La muntanya dels periodistes

La muntanya dels periodistes

19/01/2021 - 12:16

Montjuïc. Josep Laribal, director del diari El Diluvio. Francesc Peris Mencheta, editor d'El Noticiero Universal. Víctor Balaguer, periodista i polític. Tots tenien casa i jardí a Montjuïc...

Montjuïc és la muntanya de les pedreres que han construït Barcelona amb els seus bocins. Ha estat zona militar durant segles amb un castell sinistre en el que es patia presó o es moria afusellat als seus fossars. És el solar amb més museus de la ciutat. És l’escenari de proves esportives de primer nivell al llarg de la seva història. També ha estat la cara fosca de la ciutat amb la proliferació del barraquisme durant dècades. Va ser la seu de l’Exposició Internacional de 1929 i continua sent una gran zona d’esbarjo. Llavors i uns anys abans també va ser la muntanya dels periodistes.

Els jardins de Laribal es despengen per la falda de la muntanya des de la Fundació Miró fins al teatre Grec passant per la Font del Gat. És un espai verd deliciós creat per a l’Exposició de 1929 per Jean Claude Nicolas Forestier, amb caminets, pèrgoles, placetes i una espectacular escala amb baranes per on circula l’aigua a imitació de l’escala del Generalife, a Granada. L’afició per la cultura àrab i la seva arquitectura la compartia Josep Laribal Lastortras (Barcelona, 18391904), el propietari que dóna nom al jardí i que va ser un dels periodistes més destacats de Barcelona a les acaballes del segle XIX, quan va dirigir el diari popular El Diluvio. Laribal era propietari d’una gran finca en la que va construir un palauet d’estil mossàrab que, quan va morir, va allotjar l’Escola del Bosc durant dècades, fins que es va construir un edifici adequat per a la finalitat pedagògica. De fet, l’advocat i periodista va arribar a dissenyar el projecte d’un parc lúdic amb atraccions de tir al colomí, al conill i a la gallina, baralles de galls i tirs mecànics per senyores i nens.

Quatre anys abans de morir, Laribal havia participat en la fundació de l’associació de propietaris de Montjuïc, en la que també hi era Francesc Peris Mencheta (València, 1844 Barcelona, 1916), un altre periodista prominent de la ciutat. Era l’editor del diari de tarda El Noticiero Universal i havia arribat a Barcelona des de la seva València natal després de viure uns anys a Madrid. La propietat de Peris Mencheta a Montjuïc era molt propera a la de Laribal. Rebia el nom genèric de Santa Madrona i incloïa l’ermita del mateix nom, que ara és a tocar del Palau Nacional. El 1895 Peris Mencheta va demanar permís a la comandància d’enginyers per restaurar l’ermita i dedicar-la al culte. La petita ermita de Santa Madrona avui és tancada al públic i només es pot visitar un dia a l’any, durant l’aplec que s’hi celebra el quart diumenge de pasqua.

A molt poques passes de l’ermita de Santa Madrona hi havia la Casa Balaguer, que devia el seu nom al periodista, escriptor i polític Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 Madrid, 1901). En aquella casa, enderrocada el 1972 per construir-hi la nova seu del Museu Etnològic, es reunia la Colla de l’Arròs, una societat gastronòmica i política presidida pel polític liberal Josep Griera, que seria breument alcalde a finals de segle. Les trobades de la Colla, un diumenge al mes, consistien en una gran paella cuinada pel xef del Restaurant Martín. A més del dinar, allà es cuinaven operacions polítiques en què participava Víctor Balaguer, llavors gran figura de la cultura i la política catalanes. El fet és que la casa que portava el seu nom va servir de base d’operacions a Forestier i els seus col·laboradors quan van treballar en la construcció dels jardins de Laribal. Més tard la casa va allotjar una col·lecció d’objectes exòtics que esdevindria el Museu Etnològic fins que, com hem vist, es va decidir construir-ne l’edifici actual.

La figura de Víctor Balaguer va projectar la seva llum durant molts anys i així, el 1929, va ser objecte d’una conferència a la Casa de la Premsa. Aquest edifici es troba a l’avinguda de Rius i Taulet, al peu de les finques que hem descrit fins ara. Va ser el centre de premsa de l’Exposició Internacional de 1929: allà s’oferien als periodistes serveis com cabines de telèfon, telègraf, laboratori fotogràfic, una sala d’actes, menjador i també unes habitacions perquè alguns professionals arribats de fora hi poguessin passar uns dies. Després de la guerra, l’edifici va allotjar la Guàrdia Urbana, fins que en va marxar als anys 90. Des de llavors, aquest Palau de la Premsa es troba deshabitat. S’hi van fer algunes propostes d’usos que no han tirat endavant. Des de fa quatre anys, el moviment associatiu del Poble-sec i diversos col·lectius de periodistes hi treballen plegats per reivindicar que l’edifici esdevingui una mena de centre cívic.

Reportatge elaborat per Gil Toll, secretari de l’associació Casa de la Premsa.

Comparteix aquest contingut