«Vaig decidir que volia ser diable després de veure l’espectacle de Comediants Dimonis al Park Güell per les festes de la Mercè del 1983 i de veure un parell de desfilades de foc que es van fer per la Mercè els anys 1979 i 1980. Em vaig dir: en lloc de córrer davant del diable, jo vull fer el diable», explica Francesc Fabregat. Provinent primer de l’escoltisme i després del món dels gegants, l’any 1981 va ser un dels fundadors dels Diables de Sant Roc de la Plaça Nova, actualment coneguts com a Diables del Barri Gòtic.

Destaca que en aquells anys, en el món del foc a Barcelona, no hi havia cap mena de consciència de recuperació de la tradició, a diferència d’àmbits com ara els geganters. «Ho fèiem des d’una òptica totalment lúdica, ens ho volíem passar bé cremant, tirant petards, tocant el tabal i empaitant la gent. És entusiàsticament divertit», explica. I afegeix que el seu cas no és únic en absolut perquè a la dècada de 1980 molts joves van pensar igual i per això van néixer tantes colles de diables per tota la ciutat.

Reconeix que aquest fenomen es va produir per un seguit d’actes que van inspirar molta gent a unir-se al món del foc, «al Correfoc de la Mercè del 1979, amb tots aquells dracs que no s’havien vist mai, que llançaven foc com una cosa molt inaudita, i les músiques que els acompanyaven». També cita Comediants: «Van agafar tot això i l’any 1983 ho van transformar en l’espectacle Dimonis, que s’inspirava en la tradició dels diables de la zona del Penedès barrejat amb màscares de carnaval de Venècia i música teatralitzada. Tenien un diable que anava amb patins de rodes i un altre amb xanques, i això ens semblava absolutament eixelebrat i modern.»

Això el porta a explicar que en aquella època hi havia una relació molt intensa entre el món de la cultura popular i les companyies artístiques que anaven sorgint: Comediants, la Fura dels Baus… I en aquest context l’any 1985 l’Ajuntament va fer un drac de llauna d’inspiració molt futurista per sortir al correfoc que portava ell. Recorda que «els portadors anàvem vestits molt moderns, amb una granota de color caqui. Al cap de pocs anys el drac es va rovellar però va ser el primer drac municipal».

A mitjan dècada de 1980 va començar a col·laborar amb l’ajuntament en l’organització de les festes de la Mercè. Primer, des del sector associatiu, després com a treballador i l’any 1993 el van fer cap del Servei de Festes. Una de les primeres tasques que va haver d’entomar va ser la modificació del recorregut del correfoc, que es va traslladar a la Via Laietana. També van sorgir les pugnes de les colles de Barcelona per a sortir al correfoc. Sobre això, creu que «el problema era que les colles de Barcelona no havien creat cap altre acte al marge del correfoc».

Per això una de les primeres tasques que va fer com a cap del Servei de Festes va ser establir més actes de foc i diversificar els que ja hi havia. «La Mercè postolímpica va heretar la complicitat que s’havia creat entre ciutat i ajuntament durant els Jocs per bastir un projecte comú», explica. Això va facilitar la creació del Toc d’Inici, la tabalada, la ceptrotada, la Passejada de les Bèsties, l’exposició de bèsties de foc a l’ajuntament… «Vam agafar el correfoc i el vam desdoblar en cinc o sis actes diferents que tinguessin sentit per si mateixos», diu.

Entrevista realitzada per Ester Estela dins del capítol ‘Testimonis’ del llibre ‘Foc, foc, Correfoc. Història dels grups de foc de Barcelona’