×

Error message

  • Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in include() (line 9 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/modules/custom/bcn_social/templates/bcn-social.tpl.php).
  • Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in include() (line 9 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/modules/custom/bcn_social/templates/bcn-social.tpl.php).
  • Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in include() (line 9 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/modules/custom/bcn_social/templates/bcn-social.tpl.php).
  • Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in include() (line 9 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/modules/custom/bcn_social/templates/bcn-social.tpl.php).
  • Notice: Undefined index: node in ciutat_cuidadora_theme_preprocess_page() (line 12 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/themes/custom/ciutat_cuidadora_theme/template.php).
  • Notice: Trying to get property 'type' of non-object in ciutat_cuidadora_theme_preprocess_page() (line 12 of /var/www/apps/app0406/www/ciutatcuidadora/sites/all/themes/custom/ciutat_cuidadora_theme/template.php).

Marta Carrillo, educadora emocional: “La persona que assisteix als tallers d’eines emocionals troba un espai preciós i protegit a on poder expressar obertament els pensaments, sentiments, neguits, necessitats i dolors que es generen del seu rol com a persona cuidadora”

BENESTAR EMOCIONAL. La salut i el benestar emocional de les persones cuidadores, tant familiars com professionals, és un dels principals objectius de la Targeta Cuidadora.

El 13 de gener es commemora el dia Mundial de la Lluita contra la Depressió. A curt, mitjà i llarg termini, la càrrega de les tasques de cura té impactes negatius, tant en la salut i benestar de les persones cuidadores, en la seva majoria dones, com en la seva esfera relacional. La cura personal pot ser clau en el maneig dels símptomes de la depressió, així com en el foment del benestar general.

Marta Carrillo és educadora emocional i cofundadora  de Cultura Emocional Pública, consultoria al servei del benestar emocional de la població. Parlem amb ella de la feina que fa i dels tallers d’eines emocionals per a cuidar-se que ha realitzat dins el projecte de la Targeta Cuidadora.

Com ens explicaries el concepte de “cultura emocional”?  Explica’ns una mica què és Cultura Emocional Pública i què feu des de la vostra consultoria? 

El terme cultura prové del llatí “cultus”, que inicialment significava “cultivar”, i també l’estat d’un camp cultivat o “cuidat”. Fins al punt que, més tard, va passar a considerar-se “culte”  tot  ésser humà que “cultivés” el seu esperit.

Jo entenc la cultura com el conjunt de creences, valors i comportaments que es comparteixen en un grup social i es manifesten en la nostra manera de ser, pensar i conduir-nos. I, d’acord amb l’origen de la paraula, quelcom que es pot cultivar per recollir els fruits.

Generar cultura emocional, per tant,  és la capacitat de dotar les persones d’eines i estratègies per a desenvolupar la seva intel•ligència emocional, per a una bona gestió de les seves emocions i les emocions que es generen amb les persones amb qui es relacionen,  promovent així el benestar emocional personal i col•lectiu.

Des d’aquesta visió, Cultura Emocional Pública neix amb la missió de sensibilitzar i accionar la necessitat d’unes polítiques públiques que promoguin la salut emocional i generar compromís en la socialització de l’educació emocional com a  part de la solució a molts dels problemes socials que patim avui. Es tracta de fer intervencions pedagògiques comunitàries que permetin construir capacitat i competència emocional a la ciutadania.

Els tallers d’eines emocionals que s’han dut a terme mitjançant la Targeta Cuidadora s’han tancat amb molt bona assistència i valoració per part de les persones participants. En què consisteixen? Què  hi troba una persona que s’hi apunta?

Sobretot hi troba escolta! Tan necessària com escassa a la nostra societat.

Troba un espai preciós i protegit que anem cocreant  entre totes les persones assistents, a on pot expressar obertament els pensaments, sentiments, neguits, necessitats i dolors que es generen en l’exercici del seu rol de persona cuidadora.

Troba un temps de calma i de poder compartir, a on sentir-se escoltada i absolutament compresa, ja que els dolors són  similars. Un lloc a on descobrir que no li passa només a ella , i que no està sola.

Troba recursos i eines pràctiques, senzilles i fàcils alhora que profundes, per ajudar-la a fer que el seu dia a dia sigui una mica més dolç i sostenible.

I també troba moments divertits, de rialles i de joc… que ho necessiten més que mai!

La tasca de cuidar és difícil i sovint molt solitària. Com d’important és fomentar les xarxes i els espais de cura i de suport mutu per a les persones cuidadores? El primer pas per poder cuidar d’algú hauria de ser cuidar-se a un mateix?

La tasca de cuidar és tan difícil com solitària, per molts motius: perquè les cures no entenen d’horaris, pel dolor que genera veure la persona estimada minvada de les seves capacitats, perquè sovint, les persones del seu entorn no sabem com ajudar-les, ni tan sols adreçar-nos-hi i acabem apartant-nos… Em consta que aquestes persones fan malabars per tal de poder assistir a les sessions de dues hores dels diumenges!

Per aquest motiu és tan important fomentar que puguin fer xarxa de suport mutu. Els dos grups que he acompanyat ja han generat vincle a través de WhatsApp i correu electrònic a on comparteixen recursos, coneixements, sortides, com fer gestions, etc.

I pel que fa a cuidar-se a un/a  mateix/a , si em llegeixen segur que riuen, perquè justament vam jugar a un joc per mostrar la importància de cuidar primer d’una mateixa per poder mantenir l’energia i la fortalesa física i emocional que requereix cuidar d’altres.

Tot i que diria que aquesta és la part que més costa: són  persones amb un nivell d’altruisme tan elevat que sempre es posen “les últimes a la fila” de cuidar-se i sovint ho fan només quan una malaltia o una condició o dolor físic les atura, si de cas!

Quin és el perfil majoritari de persones que han assistit als tallers? Quins són els seus principals neguits i dificultats emocionals en el seu dia a dia?

He tingut un grup de persones que cuiden un (o més d’un!) familiar, i un altre grup de persones que cuiden de manera professional i remunerada.

Al grup de familiars, la majoria són dones, tot i que també assisteixen alguns homes, cosa que m’ha encantat, ja que socialment (i sobretot a les seves generacions) no ha sigut costum que ells es cuidin emocionalment. Les edats van entre els 40 als 70 anys, cosa que ha enriquit molt al grup per la mirada intergeneracional.

Al grup de professionals, totes sense excepció han sigut dones d’origen llatí de diverses procedències.

Els principals neguits que comparteixen les persones familiars són : tristesa i/o depressió, manca de motivació, enuig, culpa, ràbia o ira, angoixa, preocupació, patrons de conducta repetits, impotència, canvis dràstics d’estats emocionals (davallades anímiques importants), manca de llibertat,  baixa autoestima i autoconcepte…

Pel que fa a les professionals, refereixen que les grans dificultats normalment provenen d’un tracte no adequat per part de la persona cuidada o la família. Expressen la necessitat d’establir un vincle de confiança mútua i de tenir llibertat d’acció basada en la seva professionalitat i exprtesa per al bé de la persona de qui tenen cura.

La síndrome de sobrecàrrega de la persona cuidadora comporta un progressiu esgotament físic i mental. En el cas de les persones cuidadores familiars i properes sovint s’hi afegeix un fort sentiment de culpa quan la persona cuidadora es pregunta si està fent prou. Com treballeu per aconseguir que es donin el permís per tenir aquests espais d’autocura?

La culpa ha estat un tema recurrent en el qual hem aprofundit durant aquestes sessions. Escoltant-les he entès que pot atacar des de diferents perspectives: hi ha culpa profunda d’haver de prendre decisions difícils (com ara l’internament de la persona en un centre per diverses raons, i encara que sigui com a mesura temporal, centre de dia, etc.), hi ha molta culpa de sentir que no fan suficient, culpa de necessitar temps i activitats per a ells i elles mateixes… i el més impactant: hi ha qui sent culpa davant del dubte de si han pogut fer alguna cosa en el passat que hagi afavorit o propiciat aquella malaltia o situació de la persona a qui cuiden.

Descobrir això ha estat molt colpidor. Jo sempre dic, com la cançó d’Andrés Calamaro, que “la culpa es un invento muy poco generoso”. De fet, no és ni tan sols una emoció com a tal, sinó un constructe social que té molta connotació de l’educació que hem rebut.

La manera d’abordar-la ha estat, sobretot, observant d’on ve (sol estar associada a creences i valors), revisant-la, desafiant-la, raonant-la, provant de desactivar-la amb noves creences i valors més adients i amables. Hem observat com ens parlem i què ens diem. Hem posat un mirall a com és d’injust que, persones que fan tant per altres, s’autoexigeixin i autojutgin d’aquesta manera, i hem posat una mirada més amable i compassiva cap a si mateixes. I també vam aprendre a no agafar responsabilitats i càrregues que no són  nostres de manera assertiva.

Com en aquells llibres de “tria la teva pròpia aventura”, vam dibuixar tot un itinerari de com desactivar aquest constructe tan injust i que mai suma!

I el més bonic va ser quan una persona assistent va dir una frase que vam proposar que tothom pogués fer seva, com si fos un mantra:

“Contra la culpa: ¡¡MEDALLA!!”

La cura no és un valor privat, sinó també públic. Les institucions i les ciutats haurien de ser també “cuidadores”. La Targeta Cuidadora és una iniciativa pionera a la ciutat de Barcelona pensada per acompanyar les persones que cuiden la ciutat, a través de recursos i serveis per facilitar i reconèixer la seva tasca. Com valoreu el projecte des de Cultura Emocional Pública?

Si em permets, m’agradaria canviar “les institucions i les ciutats haurien” per un “han” de ser cuidadores , això és el que demanem i per al  que treballem.

I tant la Mireia Cabero com jo, membres de Cultura Emocional Pública, celebrem emocionades i aplaudim aquesta iniciativa de la Targeta Cuidadora. Ens fa sentir molt orgulloses que Barcelona sigui ciutat pionera, no només en detectar i reconèixer aquesta necessitat, sinó també en passar a l’acció educant la cura, educant la interioritat i educant l’emocionalitat de la ciutadania. És l’única manera de construir autèntica resiliència ciutadana.

Ho considerem una fita molt important, ja que “públic” ha de significar a l’abast de tothom… i aquest projecte ho compleix.

Ara nosaltres també tenim el compromís de fer-ho molt bé i oferir excel••lència per demostrar que la inversió en la ciutadania és una de les millors inversions que una ciutat pot fer i oferir.

Respecte a les persones que han fet ús d’aquest programa “Eines per al Benestar Emocional”, considerem que no només han adquirit recursos sinó també una visibilització, un sentit de comunitat i un reconeixement al seu dia a dia tan complex i alhora tan solitari i silenciós. Un reconeixement que no volen ni mai demanen, però que l’ànima i l’ésser agraeix i se’n  nodreix.