Al llarg d’aquest informe s’ha presentat l’estat de la situació de l’habitatge a la Regió Metropolitana de Barcelona, una temàtica que ha guanyat protagonisme en els últims temps arran de l’emergència habitacional que experimenta una part important de la població, especialment al voltant de les grans ciutats com Barcelona.

En els diferents capítols s’han anat introduint elements que, en combinar-se, defineixen una imatge de la problemàtica amb l’habitatge barceloní. La Regió Metropolitana de Barcelona compta amb més de 2.200.000 habitatges, oferint així entorns diversos amb tipologies d’habitatges ben diferents, de tal forma que pot donar resposta a les necessitats i preferències de persones molt diferents.

El continu urbà barceloní (àmbits del Baix Llobregat Sud, Barcelona i Barcelonès) es caracteritza per pisos petits on hi habiten poques persones, mentre que a mesura que ens allunyem de la ciutat els habitatges són més grans i les llars tenen més membres. El preu, no obstant això, no sembla estar tan relacionat amb la proximitat a Barcelona. Si bé Barcelona i el Baix Llobregat Sud tenen preus molt alts, la resta de zones no semblen seguir cap patró. En els preus podrien influir altres elements més enllà de la proximitat a Barcelona, com podria ser les característiques dels habitatges de cada àmbit, la connectivitat amb la capital, la proximitat a altres hubs d’ofertes de feina o fins i tot a la costa. Malgrat la dificultat a l’hora d’identificar patrons en els preus, sembla clar que hi ha una voluntat generalitzada de viure a prop de la ciutat comtal i que, per tal de fer-ho, cal fer sacrificis en aspectes de qualitat de l’habitatge com ara disposar de menys espai o residir en edificis més antics.

En general, però, els preus han mantingut una tendència a l’alça durant els darrers anys, on s’ha vist principalment afectada Barcelona. L’oferta de lloguer ha disminuït recentment alhora que els preus han augmentat a tots els àmbits territorials. Al mercat de compravenda, per la seva banda, l’augment ha estat més suau, mentre que l’oferta ha anat oscil·lant. Existeix, clarament, un desequilibri entre l’oferta i la demanda. Aquesta última requereix habitatges a un preu molt inferior al de mercat, expulsant a zones més assequibles a aquells que no poden afrontar els costos ascendents. Aquest desequilibri afecta especialment la ciutat de Barcelona, on es concentra una demanda ingent amb una oferta molt per sobre del preu de demanda.

La pausa en la construcció d’habitatges arran de la crisi del 2008 és un altre element que afecta a aquest desequilibri. Si bé la RMB ha experimentat un creixement dels habitatges superior al de la població durant els darrers 30 anys, una tendència especialment marcada als àmbits més propers a Barcelona, això no ha resultat ser prou per equilibrar oferta i demanda. En aquest desequilibri entren en joc, per tant, altres elements que s’han observat en aquest informe. Entre ells, el canvi en la composició de les llars amb la doble tendència de proliferació de les llars amb un sol membre a la vegada que creixen les llars de 6 o més persones provoca que, malgrat el creixement en el nombre d’habitatges, això no sigui suficient per cobrir tota la demanda.

D’altra banda, tampoc es pot equiparar el nombre d’habitatges existents amb l’oferta. Els habitatges buits podrien suposar un percentatge rellevant del parc, mentre que els habitatges d’ús turístic també redueixen l’oferta total d’habitatges. No és qüestió, per tant, únicament de construir nous habitatges, sinó d’assegurar-se que els nous habitatges entren al mercat per a ús residencial. A més, cal entendre els canvis sociodemogràfics que s’estan produint a la societat. En concret, cal aprofundir en l’estudi dels canvis en les composicions de les llars per poder orientar polítiques efectives per abordar els reptes que se’n deriven.

Els problemes d’accés a l’habitatge es veuen agreujats per la manca d’un parc protegit, que no arriba al 3% del parc d’habitatge metropolità. La proliferació d’habitatges d’ús turístic, concentrats a la ciutat de Barcelona i als àmbits costaners, és un altre element que tensiona la situació encara més, ja que prop d’un 1% del parc metropolità es destina aquest ús.
Tenint en compte que l’accés a l’habitatge afecta especialment persones de cert perfil, com els joves o les persones nascudes a països del sud global, aquestes capes poblacionals es veuen doblement afectades pels problemes d’accés a l’habitatge. A més, amb alguns d’aquests grups, com les persones estrangeres de determinades nacionalitats, podria tractar-se d’un efecte addicional de la discriminació que pateixen. Aquests perfils es veuen empesos cap a habitatges de pitjor qualitat, amb menys espai per a les persones que hi viuen, o més allunyats de les zones més sol·licitades.

Tot i que certes capes socials es veuen més afectades, els problemes d’accés a l’habitatge afecten directament la meitat de la població metropolitana, ja que es preveu que prop d’un 50% dels residents a la RMB haurà canviat (o voldria haver canviat) d’habitatge durant el període 2018-2027. Totes aquestes persones experimentaran o han experimentat de primera mà l’augment de preus. Els joves, en ser el grup que canvia més freqüentment d’habitatge, es veuran especialment afectats, mentre que entre les persones d’edat més avançada únicament una minoria es veurà afectada. Aquestes diferències generacionals podrien suposar una dissonància en la percepció del problema per part dels diferents grups d’edat, que augmenti encara més la diferència en importància que li donen al problema de l’habitatge les diferents generacions.

Malgrat el que es podria esperar, el procés de mobilitat residencial no resulta satisfactori en qualsevol circumstància. Si bé el grau de satisfacció és més positiu en les persones que han canviat de pis que en les que preveuen fer-ho, el motiu del canvi de residència resulta determinant al grau de satisfacció: les persones qui canvien a la cerca d’un millor habitatge o entorn estan més satisfets que aquells que es veuen forçats a canviar per motius laborals, econòmics o per imposició externa.

Si bé la majoria de persones canvia d’habitatge per millorar les seves condicions o per motius familiars, entre un 20 i un 25% de les persones que han canviat d’habitatge en els darrers 5 anys ho han fet empesos per motius econòmics. Amb la tendència alcista dels preus de lloguer i compravenda es pot esperar que aquest percentatge augmenti durant els pròxims 5 anys, malgrat que les mateixes persones no ho prevegin. A més, la poca mobilitat en direcció a Barcelona indica que la ciutat expulsa gent cap a la perifèria en un moviment d’única direcció.

Com a reflexió final, en aquestes pàgines s’ha vist com l’habitatge és un problema complex que afecta una part molt important de la població metropolitana. En ser una problemàtica que es veu afectada per una multitud d’inputs, no es poden buscar solucions fàcils per resoldre-la. Aquelles solucions que es plantegin hauran de ser tan complexes com el problema que busquen resoldre. Ens trobem, sense cap mena de dubte, davant d’un dels grans problemes de la societat actual i solucionar-ho serà el gran repte d’una generació.