«Això de la pólvora es veu que es porta a la sang», diu Jordi Cubillos quan recorda que la primera vegada que va cremar una carretilla de diable va ser al seu poble d’origen i residència: Sitges. Era el 1963, quan tenia vuit anys i encara anava amb calça curta: «Per mi, fer de diable és la cosa més normal del món», diu. Per això quan l’any 1977 va entrar a formar part dels equips de treball de cultura popular de Gràcia que tenien per objectiu recuperar i crear elements nous, la primera cosa que va proposar va ser de crear una colla de diables. S’havia hagut de traslladar a Barcelona per raons laborals i va triar el barri de Gràcia per viure perquè la vida associativa que hi va veure li recordava la de Sitges.

De fet explica que, des de l’any 1972, formava part dels Castellers de Barcelona i a vegades de manera espontània es vestia i, una volta acabada l’actuació, sortia a tirar quatre carretilles. Aquestes sortides també les havia fetes alguna vegada a Gràcia amb amics de Sitges i algun gracienc, fins i tot abans de tenir la idea de crear una colla. «N’entabanàvem uns quants, ens vestíem de diables de qualsevol manera i anàvem a la plaça del Nord la nit de Sant Joan a fer una encesa», recorda. Ara, matisa que, «per molt que aquesta colla de joves després acabéssim muntant els Diables de Gràcia, les sortides fetes entre el 1979 i el 1980 no compten: la colla va debutar oficialment el 15 d’agost de 1981, per la festa major».

Recorda que, malgrat que van tenir un començament molt precari —es veu que ni tan sols tenien un ceptrot decent per a Llucifer— la petja sitgetana era molt important: en la roba, les maces, les músiques dels tabals… Però Cubillos explica que aquesta influència va durar pocs anys, «perquè la colla havia de tenir identitat pròpia i de mica en mica tot va anar evolucionant». A més, a la llarga, tal com li va passar a ell mateix l’any 1985, els sitgetans van anar marxant gradualment i es van quedar els de Gràcia. Però afegeix que encara ara «cada any la Vella de Gràcia ens convida a cremar carretilles als iaios sitgetans pel correfoc de la festa major».

Però la primera actuació de la colla de Diables de Gràcia va encendre l’espurna i al cap de poc ja hi havia molta gent amb ganes de sortir a cremar. Hi havia tanta gent que al cap d’un any hi va haver una escissió dins la colla i va néixer l’actual Diabòlica de Gràcia. «Els més veterans volíem seguir un model tradicional a l’estil de Sitges i els nous optaven pel més festiu de Barcelona. Nosaltres consideràvem que no s’havia de saltar i ballar amb la maça i els més joves ens deien que sí, que ells havien vist fer-ho als Diables del Clot», explica. Amb tot, creu que el fet que hi hagués dues colles diferents va ser bo per al panorama del foc a la Vila de Gràcia, perquè el va enriquir i consolidar.

Entrevista realitzada per Ester Estela dins del capítol ‘Testimonis’ del llibre ‘Foc, foc, Correfoc. Història dels grups de foc de Barcelona’