible en España, Argentina, Colombia, Chile, México y Perú.

Tiching ha evolucionado hasta convertirse en un verdadero punto de encuentro para la comunidad educativa. Ahora mismo cuenta con un buscador de recursos que ya tiene clasificados más de 90.000 contenidos. Además, la plataforma pone al alcance de toda la comunidad educativa más de 400.000 centros y más de trescientos catálogos de contenidos. De esta forma consigue centralizar la búsqueda de todo aquello relacionado con la educación en un único espacio para facilitar, así, la tarea de los más de 100.000 docentes que ya se han unido al proyecto.

Tiching también ofrece una navegación intuitiva estructurada en tres grandes ejes: Clase, Escuela y Mundo, los tres ámbitos en los que tiene lugar la educación. De esta forma, docentes, estudiantes y familias disponen de un espacio propio para la gestión de las clases, otro para estar al corriente de todo lo que ocurre en su centro educativo y un tercer espacio para compartir intereses.

No sabemos cómo será la educación del futuro, pero creemos que haciendo el mundo educativo más abierto y conectado estamos ofreciendo, a todos, la oportunidad de mejorarlo.

oman”;?b oa
?{ `?age:EN-US;mso-fareast-language:ES-TRAD;mso-bidi-language:AR-SA’> ?r tt
?{ `?nicar-nos i cooperar, que augmenten exponencialment, i, sobretot, la implicació activa de l’estudiant en el seu propi aprenentatge que, amb les metodologies i eines tecnològiques adequades, adopten els nois i noies en el moment que comencen a treballar col·laborativament.

Quan Salman Khan va editar els primers vídeos de la futura Khan Academy, segur que no s’imaginava que el fet d’enregistrar breus unitats temàtiques dels curricula escolars en format audiovisual i fer-les accessibles a internet, per tal de ser visualitzades en qualsevol moment i en qualsevol lloc, obriria el camí a una de les noves metodologies d’aprenentatge que han començat a capgirar la classe tradicional: l’estudiant, primer de tot, seguint unes instruccions personalitzades del professor, es familiaritza amb un contingut estudiant-ne, pel seu compte, els conceptes bàsics amb l’ajut de tot tipus de recursos i relacions amb els altres aprenents en xarxa. Un cop ha assolit aquests coneixements bàsics i amb el seguiment en línia del professorat, la classe presencial es converteix en un espai on es promou l’experimentació en grup i es desenvolupen projectes i tasques en col·laboració amb els altres companys i el professor, que queden reflectits en eines com els PLE (entorns personals d’aprenentatge) i ajuden a consolidar les competències que permetran a cada aprenent, en el futur, prendre les decisions correctes i actuar eficaçment davant de qualsevol repte personal i professional.

Salman Khan, com tants i tants professors d’arreu del món que exploren diàriament les potencialitats de les TIC en l’educació, sap que, a partir d’ara, la manera de treballar a les aules s’haurà d’anar actualitzant constantment. Si tenim alguna certesa, però, és que estem avançant cap a un aprenentatge més social i cooperatiu caracteritzat per una major implicació de l’estudiant en el procés d’aprenentatge, el desenvolupament de competències avui bàsiques com la comunicativa o el treball en equip, l’increment de la satisfacció dels estudiants o una major formació dels estudiants com a ciutadans crítics.

Tanmateix, als docents, el gran nombre de recursos i relacions que ens ha portat internet ens exigeix una necessària reavaluació de la nostra pròpia capacitació com a docents. Si acceptem, seguint Bauman, que ens haurem d’estar formant al llarg de tota la vida professional, les TIC ens faciliten un autoaprenentatge també més col·laboratiu i horitzontal, on esdevenen subjectes principals del procés, els nostres iguals: col·legues que tenim a la vora o a l’altra banda del món i amb qui ens relacionem mitjançant entorns virtuals que, amb diferents graus de formalització, afavoreixen l’intercanvi d’informació, idees, coneixements i experiències (bones pràctiques).

A Catalunya en tenim exemples molt sòlids, com ara els de l’Associació Espiral, Espurna o l’eduCAT 2.0. A la UOC, la recerca en e-learning ens obre a una nova concepció de la universitat on la seva comunitat plural i diversa es forma de manera permanent gràcies a la interacció entre tots els seus membres i el feedback constant generat en tot tipus de xarxes, des de les més formals pròpies d’un grau o postgrau fins a les sorgides de col·lectius d’interessos comuns. Aquest és el cas del projecte LletrA, que reuneix el coneixement dels diferents agents del sistema literari català en un entorn virtual promogut des de la universitat, o del Mestresclass, creat recentment, on la comunitat universitària experta coopera amb un mitjà de comunicació molt actiu a la xarxa, l’Ara, per promoure l’intercanvi solidari del coneixement entre els professors catalans de tots els nivells educatius (des dels continguts curriculars específics fins a les bones pràctiques docents desenvolupades amb èxit dins de la mateixa aula). Tot això amb un nou llenguatge, l’audiovisual, que els propers anys esdevindrà central en la consolidació d’una internet educativa catalana de qualitat i innovadora.