Les dones que cuiden a dues terres

Cadenes de cures. Entrevista a les creadores del webdocumental 'Cuidar entre terres'. Un fenomen transnacional i urbanitzat que evidencia la tensió entre les necessitats de les persones i les necessitats dels mercats per acumular capital.

‘Cuidar entre terres. Qui sostè la vida quan les dones migren?’ és un documental produït per La Directa i CooperAcció que aborda la fuga de cures associada a la migració de les dones del Sud Global i com aquesta traspassa l’entorn familiar, afecta la comunitat i el territori. La defensa dels béns naturals, molt feminitzada, també pateix que les dones hagin d’allunyar-se. L’entrevista ha estat contestada coralment per les guionistes Anna Celma, Berta Camprubí, Núria Gebellí, Estel·la Marcos i Meritxell Rigol.

A qui dona veu ‘Cuidar entre terres’?
Més que donar veu, podríem dir que posa veus a un fenomen. Les que recull el documental són veus de dones migrades i els seus entorns, a través de les quals procurem explicar què és això que sona més aviat poc de les cadenes de cures.

“Hi ha casos en què migrar no és una opció, sinó l’única”.

Quines són les causes principals de la seva migració?
Què motiva la decisió de migrar és divers. Però sí que és cert que és habitual que darrere de la decisió d’allunyar-se del seu país o territori d’origen hi hagi l’aspiració d’aconseguir millorar la qualitat de vida de les seves famílies (infants i persones grans), i no només pensant en què és millor per a una mateixa. Tenir familiars a càrrec al país d’origen, que depenen totalment o parcial de les remeses que els envien és, de fet, una de les peces de l’exposició a abusos laborals que viuen moltes dones migrades. També és cert que, a més de la migració anomenada ‘econòmica’ (migració que tant pot observar-se d’una ciutat del Sud global cap al Nord global, com del camp a la ciutat dins d’un mateix país) hi ha casos en què migrar no és una opció, sinó l’única. És el cas de dones desplaçades, per exemple, arran de conflictes o arran de la presència d’activitats econòmiques d’empreses transnacionals que trenquen el teixit productiu tradicional del territori i que dinamiten les formes de subsistència allà on s’instal·len. I també trobem dones que migren per preservar la vida, que són exiliades, per la seva activitat social i política. Més enllà del que les duu a migrar, en esdevenir migrades, el lloc que se’ls reserva a les ciutats on arriben sovint és el treball de la llar i les cures. Un treball socialment qüestionat com a treball real i en què les dones, treballant aïllades, dins les cases, resten exposades a múltiples formes d’abusos.

A l’hora de documentar-vos, com vau organitzar el camí invers de les dones migrades llatines que arriben a terres catalanes?
Cada dia és fàcil creuar-se pels carrers dels barris dones llatinoamericanes acompanyant persones grans. Són milers les que podrien posar veu, experiència pròpia, al fenomen que volíem explicar. El que no teníem tan clar era si ens obririen la porta de casa seva al país d’origen, per poder veure què passa quan elles migren i poder dibuixar així, a través seu, alguns exemples de les formes que adopten les cadenes de cures; les cadenes per sostenir la vida que les migracions de dones desencadenen. Des de Barcelona vam contactar amb espais organitzatius de les treballadores de la llar i les cures. Vam parlar amb algunes que ens van compartir les seves experiències i vam trobar-hi punts en comú. Per condicions del projecte, la cadena a recórrer havia de ser Colòmbia-Catalunya. Preguntant pels nostres entorns, vam localitzar una dona ocupada com a cuidadora procedent de Colòmbia. Li vam explicar el projecte i ens va posar en contacte amb la seva família, resident a un barri molt humil de Bogotà. Ens van obrir les portes, a Tarragona i a Bogotà. La de María va ser una història central del documental. Una mostra de les dones que cuiden a banda i banda de l’Atlàntic. Atenent però el pes i impacte de les migracions internes, del camp a la ciutat, havíem de localitzar i visibilitzar històries de cadenes locals de cures. Unes migracions internes que a vegades suposen un primer pas d’una posterior migració internacional (econòmicament i emocional encara més costosa).

“La fuga de cures de l’Abya Yala es deu a una relació encara colonial entre els països del nord global i les seves no tant excolònies”.

Existeix una relació de dependència entre la fuga de cures en els països d’on provenen les dones migrades i la imposició d’un model econòmic que empobreix els territoris del Sud global?
Absolutament. El model econòmic imposat al sud global, en aquest cas estem parlant de l’Abya Yala o Amèrica Llatina, és un model capitalista, neoliberal basat en una lògica colonial extractivista. Aquest model saqueja els territoris i precaritza la vida dels pobles i les comunitats, sobretot les rurals, que en les últimes dècades han seguit vivint un procés d’èxode rural que les desplaça del seu origen, la majoria dels casos a malviure als anomenats ‘cordons misèria’ de les ciutat: les perifèries, les faveles de Brasil, los ‘pueblos jóvenes’ de Perú, les comunes de Colòmbia, les ‘villas’ de l’Argentina etc. Aquest empobriment força la migració, que en el cas de la majoria de països d’Amèrica Llatina està clarament feminitzada (70% de les migrants d’Hondures i El Salvador, per exemple, són dones), degut a l’efecte crida que ha creat la crisi de cures a occident. L’entrada de la dona al mercat laboral i l’envelliment de la població han creat aquesta crisi que genera un buit laboral que occident encara no està disposat a reconèixer i dignificar. Finalment, aquest desplaçament massiu de dones de l’Abya Yala és llegida com una fuga de cures, doncs elles també exercien tasques imprescindibles des de l’amor i el ‘carinyo’ als seus territoris, amb les seves famílies. La fuga de cures de l’Abya Yala es deu a una relació encara colonial entre els països del nord global i les seves no tant excolònies.

Qui és responsable dels fluxos migratoris de dones que han estat desplaçades dels seus territoris?
Per on anàvem en l’anterior pregunta, aquests fluxos són responsabilitat d’un sistema global que explota la població i el territori de la major part del món per permetre el consum, els privilegis i les comoditats d’una minoria. Un sistema global que, des d’un inici, no permet l’existència d’estils de vida rurals i comunitaris que es basen en l’autosuficiència i l’autonomia. Qui està darrera? Els poders fàctics, unes poques famílies com els Rockefeller o els Rothschild que han creat mecanismes i institucions per mantenir el poder com són la Reserva Federal dels Estats Units, l’FMI o el Banc Mundial.

Com són les trames transnacionals de cures i les relacions entre països del Nord i del Sud global?
En els països industrialitzats del Nord global, especialment a Europa i als Estats Units, es dóna una sèrie de factors que produeixen un dèficit de cures: envelliment demogràfic; entrada al mercat laboral de les dones; manca de respostes dels Estats del Benestar; model social familiarista: organització de les llars i de l’àmbit privat basada en la família nuclear, amb una tendència cada cop més gran a l’atomització i l’individualisme; manca de corresponsabilitat; etc.
Alhora, el Nord global i el sistema capitalista basen la seva riquesa en una economia extractivista. S’implementa un model desenvolupista als països del Sud Global, per exemple, a l’Amèrica Llatina. Aquest ‘desenvolupament’ es basa en l’extracció dels recursos i de les matèries primeres -els béns comuns- dels territoris llatinoamericans. L’extractivisme i el desenvolupament són dues cares de la mateixa moneda que causen un enriquiment dels països industrialitzats del Nord i un empobriment dels països no industrialitzats del Sud global. Per sostenir el sistema hi ha tot un seguit d’estructures racistes, sexistes, capacitistes, edatistes i colonials que fan de pilar del capitalisme globalitzat.

Aquest model permet que cada any milers d’empreses transnacionals facin macroprojectes extractivistes que espolien els béns comuns en els territoris rurals. Aigua, minerals, combustibles fòssils, monocultius, aliments, etc. són els recursos naturals que s’extreuen a gran escala. Això genera uns efectes d’alta violència per la natural i per les persones: contaminació, alteració del territori, inundacions, desertificació, desforestació, sequera…
Alhora, trenca els equilibris de les economies i activitats locals, fins al punt d’impedir l’abastiment i l’autosuficiència de les comunitats. Aquest impacte en els territoris rurals generen manca d’oportunitats a les poblacions i, en particular, força l’entrada de les dones al mercat laboral. Quan no troben alternatives als seus territoris d’origen es veuen forçades a una migració de l’àmbit rural a l’àmbit urbà. Al seu torn, en marxar es generen uns dèficits de cures. Altres dones -familiars i persones pròximes, o bé treballadores remunerades- han d’assumir les cures que les dones migrades ja no poden proveir. Siguin cures a infants, a persones grans o malaltes… o bé al territori, la comunitat i la natura.
Amb aquest rerefons es donen les trames nacionals i transnacionals de les cures. A causa d’un model socioeconòmic capitalista, que no és sostenible ni responsable amb la natura, els països del Sud Global pateixen un elevat flux migratori. Primer, de l’entorn rural a les zones urbanes.

“En migrar, la majoria de vegades les dones deixen al país d’origen a familiars a qui cuidaven”.

L’increment de les poblacions a les ciutats genera un estrès socioeconòmic, ja que sovint no es poden assumir els volums de persones desplaçades des del camp a la ciutat.
La manca d’oportunitats laborals i/o de subsistència genera una mà d’obra precaritzada i barata. Les condicions i els drets laborals es retallen en moltes ocasions, així que les poblacions d’origen urbà també senten l’impacte d’un canvi demogràfic causat per les migracions. En aquest context, sense oportunitats al camp o a la ciutat, les persones amb més recursos econòmics però precàries es plantegen la migració com una forma de sortir del cercle viciós. Des dels darrers trenta anys el fenomen migratori del Sud al Nord global cada vegada s’ha feminitzat més. En la darrera dècada, gairebé la meitat de les persones migrants han estat dones. Fan una migració transnacional, a països veïns o a altres continents, per trobar millors condicions laborals i per ajudar al sosteniment de la vida a les seves llars.
En migrar, la majoria de vegades les dones deixen al país d’origen a familiars a qui cuidaven. Fills o filles, pares i mares, persones malaltes, etc. amb qui no tenen la possibilitat o la voluntat de reagrupar-se. Quan les dones migren a l’estranger, es genera un altre dèficit de cures, aquest especialment urbà. De nou, altres dones assumeixen les cures, sigui de forma remunerada o no. En cas que es remuneri a la cuidadora en el país d’origen, probablement serà precàriament i perpetuant una cadena de vulneració de drets que comença als països del Nord global i arriba fins als paratges més remots dels països del Sud global.

Defensar la terra és cuidar?
Sí, absolutament. Entendre que les cures van més enllà de les persones i també inclouen els territoris, és un pas necessari a fer des del Nord global. Protegir els béns comuns, la natura, és preservar la vida en totes les seves formes. Com s’explica en el tercer capítol del webdoc de Cuidar entre terres la defensa de la terra va de la mà d’una resistència cultural basada en una relació d’harmonia amb la natura. Per exemple, comunitats ancestrals com el poble yanacona de Colòmbia, que desenvolupen activitats agrícoles i pecuàries de baixa intensitat, són primera línia de front en la cura de la terra, però també en la cura cap a la pròpia comunitat.
També és el cas de la Luz Myriam Restrepo, una de les protagonistes del documental que, abans del seu desplaçament forçat es dedicava a la pesca artesanal al riu Magdalena. L’any 2009 es va posar en marxa la lluita contra la construcció d’una presa hidroelèctrica en aquest riu, un dels més importants de Colòmbia. El projecte transnacional és de l’empresa italiana ENEL i de l’espanyola Endesa, sota les sigles EMGESA. Restrepo és vicepresidenta de l’Associació d’Afectats pel Projecte Hidroelèctric del Quimbo (ASOQUIMBO), integrada per centenars d’habitants del departament del Huila. Només amb la construcció de la presa es va provocar el desplaçament forçat de 28.000 persones que habitaven a la zona i que vivien en relació directa amb el riu Magdalena.

Des d’aquesta plataforma autogestionada i assembleària, Restrepo i la resta de membres treballen com a defensors mediambientals i socials. Reclamen recuperar el seu riu, el seu modus vivendi, però especialment reclamen que es protegeixi el territori de l’impacte de megaprojectes com el de la presa hidroelèctrica del Quimbo. La zona, de fet, és doblement afectada, perquè a pocs quilòmetres hi ha una segona presa, la de Betània. Totes les terres inundades eren agrícoles, molt fèrtils; amb els pantans artificials que s’hi han construït, s’ha alterat absolutament l’ecosistema de la fauna i de la flora. També s’han destruït diverses comunitats, ja que alguns pobles de la zona van ser inundats, perdent-se la memòria històrica d’aquell indret i els lligams relacionals. La migració forçada ha trencat comunitats i ha separat famílies.

En particular, la vida de la Luz Myriam Restrepo ha quedat totalment afectada. En perdre el seu mitjà de vida, va veure’s forçada a migrar de la zona rural en què vivia fins a la capital del departament, Neiva. Allà fa de treballadora de la llar, en condicions precàries i dificultoses. El més complicat per ella, explica, és poder cuidar les seves dues filles. Quan vivien a la riba del riu Magdalena, encara que les seves filles havien de desplaçar-se al poble més pròxim, Hobo, per anar a l’escola cada dia, Luz Myriam tenia la flexibilitat de decidir el seu horari de treball. Així doncs, podien compartir més temps juntes. Actualment, es veu obligada a treballar de les sis del matí a les set del vespre. Per ella, se li ha robat el seu dret a poder cuidar la seva família, però també a poder cuidar la seva terra, el seu riu.

Al Salvador trobem testimonis similars. En el capítol quatre del webdoc de Cuidar entre terres la Sara García del col·lectiu feminista Kaqow, explica que les dones que protegeixen la terra, estan protegint les comunitats. “Nosaltres som dones violentades, criminalitzades i desacreditades. Això fa que les dones líderesses no puguem caminar tranquil·les, per tot el que implica lluitar pels nostres drets”, assenyala Sara García. Denuncia que a El Salvador es prioritzen els béns financers per davant del benestar de la població: “Ens han venut la idea que hi haurà ‘desarrollo’. Al final la gent no entén que el ‘desarrollo’ és per les empreses. Es dóna un espoli dels béns naturals, una expropiació de les terres… I es genera una divisió de les comunitats i dels lideratges”, a més de la persecució i criminalització de les persones que defensen el dret humà als béns naturals. Com l’aigua.
“Aquestes terres havien estat històricament cafetals, finques, boscos centenaris… era una zona de recàrrega hídrica, gràcies a la massa boscosa. Després del reordenament, empreses i indústries s’hi van instal·lar, acaparant l’aigua”, que ha esdevingut escassa i preuada a El Salvador, relata García. Així, conjuntament amb el seu col·lectiu de dones, García està defensant la vida a través de protegir alguns dels béns comuns que s’han preservat. Com ara una conca hídrica d’abastiment comunitari, a una finca que beu del riu Chacalapa. Les integrants de Kawoq són part dels milers de dones salvadorenyes que defensen la pluja, l’aigua, la vida.

Quin és el lligam que uneix la lluita pels drets laborals de les treballadores de la llar amb la defensa dels rius i dels béns comuns naturals?
Estem parlant de dues lluites que, en el que hem pogut veure en la investigació del documental, estan liderades per dones. I ho estan perquè són dones les persones que es veuen directament vinculades amb els dos temes. Per una banda, la lluita de les treballadores de la llar, està liderada per les dones en tant que gairebé totes les tasques de la llar remunerades estan desenvolupades per dones. Sigui al Nord global, com als països d’origen de moltes dones que venen a treballar en aquestes tasques.

Per l’altra part, la defensa del territori a Llatinoamèrica està molt lligada a la dona perquè a efectes pràctics necessita els recursos naturals per desenvolupar les tasques del dia a dia de la llar. Per exemple, l’aigua és un bé necessari per sostenir la vida a una casa. Des de nodrir a totes les persones i animals que hi viuen, fins a rentar els plats o cuinar. Així ho explica la Sara García, una de les dones membres del col·lectiu Kawoq, una organització salvadorenya de base, feminista i no-mixta, conformada per dones camperoles i defensores del territori. És a dir, les dones són el lligam entre aquestes dues lluites, ja que en són les principals afectades i a la vegada les que lideren els moviments socials.

Un cop a Catalunya, qui cuida de les cuidadores? I dels familiars que conviuen amb elles mentre estan treballant en les cures a altres llars?
Justament, Sindillar/Sindihogar ha utilitzat aquest concepte, de cuidar a les que cuiden, a la pancarta dels dos 8M passats. Reivindicaven el seu dret a ser cuidades, tenint en compte que la major part del seu dia cuiden a altres persones. A banda, moltes vegades, aquestes xarxes de lluita, acaben esdevenint també xarxes de suport i cures. A Sindillar, a més, fan servir el terme de ‘mimopolítica’, en què evidencien que cuidar-se també és una forma de fer política i una part de la lluita.

Respecte qui cuida dels familiars mentre elles treballen, hem vist que gairebé sempre aquestes tasques de cures s’acaben realitzant per altres dones del seu entorn proper. La situació és més complicada quan aquestes treballadores han migrat lluny de casa seva o estan treballant en règim d’interna, on la responsabilitat principal l’assumeixen altres dones, normalment familiars.

També és important dir que potser no cuiden directament les persones que tenien a càrrec però sí que ho fan d’una manera indirecta i igual de necessària. La María Osorio, una de les protagonistes del documental, valora el seu desig de tornar a Bogotà a cuidar el seu pare, però a la vegada és conscient que a l’Estat espanyol pot guanyar més diners per aportar a la família. Es tracta d’una manera de cuidar des de la distància, on no s’aporta un capital humà però sí monetari.

 

Fotografia: Montse Giralt

Comparteix aquest contingut