Es calcula que a Barcelona més de 34.000 persones es dediquen actualment al treball de la llar i les cures. Es tracta d’un sector caracteritzat per unes condicions salarials i laborals molt desiguals i amb un alt índex d’informalitat. A l’estat espanyol entre el 30 i el 40% de les treballadores de la llar no tenen un contracte de treball i, per tant, ni cotitzen a la Seguretat Social ni poden accedir a una prestació d’atur. En el marc de la commemoració del Dia del Treball, l’1 de maig, parlem amb dues de les organitzacions més representatives del sector, Mujeres Pa’lante i Sindillar, sobre drets i lluites laborals.
«Les treballadores de la llar estem dins d’un règim especial i fa molts anys lluitem per la reincorporació i l’equiparació dels nostres drets al règim general. Govern darrera govern han anat postergant aquesta equiparació perquè creuen que la nostra feina no és fonamental ni important. Nosaltres no tenim res a celebrar l’u de maig. Estem defensant els drets bàsics d’una feina digna i els mateixos drets que qualsevol altra treballadora de l’estat espanyol», explica Rocío Echevarría, membre del sindicat de treballadores de la llar Sindillar.
Però el fet és que poques dones tenen accés a un contracte de treball en aquestes condicions de mínims. Els col·lectius de dones treballadores de la llar reconeixen que les més vulnerables són aquelles que treballen en negre, entorn del 30 o el 40% del total. En l’actual situació de crisi socioeconòmica, són elles les que ni tan sols poden accedir al subsidi puntual aprovat pel govern espanyol perquè no estaven cotitzant i no poden demostrar haver-se quedat sense feina. «La situació en aquests casos és encara més desesperant perquè no tenen recursos ni cap mena de protecció», assegura Clara Romero de Mujeres Pa’lante. «Fins i tot la feina en negre que hi havia per a elles ha desaparegut i tenen poques possibilitats de tenir suport en aquesta etapa perquè no tenen accés a la informació procedent dels organismes oficials. Tenim casos realment desesperats de dones que no tenen feina, ni papers, ni diners pel menjar i que deuen mesos de lloguer. És un panorama desolador».
Una altra condició que contribueix a la precarització del sector és que moltes de les treballadores migrants de la llar i les cures, una majoria dins del total, es troben en situació irregular. «Si només ens centrem a reivindicar la millora dels contractes de treball, estem deixant de banda una gran majoria que ni tan sols té la possibilitat de ser considerada ciutadana», reflexiona Romero. «Són persones que aporten i treballen dins de la societat i han de rebre el respecte que mereixen per la tasca que fan». «Volem regularització, volem equiparació de drets en règim general i volem dret a l’empadronament», afegeix Echevarría. «El padró és la base perquè una pugui existir aquí i accedir a qualsevol possibilitat per a considerar-se una ciutadana amb drets. Fins i tot per poder transitar pels carrers lliurement». Des de Mujeres Pa’lante denuncien, a més, que la impossibilitat de resoldre la situació legal d’aquestes dones ha impedit que poguessin donar resposta a l’emergència sanitària i les crides continuades de les administracions per reclutar treballadores per a residències de la gent gran. «Nosaltres hem impartit centenars de cursos de formació per a dones sobre treball a domicili i cura de gent gran. Estan preparades, acreditades i tenen experiència i coneixement. Tot i això, amb tota la demanda urgent en aquest sector durant aquestes setmanes, no hi ha manera que puguin oferir els seus serveis perquè no hi ha possibilitat que tinguin papers. No poden resoldre la seva situació ni poden aportar en la resolució de la crisi sanitària.» En aquest sentit, el Consell d’Immigració de Barcelona va publicar, el passat 4 d’abril, un comunicat en que demana, entre d’altres, l’autorització de residència i treball per a les persones immigrades per fer front a aquesta crisi, així com la regularització exprés per a les persones immigrades que tenen sol·licitada i pendent l’autorització de residència i treball. El mateix organisme va elaborar al 2017 el document “Propostes per a la dignificació i sensibilització en l’àmbit del treball de la llar i la cura de les persones”, que inclou 68 propostes concretes amb l’objectiu de situar les cures al centre de les polítiques públiques.
La precarietat de les seves condicions laborals contrasta amb el fet que la crisi sanitària de la Covid-19 ha evidenciat, més que mai, la importància de la feina de cures. «Les famílies s’han adonat, per fi, de la importància de l’exercici de la nostra feina a dins de cada llar», creu Echevarría. «Això et motiva a pensar que el que fem no és qualsevol cosa però l’estat encara no ens reconeix com unes treballadores més. No volem ser víctimes sinó que se’ns reconegui. I per això seguirem lluitant, fins que s’entengui quina és la nostra feina i la importància que té». «M’agradaria ser optimista i pensar que la situació ha obert un espai de reflexió per valorar el treball de cures que fem cada dia», conclou Romero.