Claudi Feliu: 'La música era allò que aglutinava la gent contra Franco'

Testimonis de la festa.

Claudi Feliu va viure de primera mà el panorama musical de la ciutat als anys vuitanta. Al començament de la dècada, organitzava concerts de les festes de Gràcia, tant a la plaça del Raspall com a la plaça del Sol. L’any 1985 va entrar a l’ajuntament com a membre de l’equip de producció del programa musical de la Mercè. Per la Mercè del 1987 ja treballava de regidor de la Recta de l’Estadi i del Sot del Migdia, i en la producció del Festival Grec. El 1989 deixà l’Ajuntament i passà a dirigir la sala Zeleste.

  • Quina música s’escoltava a la Mercè abans que hi entréssiu, als anys seixanta i setanta?
  • La mateixa que arreu del món. La música internacional va canviar als seixanta i ja van entrar de ple els discos. Primer anàvem amb retard respecte dels països del voltant, però després ja ens vam posar més al dia.

 

  • Hi havia censura en el món musical?
  • Sí. Hi havia censura. Recordo concerts de Raimon o de Lluís Llach prohibits i amb els grisos per allà. A Gràcia n’hi va haver un de Raimon molt sonat. La música era allò que aglutinava la gent contra Franco. Era allò de ‘Contra Franco vivíem millor’. Tothom estava d’acord que s’acabés. Jo era molt jove i encara no ho organitzava, però anava de públic al Canet Rock i altres.

 

  • El català quin paper hi tenia, en la música?
  • Home, els catalans cantaven en català. Hi havia els Setze Jutges i tots els músics que ho volien. Evidentment, no podies atacar molt directament Franco. O feies com Raimon, que ho dissimulava molt, com quan deia ‘diguem no’. Alguna vegada tenien un rampell i et prohibien el festival. I havies de cantar donant el missatge d’una manera subliminar, dissimulant les lletres. Però en vam acabar essent uns experts i molt sovint recorríem al ‘tu ja m’entens’.

 

  • La Mercè devia ser el gran exponent de la transició.
  • Sí, però també el festival Grec, que va innovar a l’estiu amb la Casa de Caritat, el Poble Espanyol i una nova filosofia.

 

  • Al cap d’uns quants anys entreu a treballar al departament de festes.
  • Sí, l’any 85 vaig treballar-hi tres mesos per fer la Mercè musical, el 86 també tres mesos i a partir del 87 ja vaig passar a ser fix. I m’hi van sumar el Grec. L’any 89, amb Víctor Blanes, vam crear l’IMBE, l’Institut Municipal Barcelona Espectacles. Quan ja vaig ser fix, llavors em van oferir la direcció de la sala Zeleste, l’actual Razzmatazz. I Marta Tatjer, que és qui em va venir a buscar, va acabar dirigint el Mercat de les Flors.

 

  • Com és que us va venir a buscar?
  • Perquè el 84 era dels que organitzaven, com a veí, les festes de Gràcia a la plaça del Raspall. Per exemple, hi vam portar la Fura dels Baus, que era una cosa molt diferent de tot allò que es feia llavors. També fèiem moltes activitats a la plaça del Sol. Vam donar un impuls a les festes de Gràcia, que van esdevenir més culturals i més actuals. Marta Tatjer va organitzar un equipàs, amb Víctor Blanes i tot de gent que va canviar l’estructura de l’ajuntament, i m’hi vaig afegir.

 

  • Què us hi vau trobar?
  • Vaig entrar a la Mercè el 85 i després es va crear un festival del qual precisament vaig ser regidor. Es feia a la recta de l’Estadi. S’hi duia gent amb unes grans retribucions, com Chuck Berry i que, per tant, no els veies en un lloc qualsevol. Als noranta es va crear el BAM, que era una altra mena de música. Va passar a ser més econòmic, però més experimental, amb músiques més alternatives. També vaig viure el canvi musical al Grec: vam portar al Poble Espanyol gent com Mile Davis i George Benson, pagant entrada.

 

  • La Mercè ha de ser un espai on es puguin veure grups que no es veuen la resta de l’any?
  • Sí. Per exemple, a la recta de l’Estadi hi podies veure la primera línia de grups musicals. Era gratis i hi cabien cent mil persones, una barbaritat.

 

  • Quant al ball més popular, Jordi Pablo, al llibre ‘La Mercè il·lustrada’, diu que el ball d’envelat no va acabar d’arrelar a la ciutat.
  • Amb Jordi Pablo, vaig estar-hi el 85-86, quan em van fitxar a l’ajuntament i vam muntar la plaça del Sol, allà a Gràcia. Ens deien la Unión Solar. Sobre els balls d’envelat, jo no n’he vist gaires. Quan era una criatura anava a les festes de Gràcia, el meu barri, on es feien balls amb un envelat a la plaça Sanllehy. Potser sí que per la Mercè l’any 85 es veia una mica d’aquest esperit, amb una orquestra a la plaça de Sant Jaume, on la gent ballava i escoltava. Però no s’havia cobert mai amb un envelat. De fet, el públic sobretot mirava i escoltava.

 

  • I les orquestres, quin paper hi feien?
  • Per la Mercè hi havia els concerts de la plaça del Rei, de vegades amb orquestres i de vegades amb cantautors, com Maria del Mar Bonet, per exemple. A la Catedral també hi havia orquestres. S’hi feien coses de molta qualitat, però era més d’escoltar, no de ballar. Jo em dedicava sobretot a la recta de l’Estadi.

 

  • Jordi Pablo també explica que una part del canvi queda clara amb les havaneres: el 78 es feien al Liceu i el 79 ja es van passar a fer a l’aire lliure, a la plaça del Rei.
  • No ho sé, encara faltaven cinc o sis anys perquè entrés a formar part de l’equip organitzatiu de les festes. A més, no és la música amb què jo treballava, però sí, pot ser un canvi clar per a explicar la transició.

 

  • A parer vostre, què s’hauria de potenciar dels programes musicals de la Mercè?
  • Trobo que no està pas mal enfocat. Ja es potencia la música i potser s’hauria de buscar més el buit que hi hagi a Barcelona, com a complement del Grec i tot el que es fa. El que és necessari és que es porti música de qualitat. Que qui munta el BAM sàpiga avançar-se al que passa al panorama musical. Potser sí que m’agradaria que hi hagués més fires musicals, amb actuacions com la fira musical de Rennes (Bretanya), on he anat de públic i he descobert grups com Ben Harper o Nirvanna cinc anys abans que es fessin famosos. Però potser el lloc oportú no són les festes de la Mercè.

 

  • De la vostra experiència en aquest sentit, què en destacaríeu?
  • Quan vaig deixar la Zeleste, cap als 2000, vaig estar tres anys col·laborant amb la Mercè organitzant una part del BAM que es feia a l’estació de França. Pagant una mica, la gent podia veure grups de molta anomenada, tenia molt d’èxit. Vam portar Saint Germain, Laurent Garnier… gent que pots veure a Benicàssim o en festivals de nivell. Eren grups que convocaven molta gent. Em va semblar una experiència interessant.

 

  • La Mercè és la cita més popular del panorama musical de la ciutat?
  • A Barcelona ja tenim el Primavera Sound, el Sònar… però és important el BAM perquè és gratuït i molta gent no té diners per a anar als festivals de pagament. I aquí ho aprofiten per gaudir-ne. I cal que la gent no es trobi palla, sinó grups que valguin la pena; no qualsevol cosa.

 

  • Quin és el moment que més us agrada de la Mercè?
  • Ara ja no hi vaig gaire, però com que la meva part és la música, on més en gaudia era als concerts a la Catedral, que sempre són selectes i ben triats. Els bons concerts del BAM també em criden l’atenció i sempre tenen dues o tres opcions que valen molt la pena. També són interessants les músiques del món que porta la ciutat convidada o els concerts de l’antiga fàbrica Damm, on sempre hi ha un grup de nivell