“Cuidar és ajudar a que la mare no perdi autonomia”

Persones cuidadores. Entrevista a Mercè Iglesias, que té cura de la seva mare des del 2002.

Mercè Iglesias va començar a cuidar a casa seva, al Poblenou, a la seva germana i a la seva mare el 2002. La seva germana patia una paràlisi cerebral, amb un 90% de discapacitat, que requeria cures les 24 hores. La Mercè compaginava la seva feina com a comercial i la de cuidadora de la seva germana, amb l’ajuda d’una professional de les cures que va contractar algunes hores per donar-li suport. La seva germana va morir el 2015 i, des d’aleshores, té cura de la seva mare, Maria Rochina, que amb els anys, ha necessitat més atenció.

Què són les cures per a tu?
Dedicar-te a les cures és atendre a les necessitats de les persones que no poden fer-ho per elles mateixes. En el meu cas, ajudo a la meva mare a fer coses que realment no pot fer per sí sola. Sóc del parer que no cal fer-li-ho tot. Facilito allò que veig que sí que pot fer, encara que suposi més estona. Cuidar és ajudar a que no perdi autonomia.

Com és el teu dia a dia com a cuidadora?
El 2015 va morir la meva germana i, des d’aleshores, la salut de la meva mare va anar deteriorant-se. Ara té 94 anys. La cuido des d’abans de jubilar-me i ara fa 4 anys que té una alta dependència. No està mai sola. Esporàdicament em ve a ajudar una persona professional.
Tinc 72 anys i cada matí llevo a la mare del llit, li canvio la muda, la dutxo i l’arreglo. Li preparo l’esmorzar, que encara pot prendre’s per sí sola. Anem a fer un passeig. Tornem a casa i faig el dinar i, a partir de la tarda, ens estem a casa, perquè no puc permetre’m contractar els serveis d’una cuidadora professional. Una amiga m’ajuda algunes hores.

Creus que el model d’organització habitual de les cures a la llar és discriminatori?
Tot i que hi ha excepcions, en general sí, és discriminatori pel tracte que reben les persones que necessiten cures i pel fet que les tasques cauen sovint en mans de les dones. Penso que falta sentit comú. Qualsevol pot cuidar, però hi ha molta gent abandonada, malgrat tenir família. Fa mandra cuidar a familiars malalts, es clar, però al·lucino que estem perdent un valor com és la cura cap a persones del nostre entorn.

Gairebé sempre són les dones les qui cuiden d’altres, per aquella cultura de culpa que arrosseguem. Fins i tot, són les nores les qui cuiden de les seves sogres, habitualment. Hi ha excepcions, com dic, però poques. En ocasions, a mi m’ajuden el meu fill i la meva nora, tinc sort, però el pes principal recau en mi. Jo em vaig haver d’espavilar perquè no tinc germans. Als coneixements informals que ja vaig adquirir de cuidar a la meva germana, després li vaig sumar els d’un taller de persones cuidadores al que vaig assistir al CAP Larrard (Parc Sanitari Pere Virgili).

Les cures a les persones, estan lluny de ser enteses com una tasca imprescindible?
En algun moment o altre de les nostres vides, tothom necessita ser cuidada. Jo ho he fet amb la meva germana i ho segueixo fent amb la meva mare. Al llarg de la setmana em queda poc temps per a mi, pel que preferiria pagar una persona que cuidés d’ella unes hores, que pagar a algú per a que netegés la casa. Això ja ho faig jo. Però està clar que tant cuidar familiars que ho necessiten com cuidar de la casa són tasques que s’han de fer. No es poden evitar.

I qui cuida de tu?
De mi no cuida ningú. Em cuido jo sola. Bé, per ser justa he de dir que el meu fill, de tant en tant, m’acompanya a activitats. Però jo sóc autònoma, m’ho gestiono i no demano gaire. Tot i estar jubilada, culturalment sóc molt inquieta. Vaig a tallers de música clàssica i geneologia, on busco els meus orígens. La meva medicina és fer coses que m’agraden. Hi ha vegades que estic saturada i la psicòloga em dona un cop de mà.

Una cuidadora ha d’estar satisfeta amb allò que fa. Costa cuidar d’una persona amb qui has tingut desavinences al llarg de la vida. Cuidar de persones que no han donat estima, “carinyo”, fa mal. T’has de posar barreres per protegir-te. Tenir cura d’una persona amb la que t’hi avens, és més fàcil.

La ciutat t’ofereix recursos per atendre les teves necessitats?
Vaig tenir suport quan la meva germana estava malament. Des de l’Ajuntament de Barcelona em van enviar cuidadores diàriament, fins i tot els caps de setmana. També vaig rebre ajuda de la Llei de Dependència, 500 euros mensuals. Són unes ajudes que em van anar bé, com a pensionista que sóc, que cobro 1.300 euros. Vaig tornar a demanar ajuda per ma mare després que patís un episodi greu. Des del Departament de Salut van valorar que tenia un grau 3, perquè aleshores prenia una medicació molt forta, i tenia un 75% d’incapacitat. Ara està millor i ha recuperat autonomia. Però si ara necessito marxar uns dies per desconnectar, no puc accedir a ajudes. Hi ha unes llistes d’espera molt llargues.

 

 

 

Comparteix aquest contingut