Jaume Bernadet. Fent créixer dimonis a Venècia, Tàrrega, Avinyó i Barcelona

«A Comediants sempre hem treballat amb el llenguatge de carrer i hem experimentat amb diverses maneres d’intervenir-hi: gegants, titelles, pirotècnia…», explica Jaume Bernadet, membre de la companyia. Per això entre el 1975 i el 1985 Comediants va ser un dels testimonis més destacats del procés de recuperació festiva del carrer a Barcelona. Al mateix temps que contribuïen a recuperar el Carnaval de Venècia o s’encarregaven de l’espectacle inaugural del festival de Teatre d’Avinyó, participaven activament en la programació de la Mercè i en les primeres celebracions municipals de Sant Jordi.

Bernadet recorda molt clarament un consell que els va donar Fabià Puigserver, escenògraf, director teatral i activista cultural. «Vosaltres, Comediants, amb la classe de teatre que feu hauríeu d’anar a veure la Patum de Berga, perquè en trauríeu molta informació de tot allò que us inspira i de l’ús que feu del carrer. I també de com jugueu amb el foc», recorda que els va dir. I de fet tenia raó: Comediants sempre s’ha caracteritzat per fer servir música, acció, grans màscares, traques, petards i trons.

Seguint el consell de Puigserver, es van inspirar en el món patumaire. En aquell moment la seva relació amb el món del foc es va intensificar encara més i de mica en mica la figura del dimoni va anar traient el cap en l’imaginari del grup. Però va ser un procés gradual que va arrencar al Carnaval de Venècia del 1980 i va arribar al punt culminant l’any 1983, amb la mítica representació de l’espectacle Dimonis al Park Güell per les festes de la Mercè.

Tot va començar amb la carcassa d’un bou inspirada en la Guita de la Patum que, carregada de fuets i amb música de percussió va desfilar en góndola pels canals de Venècia. L’any següent, el 1981, van tornar a Venècia amb un drac i una comparsa de dimonis. Bernadet recorda que cada actor va buscar el seu personatge per tal que tots els dimonis fossin diferents i interactuessin amb el públic. «Hi havia la núvia, la nena, el gentleman, el forçut… I ens vam fer mitges màscares d’acord amb el caràcter», explica.

La figura del dimoni va anar creixent i l’any 1982 van protagonitzar l’espectacle de clausura de la segona Fira de Teatre de Carrer de Tàrrega, que impulsaven ells mateixos. «Per primera vegada era el públic que s’havia de moure per seguir les diverses parts de l’espectacle i els dimonis van començar a sortir de balcons i finestres. També va ser la primera vegada que vam començar a emprar la pirotècnia per explicar la història: la vam integrar dins l’espectacle i en les coreografies», explica Bernadet.

«L’any 1983 va ser molt important per a Comediants, perquè vam créixer en dramatúrgia i vam començar a investigar molt en pirotècnia», explica Bernadet. Es van encarregar de l’espectacle d’obertura i de clausura del festival de Teatre d’Avinyó, on van simular una lluita entre àngels i dimonis que va omplir de foc i color el Palau dels Papes. «Com a recurs narratiu, vam fer que els dimonis només tiressin foc vermell i els àngels blanc. A més els dimonis, per accentuar que eren criatures infernals, portaven petards molt sorollosos: traques, carretilles, xiuladors…», recorda.

Finalment, per les festes de la Mercè de 1983 l’espectacle Dimonis va arribar al punt culminant: ocupava diversos espais del Park Güell, se’n van fer dues funcions i el van veure un total de dotze mil persones. «La idea era utilitzar l’escenari del Park Güell com havíem fet servir Venècia o el Palau dels Papes d’Avinyó», explica Bernadet. I descriu com es desenvolupava l’espectacle: hi havia un escenari central a la plaça que representava la boca de l’infern i allí era on l’espectacle començava i acabava. Entremig, feien moure el públic per diversos indrets del parc, on es representava un quadre escènic diferent protagonitzat pel foc.

Entrevista realitzada per Ester Estela dins del capítol ‘Testimonis’ del llibre ‘Foc, foc, Correfoc. Història dels grups de foc de Barcelona’