Ciutat Cuidadora

Gonzalo Guzmán (Madrid, 1991), format com a dissenyador industrial, és un dels escultors més evocadors del panorama contemporani.

Amb les seves darreres exposicions, Guzmán ens convida a endinsar-nos en un món on les formes esdevenen metàfores i els materials parlen un llenguatge profundament poètic. Amb una col·lecció d'obres que no només reflexiona sobre la naturalesa del somni, sinó que també explora els límits entre la realitat i la imaginació, ofereix una experiència que és, alhora, íntima i universal. Guzmán desplega un univers on els límits de la matèria es dissolen per donar pas a formes que sembla que sorgeixen d'un estat oníric. Les seves escultures, creades a partir dels somnis i amb materials com l'alumini, esdevenen ponts entre allò tangible i allò intangible.

Cada peça sembla una instantània d'un somni, que captura un moment efímer i el transforma en una obra permanent que convida a la contemplació

La seva obra juga amb conceptes com la gravetat i l'equilibri, i és que Guzmán combina estructures delicades amb materials pesants, crea un diàleg entre fragilitat i força. Aquestes escultures no només ens parlen de l'acte de somiar, sinó també de la condició humana: un equilibri precari entre els desitjos i la realitat, entre el que imaginem i el que podem aconseguir.

Autor també d'instal·lacions que es plantegen com un recorregut immersiu que transforma l'espai expositiu en un escenari en què les escultures interactuen amb la llum, les ombres i els espectadors. Cercant la teatralitat, les obres no es limiten a ocupar un lloc físic, sinó que creen atmosferes i obren espais per a la reflexió i la connexió emocional. En aquest context, Guzmán busca establir una relació íntima entre l'obra i l'espectador.

Cada peça actua com un mirall que reflecteix les pròpies experiències i anhels de qui la contempla. Aquesta capacitat per generar significats múltiples és una de les claus de l'èxit de la seva obra: els seus somnis no són només els seus, sinó els nostres

. Guzmán reafirma el seu lloc com un dels grans narradors de l'escultura contemporània.

La seva obra transcendeix la forma i el material per convertir-se en un vehicle de pensament i emoció, en un espai en què els límits de la realitat s'esvaeixen i els somnis prenen vida.

El Gran Teatre del Liceu convida Guzmán a fer un exercici d'exorcisme personal i familiar a partir de l'ària "Una furtiva llàgrima" de L'elisir d'amore, que obre una finestra al seu univers creatiu i també estén una invitació a redescobrir el poder transformador de l'art.

Com diu l'artista: "Els somnis són les primeres escultures que creem; el meu treball és donar-los volum i veu"